16.10.18

EL PARADIS PERDUT


En el principi era l'oci. Si més no, totes o quasi totes les religions i les mitologies convenen a descriure el principi de la vida de l'home sobre la terra com una plàcida absència de necessitats i d'esforç per cobrir-les. En el relat bíblic, Adam i Eva gaudeixen d'aquest misteriós benefici: el món, per a ells, és literalment un jardi, i no hi fan altre - ho veiem en els ingenus 'misteris' mediavals - que passejar, exempts de tota inclemència. El paradís era l'oci absolut. 
Segons la tradició judeo-cristiana, a la pérdua del paradís, i en una confluencia gairebé simultània, els primers pares coneixen el pecat - millor dit: la vergonya del pecat -, el dolor i el treball: tres 'càrregues' que estaven excloses del bon ordre ociòs, de l'ordre paradisíac. L'oci doncs, suposava - suposa - la immunitat respecte al treball, però tambè la manca d'inquietut moral i de molesties físiques. 
Adam i Eva coneixen el pecat, el dolor i el treball, simplement perqué l'havien volgut conèixer: eren innocents - ignorants -, i en això radicava el seu privilegi.
La historia de l'home comença en el moment de la seva expulsió del paradís, quan alló que abans se li concedia per do, ha de guanyar-s'ho ara a costa de suor i astùcies. La seva vida serà un exili, i una obscura impaciència li farà enyorar el retorn. D'aleshores ençà, i fins a la consumació dels segles, en el fons de la seva ànima, hi ha i hi haurà la irremeiable nostàlgia del paradís perdut - l'insaciable anhel d'oci: de l'oci que sigui la tripla negació del pecat, del dolor i del treball. Joan Fuster (indagacions i propostes)

Aquesta reflexió està molt bé des del punt de vista dels cristians, si no fos perqué tot el que explica Fuster no va existir, ni Adam, Eva el paradís, tot no és més que un invent, un invent que no s'aguanta per enlloc, que no té ni cap ni peus, diguessim que és un enorme eufemisme, per justificar a la gent, per fotre a la gent, car aquesta és la finalitat principal de la religió catòlica, fotre a l'home i encara més a la dona.
Dit això, i suposant que supossessim que tota aquesta faula fos real, sort d'Eva i la poma, imagineu-vos un paradís amb 7 mil milions de persones, vaja overbooking. Déu tindría un greu problema, un problema que no seria capaç d'arreglar-lo, ni Déu, ni Cristu. 

Autor: verified_user

8 comentaris:

  1. El gran engany per mantenir la tribu submisa, la por al càstig etern, barrejats amb la gran pregunta: per què?.

    40.000 anys i encara seguim igual.

    ResponElimina
  2. Porque si no existiera Dios se habría de inventar.
    El hombre (en general) no puede vivir sabiéndose sólo, forma parte intrínseca de él. Digan lo que digan.

    Desde las culturas más primitivas se adoraba a algo, lo que fuera, y no hablo de culturas de 5.000 años, hablo del Paleolítico Inferior (las cavernas) 10.000 AC...Ahí ya encontramos las representaciones de lo que se quería adorar, y sólo se adora a los dioses.
    Lo llevamos en los genes.
    Salut

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo no necessito cap déu, això és cosa d'ìgnorants...

      Elimina
  3. Hablas del ocio,y el modo moderno de entenderlo,no tiene nada que ver con no hacer nada,al contrario a veces resulta agotador,pero ahí está el placer.Subir una montaña,sudar en una bicicleta,jugar al tenis,son formas de ocio apetecibles.Nunca el hombre entendió como premio el no hacer nada.
    Tienes gracia,como afianzas tu ateísmo,como comprenderás un creyente no entiende el paraíso,el cielo,la gloria,como no hacer nada y que le caiga la fruta del árbol,ni siquiera las vírgenes a la disposición de los creyentes musulmanes,todo eso son traducciones,figuras arcaicas de siglos pasados.
    Pero realmente crees,que un creyente puede afianzar sus creencias,en esas cosas que de manera tan simple expones.Seríamos todos tontos de capirote.
    Es que me parto de risa cuando te leo,en esos temas.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Eso es cosa de Joan Fuster no mio, aunque lo comparto, sucede que no me interesa en absoluto lo que piense un creyente, el mero hecho de serlo, para mi ya lo descalifica, lo siento, pero soy incapaz de entender a alguien que sea creyente.

      Elimina
  4. Crec que les coses han canviat molt i avui hi ha molta gent, al món occidental, que viu tranquil·lament sense déus ni res d'això, una altra cosa és l'espiritualitat personal i també admeto que en ocasions es cau en creences estrambòtiques. Crec que antigament també hi havia gent que no creia en res però feia 'el paperot' per no tenir problemes, n'he conegut a la família.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Abans no estava ben vist ser ateu, però sempre n'hi ha hagut, ara no està ben vist creure en algún Déu, pero es substitueix per adoracions pitjors, llevat del pastafarisme, la religió perfecta.

      Elimina