Al Japó, tenen una paraula, 'karoshi', que significa «mort per excés de treball». Una de les víctimes més famoses de la karoshi va ser Kamei Shuji, un agent de borsa superdotat que, durant la prosperitat del mercat de valors, a finals dels anys vuitanta, treballava noranta hores a la setmana. L'empresa per la qual treballava pregonava la seva gesta sobrehumana en butlletins i opuscles d'ensinistrament, el convertien en el model d'or al que tots els empleats havien de aspirar. Els seus superiors, fent una excepció en el protocol japonès, li van demanar que ensenyés als seus col·legues de més categoria l'art de la venda, la qual cosa va augmentar encara més la tensió que suportaven les seves espatlles ben vestides. El 1989, quan va esclatar al Japó la bombolla econòmica, Shuji va augmentar el ritme de treball, tractant de promoure l'activitat del mercat. Va morir de sobte, el 1990, d'un atac cardíac. Tenia vint anys.
Encara que alguns van presentar el cas de Shuji com un exemple que ha d'inspirar precaució, la veritat és que la cultura del treball, la millor definició podria ser «mentre el cos aguanti», està molt arrelada al Japó. Segons un informe del Govern, el 2001 es va arribar a una xifra rècord de víctimes de la karoshi:143. Els crítics creuen que la xifra de morts anuals degudes directament a l'excés de treball és de diversos milers. No obstant això, molt abans que es produeixi la karoshi, l'extenuació del personal és dolenta per a la rendibilitat de l'empresa. El National Safety Council dels Estats Units calcula que l'estrès laboral és la causa que, diàriament, un milió de nord-americans no vagin a la feina, cosa que té un cost per a l'economia de 150.000 milions de dòlars a l'any.
El 2003, l'estrès va substituir al mal d'esquena com la principal causa de l'absentisme laboral a Gran Bretanya. L'excés de treball també és un risc per a la salut en altres aspectes. Deixa menys temps i energia per a l'exercici i ens fa més proclius a prendre massa alcohol o alimentar d'una manera còmoda, però inadequada. No és cap coincidència que les nacions més ràpides siguin també sovint les que compten amb un major nombre d'obesos entre la seva població. En l'actualitat, fins a un terç dels nord-americans i una cinquena part dels britànics pateixen obesitat patològica. Fins i tot al Japó està donant-se el problema de l'excés de pes. El 2002, un estudi sobre nutrició al país va descobrir que un terç dels homes japonesos, de més de trenta anys, tenia excés de pes.
Sorprenentment, a Espanya s'ha donat algun cas de mort per excés de treball.
Encara que alguns van presentar el cas de Shuji com un exemple que ha d'inspirar precaució, la veritat és que la cultura del treball, la millor definició podria ser «mentre el cos aguanti», està molt arrelada al Japó. Segons un informe del Govern, el 2001 es va arribar a una xifra rècord de víctimes de la karoshi:143. Els crítics creuen que la xifra de morts anuals degudes directament a l'excés de treball és de diversos milers. No obstant això, molt abans que es produeixi la karoshi, l'extenuació del personal és dolenta per a la rendibilitat de l'empresa. El National Safety Council dels Estats Units calcula que l'estrès laboral és la causa que, diàriament, un milió de nord-americans no vagin a la feina, cosa que té un cost per a l'economia de 150.000 milions de dòlars a l'any.
El 2003, l'estrès va substituir al mal d'esquena com la principal causa de l'absentisme laboral a Gran Bretanya. L'excés de treball també és un risc per a la salut en altres aspectes. Deixa menys temps i energia per a l'exercici i ens fa més proclius a prendre massa alcohol o alimentar d'una manera còmoda, però inadequada. No és cap coincidència que les nacions més ràpides siguin també sovint les que compten amb un major nombre d'obesos entre la seva població. En l'actualitat, fins a un terç dels nord-americans i una cinquena part dels britànics pateixen obesitat patològica. Fins i tot al Japó està donant-se el problema de l'excés de pes. El 2002, un estudi sobre nutrició al país va descobrir que un terç dels homes japonesos, de més de trenta anys, tenia excés de pes.
Sorprenentment, a Espanya s'ha donat algun cas de mort per excés de treball.
Tags:
@ COSES DE LA VIDA
Ese síndrome,es difícil de entender,al menos para mi porque tiene una base personal económica y de ascenso.Si que conocí y conozco,otro igual de peligroso,el síndrome de la responsabilidad excesiva.Aquel por el que piensas que sin ti la cosa no funciona.Me pasó de joven en la empresa en la que trabajaba,siempre temiendo que se iba al carajo, si yo no estaba
pendiente de todo.Al final logré marcharme,por supuesto se fue al carajo.Pero yo seguí viviendo.los demás también en diferentes ocupaciones.
No sé com el meu pare i la gent de la seva generació, que treballaven a dojo, a preu fet i sense vacances o gairebé no s'estressaven tant, la veritat, suposo que l'ambició personal també augmenta el pes de la feina.
És diferent Júlia, treballaven moltes hores, o ¿estàven moltes hores a la feina? El ritme de treball no era ni de lluny frenétic, sinó xino xano (en general)
aprendí pronto que en la empresa nadie és imprescindible, y el que menos el encargado o el jefe.
L'autor ha eliminat aquest comentari.
de momento, y lamentablemente la factura la pagas tu, y deberías obviarlo o intentarlo al menos, te está corroyendo y amargando, y eso no es bueno. Ya sé que és muy fácil dar consejos, además sabes la causa que te han llevado a esta situación. Si no fuera por los hijos la solución és fácil, desaparece uno y adiós muy buenas, pero están los hijos, que de mayores tampoco te agradecerán nada de lo que hayas hecho por ellos. La vida és así, amigo, y lo único que cuenta y vale és lo que tu creas que debes hacer, sin pedir nada a cambio.
Mira Temujin,la madre de mis nietos,acaba de llamar al timbre de la finca y han salido sus hijos después de tenerlos una semana en casa.Viene de estar con otras tres rubias falsas y pechos de plástico operados,cuarentonas pasadas,delgaditas,que dan el pego.Intentan ser felices,a ver si cogen novio,la mayoría de las veces sólo ligues.Ni a mi hijo ni a mi me afecta,es su vida.Por supuesto que tengo que ayudar a mi hijo,para soportar todo ese gasto.Lo único es
que vemos mucho a los nietos e intentamos que no les afecte.
De tu caso lo que no entiendo es que digas que ves poco a tus hijos eso debes solucionarlo,hombre ya que pagas al menos tengas más tiempo para estar con tus hijos,que es lo único que vale la pena.Pero con tranquilidad y buenos consejos legales.
Mi caso es diferente. al único que no querían en las empresas era a mi. ¡ Sólo porque despedía y contrataba ¡... Que ilusos. Si no hubiera sido yo hubiera sido otro.
Mi mujer de adora....se llevarle la contraria.
Mís nietos enloquecen, les compro todas las mierdas que quieren sin rechistar.
Mís amantes no rechistan, saben que ya soy impotente y se han buscado otros.
Mi Ay untamiento está encantado, me quejo, pero pago hasta el último céntimo sin protestar.
Google está que no caga, cada dos días desde hace doce años les pongo una historia.
BBVA ha hecho una estatua con mi figura en la puerta, no paran de cobrarme intereses por todos lados...
Y Pompas Fúnebres está en la duda, si me muero les pagaré un entierro de cojones, pero ya no podré pagárselo ninguna otra vez más...
Esto es vivir, lo demás son tonterías.
Les coses de la vida, Miquel. Això de pagar-se l'enterrament (Ocaso) que sempre m'havia semblat una bestiesa, de fet està bé, nomèds que servidoret en comptes d'apuntar-s'hi acabat de casar com feia molta gent abans (els meus pares i sogres per exemple), jo m'hi vaig apuntar fa tot juts tres anys i gtindrè els mateixos drets sense haver estat pagant anys i panys tres op quatgre vegades el meu enterrament.
Francesc, res d'això, el ritme era molt pitjor que no pas ara i a preu fet, i l'explotació, brutal. Suposo que hi devia haver casos de tot però en conec molts que res de ritme lent ni xino xano, fins i tot em sembla una manca de respecte que es digui això, ho sento.
...es el que vaig veure i viure als 14 en començar a treballar, a P.Prat Buxeda 100 treballadors, xino xano, tampoc dic que fossin lents pero no estàven estressats, maltractats si, i de sou, justet, encara que recordo en aquella época que com hi havia pocs casats cobràven molt dels punts pels fills i el matrimoni.
Suposo que hi habia de tot com passa ara, jo parlo pel que vaig veure, a P.Prat o on treballava el meu pare.
L'autor ha eliminat aquest comentari.
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Vaya marrón, bueno, ya lo habías contado alguna otra vez aunque sin tanto detalle, esto de las separaciones depende más que nada del abogado que tengas, aunque me da que por bueno que sea, que si la mujer te quiere joder, te jode bien jodido, la ley la ampara a ella y a ti te desampara.
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Por favor, no te disculpes, a veces es bueno desahogarse, pero lo tuyo es jodido, muy jodido.
Si que es jodido,mi hijo en cuanto a lo económico está como tú,tieso de por vida,pero al menos en el asunto de los hijos ha tenido suerte.Asi,que vamos tirando,porque la moza si que amenazó con hacer la famosa denuncia por malos tratos,se ve que los padres de ella,la frenaron a tiempo,son buenos cristianos.
L'autor ha eliminat aquest comentari.