Una crisi és un moment agut i excepcional, en què es decideix la supervivència d’un organisme o d’una institució i rere el qual ve l’extinció de qui la pateix, es recupera la normalitat anterior o es duen a terme les transformacions necessàries per garantir la pròpia supervivència. Algunes de les catàstrofes actuals es poden entendre així, com una crisi més, que tard o d’hora es resolen amb vacunes, ajuts econòmics i reparacions. Però hi ha una altra part que no. Existeixen dimensions de les crisis que no són transitòries o excepcionals i en relació amb les quals no té sentit parlar de “retorn a la normalitat”. - Daniel Innerarity
El sociòleg Bruno Latour expressava els seus bons desitjos afirmant que tant de bo estiguéssim únicament davant d'una crisi. Qui parla avui de crisi sembla voler-se tranquil·litzar esmentant un fet greu però passatger. La metàfora de la crisi fa referència a una fallada ocasional, donant a entendre que fora d'aquest aspecte o moment discorre una societat estable i equilibrada. Però la realitat és molt diferent: els diagnòstics que es fan són plens d'interrogants i aspectes controvertits, no hi ha unanimitat pel que fa a les solucions i no podem donar per suposat que disposem dels instruments adequats per fer-hi front. No ens hauríem d'enganyar pensant que només ens falta decisió i voluntat política. Fins i tot encara que sapiguem on cal anar, no és del tot clar com es fa la transició, si disposem dels instruments adequats, qui comporta amb els costos, quins interessos i valors han de tenir més pes en el balanç. Les solucions fan referència a canvis en la nostra manera de viure, però quina sigui la fórmula per fer-ho no és evident i està fora de la lògica habitual de les nostres institucions, que van ser dissenyades per fer un altre tipus de coses molt més simples.
No estem enmig d'una crisi (ni tan sols de diverses, com se sol assegurar, per exemple, amb el terme sindèmia); no vivim en una societat on hi ha contagis, sinó en una societat contagiosa; estem en un món epidèmic i no tant en un món on irrompen de tant en tant les epidèmies, d'inestabilitat financera sistèmica més que de crisis econòmiques ocasionals. Crec no exagerar si afirmo que no estem preparats per viure i governar un món en què no hi ha crisi, sinó que és crític, les societats i els governs del qual viuen enmig d'una inestabilitat més gran de la que són capaços de gestionar. Que la societat es trobi en un estat de crisi permanent no vol dir que hi hagi moltes crisis, sinó que no hi ha un món exterior des d'on ens arribaran aquestes crisis i que és molt improbable que siguem capaços d'una cosa que pogués qualificar-se pròpiament com a solució. On millor es comprova això és en el fet que no sabem com ni quan s'acaben les crisis.
Els éssers humans discutim molt sobre la naturalesa de les crisis en què ens trobem, però ens resulta més difícil posar-nos d'acord sobre la normalitat a què hauríem d'aspirar, si aquesta consisteix en allò que ve després de la sacsejada, si és una recuperació del moment anterior a la crisi o comporta un canvi transformador. Si almenys poguéssim trobar una cosa semblant a un culpable exterior a la nostra societat, però no, el problema és que la societat té un problema amb ella mateixa. No es tracta de meteorits que cauen des de l'espai, sinó de crisis que produïm amb unes pràctiques i amb unes institucions amb què les hauríem de solucionar. Aquesta coincidència entre qui origina aquestes crisis i qui les hauria de resoldre és el veritable problema a l'hora d'abordar-les.
Ajuden molt poc a fer-se càrrec de la situació aquelles interpretacions tranquil·litzants que entenen les crisis com a situacions provisionals, excepcionals, moments de canvi o punts d'inflexió, de manera que la inestabilitat financera, el canvi climàtic, les pandèmies o les crisis polítiques fossin coses que succeeixen i acaben, sense plantejar-se que es tracta més aviat de fenòmens que revelen diversos problemes estructurals a les nostres pràctiques socials. Per això tampoc no és gaire eficaç ni honest situar-se en aquesta exterioritat de qui exerceix la crítica social com si no tingués res a veure amb l'assumpte i com si la dificultat de tot això es degués a falta de coneixement o de voluntat política. Un es pot presentar com a intel·lectual indignat, militant ecologista i fins i tot com la reina d'Anglaterra que es diu preocupada perquè “es parla molt i no es fa res”; tot això són gestos i discursos que ens poden fer perdre de vista que es tracta d'un fenomen de gran complexitat i fins a cert punt ingovernable. És molt necessària la crítica, però aquesta és més eficaç quan es fa tenint en compte les raons per les quals persones i societats es resisteixen a canviar, quina debilitat institucional es posa de manifest en unes apel·lacions que no acaben de modificar els hàbits que ens porten a tals situacions de crisi, per què els humans amb prou feines canviem quan sabem què hauríem de fer, però res més, fins i tot encara que aquest coneixement ofereixi dades irrefutables que anem cap a la catàstrofe. La crítica social que es desplega en ocasió de cada crisi ha reflexionat molt poc sobre uns éssers que poden saber què cal fer i no fer-ho.
Si és difícil comprendre i identificar els riscos que generem, encara ho és molt més gestionar-los. Hem d'atendre aquesta quantitat de factors que la nostra capacitat de comprensió i gestió es veu sobrepassada. Interdependència equival a dependència mútua, a intempèrie compartida, a proteccions insuficients, que no es pot fer una cosa primer i després una altra, sinó que tot ha de ser emprès alhora, de manera que hem deixat de gaudir de la comoditat de la divisió del treball o del principi de primacia del mateix. L'agenda d'una societat del risc és una agenda de bojos.
