Segons defineix l'Oxford English Dictionary el concepte posveritat és : "Relatiu a aquelles circumstàncies en què apel·lar a les emocions i a les creences personals resulta més influent per a l'opinió pública que els fets objectius". Si triomfa la posveritat és perquè, amb les noves tecnologies, activar emocions és bufar i fer ampolles. La gran fàbrica d'emocions era el cinema; però les de la política actual són millors: hipnotitzen a la masa.
Es diu que la posveritat és la manera contemporània de nomenar el que abans definíem com a mentida. Però no seria del tot exacte definir-ho així. La posverdad no és una mentida qualsevol, sinó aquella mentida que un determinat grup de persones està esperant sentir. El mateix pot dir-se de la veritat a mitges. Premsa, ràdio i televisió es degraden en el mateix joc: pregonen i repeteixen mil vegades el cop de puny de l'independentista; i silencien el de l'espanyolista; o viceversa.
La posveritat és relativa, per exemple, si una afició en una final de copa xiula l'himne espanyol, és delicte de lesa majestat segons Fino Zoido, i es considerarà actuar judicialment contra els xiuladors, però, ai el però... si l'afició espanyola com ahir al camp del Betis xiula el 'Good save the queen', no passa res, és llibertat d'expressió, i això que les banderes com els himnes (la majoria amb lletres infumables) estan per a ser xiulades precisament en nom de la llibertat d'expressió, sempre que els que xiulin no siguin catalans, després és delicte, greu i dolós per a l'infractor, fixeu-vos en que n'hi ha uns que per menys porten un any a la presó, mentre que els que indolentment que no innocentment van oblidar les seves armes dins el cotxe policial (un fet molt greu castigat amb consell de guerra) no només no han estat castigats sinó que el seu més alt comandament ha estat condecorat i ascendit. No és posveritat, és feixisme pur i dur.