Fins al decenni dels seixanta del segle XX l'expressió "desobediència civil" es va emprar poc i bastant esporádicament en l'àmbit cultural europeu. Abans d'aquesta data, les persones que es consideraven desobedients, resistents o insubmises enfront de les lleis i els Estats preferien definir-se com revolucionàries, com rebels o amb altres paraules afins. La recepció de les obres de Thoreau, Tolstoi i Gandhi, en què apareix el concepte de desobediència civil, va ser fins llavors molt limitada en comparació amb la difusió dels escrits d'altres autors que propugnaven el dret a la resistència enfront de les tiranies, la legitimitat de l'alliberament nacional dels pobles colonials per la via armada, la revolució social o fins i tot l'abolició dels estats.
Entre les excepcions a aquesta situació, caldria indicar alguns textos que esmenten la desobediència civil, en el marc del pacifisme i l'antimilitarisme, durant els anys d'ascens i consolidació del nacional-socialisme.
Hi ha, per exemple, algunes referències explícites al concepte de desobediència civil a les obres de dues de les personalitats més notables del segle: Einstein i Russell. Però, com dic, aquests exemples eren rars en el marc de la filosofia política europeu-occidental. Només van deixar de ser-ho quan, a partir dels anys seixanta, s'estén als Estats Units la lluita pels drets civils dels negres, animada per Martin Luther King, i la protesta contra la guerra del Vietnam.
En aquestes circumstàncies, és comprensible que en el nostre ambient cultural la desobediència civil s'hagi identificat durant algun temps amb l'objecció de consciència i hagi estat entesa com una forma de protesta gairebé exclusivament moral, tal com va indicar Hannah Arendt en un article cèlebre dedicat a l'assumpte.
Però ja Arendt va establir una diferenciació que convé no perdre de vista: l'objector de consciència segueix la moral de l'home bo; els moviments de desobediència civil, la moral del bon ciutadà.
L'èxit que en aquests últims anys ha arribat a l'expressió "desobediència civil" té molt a veure amb la generalització de la consciència del declivi de les revolucions a Occident i amb la percepció, també generalitzada, del fracàs de la majoria de les societats sorgides dels moviments revolucionaris del segle XX. Encara en els anys setanta, quan comencen a quallar els nous moviments socials alternatius com el feminisme, l'ecologisme o el pacifisme, l'expressió "desobediència civil" tenia una circulació limitada fora de les avantguardes que, en molts països europeus, es van alçar contra el perill d'una nova guerra mundial lliurada amb armes nuclears. Ha estat precisament a través del moviment pacifista i antimilitarista, que va aconseguir el seu punt de major desenvolupament en els vuitanta, com l'expressió "desobediència civil" va guanyar adeptes en l'opinió pública. Pel que fa a Espanya, un exemple molt il·lustratiu d'això que vinc dient és la sorpresa (i fins a l'escàndol) que va produir en els ambients de l'esquerra revolucionària la reflexió de Manuel Sacristán sobre el gandhisme. En un debat que es va produir a Barcelona, ​​el 1977, amb el filòsof alemany W. Harich, Sacristán, que era llavors el pensador més reconegut de la esquerra marxista i comunista al nostre país, va cridar l'atenció sobre la importància d'estudiar i comprendre l'estratègia gandhiana de desobediència civil prenent en consideració tres factors: la insuficiència del punt de vista leninista sobre les guerres a l'època de les armes de destrucció massiva , la derivació catastròfica de la dialèctica del "com pitjor millor" i la consciència de la crisi ecològica en potència derivada de la cada vegada més evident conversió de les forces productives en forces destructives, en forces de destrucció de la naturalesa i de les espècies que hi habiten.
Van haver de passar uns quants anys perquè comencés a quallar el diàleg entre la tradició marxista i la tradició gandhiana i, parlant amb veritat, només va quallar, intervingut ja el decenni dels vuitanta, en petits nuclis que ajuntaven el pacifisme actiu, l'ecologisme social i la nova sensibilitat sobre el privat i el polític aportada pel moviment feminista.
Però des que es va enfonsar el "sistema socialista", es va acabar la bipolarització del món, es va entrar en una nova fase imperial i es va ampliar el nombre de democràcies nominalment representatives en els cinc continents l'ús de l'expressió "desobediència civil" s'ha generalitzat en l'àmbit cultural euro-nord-americà. Només cal un recorregut per Internet per comprovar-ho. Avui es parla de desobediència civil en relació amb les actituds de protesta sociopolítica més diverses i en el marc de diferents moviments de resistència. Com amb el delicte d'odi hem caigut en la generalització i banalització de la paraula i els propis fets.