Qualsevol que hagi discutit amb voluntat de tenir raó per nassos sap que una estratègia eficaç per desactivar al nostre interlocutor és la tergiversació. Se sol practicar amb premeditació, per debilitar els arguments de l'altre i forma part del model dialèctic imperant. Sovint no neix d'una intenció malèvola sinó de la ignorància i del dèficit de comprensió. Si és així, encara es pot tolerar, però és més deshonesta quan depèn d'una prèvia determinació de no entendre l'altre i, sobretot, de fer-li dir el que no ha dit (o escrit). Ara que tot apunta a una imperfecta tempesta perfecta, l'arena pública hauria d'exigir ser molt curosos a l'hora d'expressar-nos. Però resulta frustrant constatar que hi ha professionals (i aficionats) de la tergiversació. Sempre ha passat i els que treballem en els mitjans ho sabem. El problema és quan la tergiversació busca la inflamació, dirigeix ​​selectivament la difamació i converteix el mercat de les reaccions en l'oportunitat per practicar la delació (basada en fets tergiversats), el linxament (en nom de la llibertat d'expressió) i l'arenga (en nom de la pàtria).

Els majoristes d'aquesta pràctica són els polítics, com hem pogut comprovar amb l'actuació de Ciutadans a interpretar els incidents de la manifestació de la Ciutadella. Des que va guanyar les eleccions, no ha aconseguit marcar un rumb d'oposició que proposi solucions i prefereix avançar partit a partit en la competició pel conflicte. 
A l'altre bàndol, l'independentisme va descobrir que quan l'arribada de Pedro Sánchez a la Moncloa insinuava un clima més respirable, emergien diferències estructurals encarnades en les grotesques punyalades per manar a Catalunya Ràdio i TV3. Potser per això, el miratge de la treva es va esfumar i han tornat el Pollastre de Collons, una crida institucional a la desobediència preventiva i l'amenaça d'una vaga de país que, amb semblant denominació, defineix la naturalesa del Frankenstein mobilitzador i del laberint de representativitats concèntriques en què estem ficats. ¿Elements rellevants de contenció que no alimentin l'immobilisme, l'espiral jurídica entesa com venjança o la impostura revolucionària? Silenci. Els propers dies agreujaran les zones de fricció susceptibles de degenerar en agressions com la que va patir el càmera de Telemadrid (súmmum de la perversió: que sembli que si hagués estat de TV3, no passaria res si li trenquen la cara) i es recuperarà l'asfíxia de la tardor del 2017. Caldrà molta sang freda i concentració per diferenciar les ganes de tergiversar el que diuen (i escriuen) els que no pensen com nosaltres i la necessitat de, a malgrat discrepar d'ells (de vegades fins a la nàusea), respectar-los. El mes d'agost s'acaba amb un descrèdit premeditat de missatges i missatgers. - SERGI PÀMIES - lavanguardia