16.8.18

QUINA MEMÒRIA?


Ja no es camina de la mateixa manera per la Rambla. I els carrers de la Sagrada Família vigilats pels Mossos ens mostren a quin nou món vivim. En realitat, habitem el mateix món que abans de fa un any, els mateixos fantasmes, les mateixes guerres, la mateixa pobresa, però des que li va tocar a la nostra ciutat no és tan igual. Ara no es creua la Rambla al pas de qui només pretén evitar-la, deixar-la enrere com més ràpid millor per esquivar la gentada. Ja no només un es fixa en el remolí del més meravellós passeig de Barcelona, ja no es fa únicament atenció a l’aspecte dels turistes, a les cares del fotimer de gent arribada de tot el món, ara també s’examina de reüll el lloc per on venen els cotxes. Ens ha quedat aquest gest com a memòria.

¿Quina memòria? S’han convertit en notícia tants successos en els últims temps, se’ls ha donat a tants esdeveniments categoria de transcendentals i després s’han evaporat, va tot tan ràpid, que la vida quotidiana, que és on passen les coses, s’ha convertit en una trituradora i fa papilla cegament tot el que porta cada dia, no importa si té nom o no en té, o si exigeix el seu dret tràgic a ser anomenat d’una altra manera. I a les cases hi ha hagut tants desnonaments, tants malalts tirats als passadissos d’urgències, tanta gent fent l’impossible per arribar a final de mes, que les flames no ens deixaven veure l’incendi. El que ens va passar a tots sembla que els passés a estranys. Que va passar aquí, però no a nosaltres. Que ho va fer gent d’aquí, però no de la nostra.
Ara fa un any que uns joves de Ripoll, organitzats per l’imam de la seva ciutat com una cèl·lula terrorista a l’ombra d’Estat Islàmic, van decidir perpetrar una matança. Van fallar en l’últim moment, i a la desesperada es van llançar amb una furgoneta per la Rambla. Van assassinar 16 persones i van deixar més de 130 ferits. Van matar a punyalades un noi a la Diagonal per robar-li el cotxe, i a la nit van tornar a intentar a Cambrils (Tarragona) un altre atemptat, que li va costar la vida a una estiuejant. Vuit dels terroristes també van perdre la vida.
Tot això va passar a Catalunya, l’epicentre va ser la Rambla de Barcelona, però l’objectiu era el món. Hi va haver morts de més de 30 països. Sabem que existeixen els 'no llocs’ (són els hotels, els aeroports...), i potser a hores d’ara la Rambla s’hagi convertit en un lloc així. Però els 'no llocs’ estan fets de 'sí persones’. ¿Què té en comú la gent als 'no llocs’? No és un credo, ni una bandera. És una cosa més humana. Per exemple, unes xancletes, o sentir a la mà la fredor d’una ampolla d’aigua el doble de cara. Mai s’ha mostrat la Rambla tan nuament humana com després de l’atemptat. Em refereixo a la gent que va ajudar, i em refereixo també als homenatges populars que s’apinyaven en un arbre, en un fanal. Fa molt que els van treure, però cada vegada que passo els sento al seu lloc. Els veig en el record. Callats en tots els idiomes del món. ¿Quina memòria? - Javier Pérez Andújar

Autor: verified_user

16 comentaris:

  1. Ja t´explicaré.
    No puedo por aquí.
    Y si...¿Quina memòria ?

    ResponElimina
  2. No comparteixo tot el que diu. Un dia vaig agafar el metro i un senyor que esperava el metro com jo, de peu a l,andana, em va mirar, jo també el vaig mirar un segons, pocs no els recordo exactament, i de sobte es va posar d,esquenes a mí i va donar tres passes o dos, tampoc ho recordo amb claretat, però si recordo que es va posar a la vía i que el metro li va passar per sobre. A l,endemà vaig anar com cada matí al mateix punt, de fet amb més ganes d,estar-hi que qualsevol altre dia, doncs necessitava escoltar quant de temps passa, quant segons, desde que sents el metro fins que arriba a l,andana...pero no vaig poguer fer el càlcul perquè vaig veure allà, en el mateix punt, un dia després, la paret que separa una andana de l,altre esquitxada de sang, i allò em va deixar un altre cop, de pedra.. mai van treure la sang d,aquell home, mai, durant anys, fins que un dia van pintar, però quant van pintar jo ja no el recordava feia molt i molt de temps que no. Vaig voler fer el càlcul perquè no entenc que no vaig tindre temps en aturar-lo, em va mirar jo a ell va donar dos passes O tres i ja vaig veure el metro no se quant temps, segons, em va deixar inútil però va ser tan ràpid que encara que hagués reaccionat no hagués pogut fer res tret matar-me com ell.. amb aixo et vull dir que crec que passejo tranquilament per les rambles, em va afectar molt el primer dia que hi vaig anar, més que res perquè estaven passejant ells també tranquila i confiadament com jo i un boig els va matar, els hi va treure tot. Clar que plores però tot passa, veus gent caminant, rient, parlant, uns que tenen pressa altre que van amb la calma, el cel es blau o esta núvol, no hi penses quant hi passes però quant et fan pensar un altre vegada en aquell dia tràgic doncs si, et sap greu, però no i pots fer res i les rambles és un lloc molt concorregut, passen coses, gent que esborra la tragèdia diàriament sense pensar-ho, senzillament perquè no es pot viure en un mausoleo, nomes i poden viure els morts.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Uf! que fort, una situació així et deixa emprempta, sort que amb el pas del temps anem oblidant, sinó oblidessim, viure seria terrible.

      Elimina
  3. Quizá, GEMMA, la memoria sea lo que tu acabas de comentar. Tener presente a esa persona que se quitó la vida, no constantemente, pero si en lo vital. Cuando entras a un metro, cualquier metro. Cuando tienes un problema que ves complejo solventar. Cuando hablas con Dios por la noche diciéndole que no entiendes nada...Quizá sea eso a lo que se refiere.

    Cierto es que la vida pasa, y con la vida de los demás, la nuestra. Y cada día con más vicisitudes si cabe. Y con la edad, en vez de entender más, entendemos menos, porque sabemos que sólo hay una oportunidad de estar, y que la desaprovechamos.
    Por lo demás, poco más a decir, cada uno lleva la pena y la soporta como puede.

    Particularmente, lo que me desagrada y se que será inevitable, es el uso que se dará al acto. Siempre habrá quien quiera sacar tajada, es un imponderable.
    Un abrazo
    salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. leche,pero qué dices que por las noches hablas con Dios.Pero en que quedamos eres creyente o no.Me tienes hecho un lio

      Elimina
  4. Este Javier Pérez,debe ser otro "invalido" del periodismo,de mesa y ordenador y a lo máximo los domingos,pollo y olla podrida,como nuestro señor don Quijote.
    Este agosto,sorprendemente,ha sido triunfal.Ramblas,Paseo de Gracia,el barrio Gótico de decorado,todo ,todo lleno de gente.
    Las Ramblas a tope,nadie mira con miedo,como no sea la cartera,por los carteristas.Los laterales de forma natural están protegidos por árboles,bancos papeleras,sólo puede entrar una moto o una bici,el peligro ha sido siempre el principio de la Rambla,cara Plaza Cataluña.Pero han faltado los dos coches de mossos,que se ponen en ese lugar a forma de parapeto.Es agosto,deben estar escasos de personal,por la vacaciones,es lo que pasa.En fin ya nadie hace periodismo de mover las piernas,todo es imaginativo,para lo que le pagan,dirán...
    Bueno el asunto es que me di ayer una vuelta por la plaza Cataluña,cerrada completamente al público,Están preparándola para los acontecimientos,como si fuera un escenario,un teatro con derecho de admisión,con sus asientos,la tele(la uno).Lo que está claro es que esta vez no saldrán escenas de pitorreo a nuestro rey,claro que siempre se puede esperar cualquier cosa de nuestro president,Quim Torra o de nuestra alcaldesa señora Colau,en forma de estampitas en la chaqueta o dando la mano izquierda,en lugar de la derecha al
    Preparado,eso si van,que deberían porque cobran.
    Como sólo soy un jubilado,no periodista,eso si con gran movilidad que me la da la bici.pues cuento lo que veo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ai Car Res, Javier Pérez Andújar, és Javier Pérez Andujar, y no necesariamwente hay que estar de acuerdo con todo lo que escribe, pero si hay que tenerlo en cuenta. No se corta e insisto, no comparto todo lo que dice, pero le leo siempre, y no es un mindundi...
      Dicho esto, a este acto de hoy no tendria que ir más - como mucho - que representantes del Ayto de Barcelona y los familiares de las víctimas, el resto sobra.

      Elimina
  5. Estimado CAR RES:

    ¿Es lo mismo orar que rezar ? Deja que te quite de las dudas, que supongo no las tienes, pero por si acaso, no.
    Rezar es repetir un mantra. Un Rosario es un mantra, así de sencillo. Orar, no. Orar es echarle en cara las vicisitudes cotidianas. Decir : "Acuerdate de Pepito, que está jodido"; "no te olvides de la familia de Xavi, porfa..." Eso es orar, no se necesita saber ni el Padre Nuestro. Y yo muchas veces oro.

    ¿Te ha quitado de la duda ?. Cojonudo.

    Javier Peréz Andujar es un buen tipo. Te doy fe. Un chabolista de San Adrian. Un buen "escribidor" que no es del "régimen".

    Te recomiendo dos libros suyos, "Catalanes Todos " y "paseos con mi madre". Los encontrarás en la biblioteca, pues él los dona para que no se tengan que comprar. ¿Qué te parece?

    Un abrazo y no tengas tantas dudas, ¿o es que un tipo que tiene un hijo llamado Icaro nombre que homenajea a la comuna icariana de Cabet, (sin bautizar, claro está) , de 36 años cumplidos, no puede hablar con el Más Allá ?...
    Jajajaja...joder, CAR RES...jajajaja
    Un abrazote ¡¡¡¡

    ResponElimina
    Respostes
    1. Es posible,que sea un mantra el rosario,pero a mi me fue muy bien como terapia cerebral ,en un caso en el que mi hijo tuvo un problema muy gordo,en el que no paraba de pensar y no dormía.Me impuse rezar el rosario continuamente,sin parar y mi mente se vació de malos pensamientos. Quizás hubiese valido una canción,pero fue un rosario.El papa Francisco cree en el rezo,supongo que se basará en algo.Sinceramente,desde que se solucionó el problema de mi hijo,no rezo,me llené de rezos,para una buena temporada.
      Salud.

      Elimina
    2. rezar suponga que va bien si se tiene fe, supongo, como yo de esto no gasto no puedo opinar.

      Elimina
  6. Si Miquel ho has explicat molt bé, cadascú ho sent a la seva manera, és molt particular el dolor i la pena sobretot dels familiars que queden. Alguns això no els hi agradarà gens i altres potser és senten reconfortats. Ells no oblidaran mai ni el lloc on van morir ni com, si jo fos la mare, la dona O la germana d,algun d,aquets no m,agradaria que en fessin espectacle dels fets, és el que volien els terroristes i van aconseguir un cop, pels que són com ells, aquest homenatge és un altre victòria. Ja et dic tots tenim una manera O altre de patir els fets però jo no els hi donaria cap satisfacció. Això és porta per dins i amb els temps ho suportes. Penso que no s,ha de donar reso dels actes terroristes, com més en fas més pensen que estem aterroritzats per ells. El discurs polític és tan pobre per qualsevol familiar... Però és cert que alguns familiar com la germana d,en Miquel Angel Blanco ho va veure d,una manera molt diferent que la meva, per tant els actes es fan i cadascú que faci el que cregui ha de fer.

    Petons

    ResponElimina
    Respostes
    1. la germana de Miguel Angel Blanco és francament menyspreable, traspúa odi i rancunia fora de lloc. PP 100%

      Elimina
  7. El Homenaje es correcto,la gente comparte dolor,se emociona y va bien para los políticos,se dan la mano,me parece que la señora Colau ha llorado de emoción.
    Cosas como estas son necesarias,ya se que la intimidad,la soledad,el rezo para los creyentes es lo que deseas en esos momentos,pero la vida sigue y no podemos aislarnos.Nos debemos a los demás.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Mira, no me hables de las lágrimas de la Colau, són de Oscar, pero - lo siento - no me las creo.

      Elimina
  8. Vaya tropa..Señor...Vaya tropa.

    Gemma, nos entendemos sin cortapisas..y muy bien, de debó..
    CAR RES...eres un entremeliao, pero es que te gusta dar vara...¿ahora lo vamos a cambiar ?, ¿verdad que no ?..Bien, y si dudas siempre, siempre, a mis 66 todo es duda y nada es credo, pa joderse.
    Un abrazo de todo corazón.
    Francesc... coño ¡¡¡ que las lagrimas son agua y van al mar..que ya lo decía el Bequer..Deja que represente lo que desea, que te lo creas o no, eso es agua de otro costal...Joder...es que no pasas una..¡ Bribon¡ ohhh si es la barcaza del augusto....

    ResponElimina