Estic en l'atrafegat aeroport romà de Fiumicino, sóc un corresponsal de premsa estranger que s'afanya a agafar el vol de tornada a Londres. En comptes de donar puntades de peu als còdols i sentir-me eufòric, camino a grans gambades per la sala de l'aeroport, maleint en silenci a tota persona que es creua en el meu camí a un ritme més lent. En comptes d'escoltar música popular amb un walkman barat, parlo pel mòbil amb un director de diari que es troba a milers de quilòmetres de distància.
A la porta em col·loco al final d'una llarga cua, en la qual no hi ha res a fer més que esperar. Sóc l'únic incapaç d'estar mà sobre mà. Fer que l'espera sigui més productiva sembla que sigui menys espera, així que em poso a fullejar un diari. I és llavors quan ensopego amb l'article que acabarà per inspirar-me per escriure un llibre sobre la lentitud.
Aquest és el titular que em crida l'atenció: «El conte per abans de dormir que només dura un minut». Per tal d'ajudar els pares que s'han d'ocupar dels seus petits consumidors de temps, diversos autors han condensat contes de fades clàssics en fragments sonors de seixanta segons. Hans Christian Andersen comprimit en un resum per a executius. El meu primer reflex és cridar eureka! En aquells dies estic travat en un estira i arronsa amb el meu fill de dos anys, a qui li agraden els relats llargs llegits poc a poc i amb moltes digressions. Però cada nit procuro tirar mà dels contes més curts i els hi llegeixo amb rapidesa. Sovint ens barallem. « Vas massa ràpid», es queixa. O, quan em dirigeixo a la porta: «Vull un altre conte!». En part em sento atroçment egoista quan accelero el ritual a l'hora d'anar a dormir el petit, però d'altra banda no puc resistir-me a l'impuls de afanyar per fer la resta de les coses que figuren en la meva agenda: el sopar, el correu electrònic, llegir, revisar factures, treballar més, les notícies de la televisió... Fer una passejada llarga i lànguida pel món del doctor Seuss no és una opció factible. És massa lent.
Així doncs, a primera vista, la sèrie de contes per abans d'anar a dormir reduïts a un minut sembla massa bona per ser certa. Expliques de memòria sis o set «contes» i acabes abans que hagin passat deu minuts: ¿podria haver-hi alguna cosa millor? Llavors, quan començo a preguntar-me amb quina rapidesa Amazon podrà enviar-me tota la sèrie, apareix la redempció en forma d'interrogant: per ventura m'he tornat boig de remat?
Mentre la cua davant la porta d'embarcament serpenteja cap a l'última comprovació del bitllet, doblego el diari i em poso a pensar. La meva vida sencera s'ha convertit en un exercici de pressa, el meu objectiu és embotir el major nombre possible de coses per hora. Sóc Scrooge amb un cronòmetre, obsessionat per estalviar fins a l'última partícula de temps, un minut aquí, uns pocs segons enllà... I no es tracta només de mi. Totes les persones que m'envolten, els col·legues, els amics, la família, estan atrapats en el mateix vòrtex.
El 1982, Larry Dossey, metge nord-americà, va encunyar el terme «malaltia del temps» per a denominar la creença obsessiva de que «el temps s'allunya, no n'hi ha en suficient quantitat, i has pedalar cada vegada més ràpid per mantenir-te al seu ritme».
Avui, tothom pateix la malaltia del temps. Tots pertanyem al mateix culte a la velocitat. En aquella cua, per embarcar a l'avió que em portaria de tornada a Londres, vaig començar a reflexionar sobre les preguntes que constitueixen el nucli d'aquesta obra: per què estem sempre tan apressats?, quin és el remei contra la malaltia del temps? i, és possible, o fins i tot desitjable, fer les coses més a poc a poc?

 ELOGI DE LA LENTITUD
Carl Honoré - fragment