La web de denúncies de l'Agència Tributària és el plat fred que se serveix un noi després de dos anys de desfici en una habitació. A aquest tipus de venjança caldria buscar-li un nom. No està al nivell de la del Comte de Montecristo, però té el seu què. I, a més, és un cas real. Després d’ella hi ha un noi portuguès, amb quatre idiomes i una titulació en relacions internacionals i que treballa a Barcelona, però que, coses d’aquesta ciutat, al preu que està la vivenda, ha passat dos anys en una habitació de lloguer i això ha sigut per a ell, home amb estudis, un curs accelerat sobre el desvergonyiment local, del qual s’escriu menys del que es mereixeria.

Va trobar l’habitació a través de l’Idealista. L’adreça postal ja no era per llançar coets, Meridiana amb Felip II. Ha dormit dos anys amb taps a les orelles. Després de descartar altres opcions pitjors, va acceptar les condicions. Eren 430 euros al mes per una habitació (s’ha de dir tot) que no era una capsa de llumins. Hi cabia una petita taula de despatx.
L’anunci donava entendre el que no era. Se suposava que, en aquest cas, era una dona que llogava habitacions del seu propi domicili per arribar a final de mes. Als profetes de l’economia col·laborativa els encanta remarcar detalls així.  És com aquells ous que s’anuncien com de gallines criades en llibertat. Quin lliure albir.

Aviat va descobrir que no era així, que era com, de sobte, ser llogater a casa de Milton Friedman, pare del neoliberalisme. O encara pitjor. Aquí van alguns detalls. Si volia tancar amb clau l’habitació, calia abonar un sobrepreu de 100 euros. La clau de la bústia també es pagava a part. Si un dia volia dormir amb la seva parella o amb una aventura d’una nit, tant hi feia, aquesta havia de deixar 10 euros extra a la tauleta de nit. Potser aquesta és la fantasia d’alguna parella, però no era el cas.

La propietària del pis, per descomptat, no vivia allà. L’havia comprat amb un préstec i pagava la hipoteca amb els llogaters, fins a tres persones com a màxim, mai extracomunitaris, menys encara llatinoamericans, menys encara espanyols. Tindria els seus motius. Era esquerpa en el tracte. Advertia a cada nou llogater que arribava que el seu marit era policia i que tenia accés a la informació de tots ells. Era una mentida de nen petit.

El cas és que aquest jove portuguès, que prefereix que no se’n publiqui el nom, va fer el que altres llogaters no van demanar. Tots pagaven en mà, en efectiu. Ell, dolç sempre en les formes, va aconseguir que li acceptés transferències bancàries. Ho va fer per comoditat, però quan la relació amb la propietària va començar a fer-se agra, es va trobar que tenia entre mans l’equivalent a la seva particular illa de Montecristo.

L’Agència Tributària té un apartat especial per denunciar irregularitats en els lloguers. “Si vostè té coneixement fundat que un lloguer no està sent declarat correctament, o bé que el pagament es produeix de manera sistemàtica en efectiu metàl·lic o la subscripció del mateix s’ha produït a través d’un sistema d’internet que no permet tenir constància de qui ha rebut el pagament, pot presentar aquest formulari específic de denúncia presentant la informació i documentació de la qual disposi”. El carter sempre truca dues vegades. Hisenda amb una en té prou per treure el singlot. - elperiodico.cat