Si jo no viatjo, no és perquè a l'estiu, a més de calor i aglomeracions, cal suportar les vagues de Ryanair i els retards de Vueling, sinó perquè no tinc ni el talent ni les possibilitats dels Goethe. Johann Caspar von Goethe va fer en 1740 un viatge a Itàlia. El seu fill, l'escriptor Johann Wolfgang, va estudiar diverses llengües, però amb especial il·lusió l'italià, ja que cremava en desitjos d'imitar al pare i conèixer "la terra on floreixen les llimones". Va partir al setembre de 1786 i va passar-hi un any sencer. Ho va explicar més tard en Viatge a Itàlia, un dietari que donava forma al que, quan llegim Pla, Durrell o Azorín, anomenem literatura de viatge.
El turista estàndard necessita festivals, espectacles, merder. Goethe ho identificaria amb "l'home simple que només està satisfet quan passa alguna cosa". El nostre escriptor, en canvi, "trobava plaer en la reflexió" sobre el que observava. Les etapes del viatge responen no a la fama d'un lloc, sinó a lectures prèvies d'art o ciències. Goethe dedica molt de temps, per exemple, a visitar les viles que va dissenyar Andrea Palladio a Vicenza; però a Florència tot just està tres hores: té pressa per conèixer Roma. Si, en general, els nostres viatges són un catàleg de tòpics que col·leccionem amb avidesa fotografies, el viatge de Goethe respon a un guió: estudiar la geologia, la botànica i el classicisme italians. Un guió que no exclou una mirada reflexiva sobre els costums, el paisatge, la higiene, el menjar, les festes i les formes de vida que va observant.

 Un dels moments més subtils del viatge està en el segon capítol. Ha partit de Karlsbad i Baviera a principis de setembre i, en línia vertical, pujant i baixant els Alps, ja nevats, passa per Innsbruck, Bolzano i Trento, amb la intenció d'arribar a Verona i torçar cap a llevant, cap a Venècia. Al poble de Rovereto té per primera vegada la impressió que ja només es parla italià (a Trento encara l'atenien en alemany) i experimenta una coïssor íntim de tots conegut: intentar que una llengua apresa amb la gramàtica tingui vida real. Ja se sent plenament a Itàlia, no només per la llengua, també per les figues blanques, que només coneixia per referències.
És a prop el llac de Garda, un dels grans del nord d'Itàlia, i altera la ruta per visitar-lo. La carrossa puja penosament per la paret d'una vall i arriba al cim rocós: als seus peus s'estén l'immens llac. S'ha desviat molt, però se sent plenament recompensat per aquesta "meravella de la natura". És llavors quan escriu la frase que, d'haver tingut un telèfon intel·ligent, potser no hauria pensat: "Com voldria que els meus amics estiguessin aquí amb mi, encara que fos un moment, per gaudir d'aquesta panoràmica!".

 Ara nosaltres ens en fem una selfie i l'enviem per WhatsApp juntament amb unes quantes fotos del lloc. Goethe, en canvi, es meravella i es lamenta al mateix temps. La bellesa no és completa, si no pot ser compartida.


ANTONI PUIGVERD
lavanguardia.com

 Volar low cost no es viatjar, és transport de mercaderies d'un lloc a un altre.