El magistrat Llarena fa ja un any que manté empresonats a dos homes que potser van cometre delictes però que mai van abanderar la violència. No són susceptibles de l'oprobi de la presó preventiva. Per a ells, l'acusació de rebel·lió té un significat encara més cruel que per a la resta de presos independentistes, ja que no exercien càrrec polític algun en el moment de la detenció (i tampoc durant els esdeveniments que l'instructor del Suprem ha investigat). Eren presidents de dues entitats civils. Per tant, és molt discutible que, d'entrada, siguin jutjats pel Tribunal Suprem sense haver passat abans per tribunals de rang inferior.
Sembla evident que el seu dret a la defensa està sent molt erosionat. El sostenen molts juristes. La veu més rellevant que posa subtilment en qüestió l'acusació i la pena preventiva que Llarena ha imposat va parlar ahir per RAC1. Pascual Sala no és un qualsevol. No és amic o col·lega dels empresonats. No és tampoc un jutge o un expert entre centenars. És un expresident del Tribunal Suprem i del Tribunal Constitucional. Doncs bé, amb pulcritud, deixant molt clar que emetia tan sols una opinió i que no volia esmenar la plana a ningú, Pascual Sala va afirmar: "Per a mi és molt difícil -per no dir impossible- que hi hagi un delicte de rebel·lió, per no dir que em sembla problemàtic que hi hagi un delicte de sedició ". Sala va apel·lar, per descomptat, al respecte a causa de les decisions judicials, però va distingir entre respecte i fetitxisme: "Sense perjudici del dret que es té per opinar de les seves decisions". I després de deixar clar que "les presons no ajuden a resoldre els problemes polítics", ha conclòs: "És una qüestió eminentment política, encara que té derivades judicials. Però no són els jutges els que han de resoldre aquest tema ".

La reflexió d'un expresident del TS i TC deixa un rastre de malenconia: subratlla indirectament el cruel robatori d'un any de la vida de dos ciutadans civilment compromesos que en cap moment s'han fet mereixedors del tracte de terroristes. Sent l'opinió de Pascual Sala tan rellevant i alhora tan assenyada, és també inútil: en el moment crucial, els polítics (especialment Rajoy i Mas) van fer campana i ara l'embolic està en mans d'uns jutges que, si discutible interpretació, causaran un dany personal irreparable. I poden arruïnar la difícil sortida del laberint. Una sortida que potser ja mai arribi. Problema cronificat.

Davant d'aquesta perspectiva, sorprèn que des de la política i els mitjans es fomenti, per part d'uns, la severitat inclement; i per part d'altres, el lament ressentit. El cercle viciós que ens deixa en mans del ressentiment i la inclemència és un trist horitzó no només per tiris i troians, sinó per a tothom. És inevitable caure en mans de la malenconia, "la trista companya d'ulls enfosquits" a la qual haurem d'habituar-nos (Shakespeare, Pèricles, acte I, escena II).

ANTONI PUIGVERD
lavanguardia.com/cat