Antoni Puigverd ens regala aquesta nota simpàtica d’Itàlia que crec ens convé llegir-la per rebaixar una mica la tensió. Vegem-la...
"Entre nosaltres, l’adjectiu alpí fa referència a un aspecte qualsevol dels Alps: un paisatge alpí, l’esquí alpí. Però, a Itàlia, un alpino és, per antonomàsia, un membre de Gli alpini, un cos de l’exèrcit fundat el 1872 per defensar els límits mun­tanyencs del país. Se’ls reconeix pel típic barret de feltre verd grisenc, de forma vagament cònica, amb la vora de dar­rere alçada i una ploma negra al costat. Doncs bé, aquest més d’agost un alpino veteraníssim, Giovanni Pettinà, ha fet 105 anys."
Arribar a aquesta edat ja no és notícia. De l'alpino Pettinà no se’n parlaria si no fos que fa un parell de mesos va rebre una carta que la seva germana Maria li va enviar l’any 1944. Com és sabut, alliberada Sicília, el rei d’Itàlia va signar el setembre del 1943 una aliança amb els aliats i va cessar Mussolini. Però Hitler reacciona, frena els aliats al sud i rescata Mussolini, que crea la fantasmagòrica República de Salò al nord del país. En la confusió del moment, l’exèrcit italià, dispers entre els Balcans, l’Egeu i el front oriental, queda dividit. Una part obeeix el rei i lluita amb els aliats; una altra és desarmada pels alemanys, i una tercera part se subordina a Hitler i lluita contra els seus connacionals. L’ alpino Pettinà va ser fet presoner per la Wehrmacht a Albània i deportat a un camp d’internament a Alemanya. Treballs forçats. Podia enviar cartes i rebre’n, però sovint la Itàlia mussoliniana de Salò bloquejava la correspondència d’aquests presoners perquè no se sabés que 600.000 italians estaven esclavitzats.

Giovanni va passar moltes penúries, però es va salvar. Va tornar a Malo, el seu poble, prop de Vicenza. Ha fet de pagès tota la vida. No ha parlat mai de les seves peripècies bèl·liques. Un historiador local, Stefano Tortora, ha trobat en un arxiu militar la carta que li va enviar la seva germana. Maria, que ara té 94 anys, li deia en el sobri i conven­cional llenguatge rural d’aquells anys: “Caro fratello, vam rebre agraïts la teva carta, sabem que gaudeixes de bona salut, com, per ara, també nosaltres. Esperem reveure’t aviat a casa”.
Pettinà, que ha estat sempre un home lacònic i inexpressiu, s’ha fet un fart de plorar en llegir aquesta carta tants anys després. Entrevistat a Il Corriere, ha explicat alguns detalls, pocs, de la vida al camp de presoners. Recorda sobretot una patata que va trobar, però que els alemanys li van requisar. Passava molta gana.
Preguntat pel secret de la seva vida tan llarga i saludable, Giovani Pettinà ha dit: “Una vida normal, viscuda en el treball, amb els principis fonamentals que haurien de guiar l’existència de totes les famílies i les bones persones, allà on la civilització s’imposa a la mala educació”. El vell Pettinà, pagès, expresoner i exsoldat alpí, no ha parlat gaire en els 105 anys de vida, però en aquesta frase ha redactat, sense saber-ho, el programa que necessita el seu país (i el nostre). - ANTONI PUIGVERD - lavanguardia.cat.