Cada vegada més, tenim la sensació que en el món de la política, qualsevol cosa pot succeïr, de què és improbable i previsible ja no ho sóc tant. És un tipus de sorpreses que no serien tan doloroses i no només perquè es posen de manifest que no tenim el control del món, ni en termes d'anticipació teòrica ni pel que fa a la seva configuració pràctica. Des del Brexit fins Donald Trump, 2016 va ser un mal any per a les previsions. La majoria dels experts apostaven al fet que la major part dels britànics votaria per la permanència, que un candidat com Trump no sobreviuria a les primàries, que el populisme i l'extrema dreta havien arribat al seu sostre. El resultat és ben conegut: es va imposar el Brexit, va guanyar Trump, Matteo Renzi va perdre un important referèndum constitucional (dissenyat, com tots, per guanyar), els austríacs van estar a punt de triar a un president d'extrema dreta, la versió alemanya arribava el 14% en les eleccions regionals (i l'any següent entraria per primera vegada al Bundestag). 
Hi ha altres exemples de democràcies cada vegada més fràgils, fins i tot dins la Unió Europea, com Hongria i Polònia, alhora que augmenta la rellevància geopolítica de la Rússia de Vladímir Putin. Estem en una època en què la relació amb el demà alterna brutalment entre el previsible i l'imprevisible, on se succeeixen les continuïtats més insuportables (de la injustícia, l'estancament econòmic i la irreformabilitat de les institucions) amb els accidents (com a resultats electorals que ningú havia previst o l'escalada de certs conflictes). 
Fa no molts anys el debat era si els canvis es produïen en les nostres societats mitjançant la revolució o la reforma. Actualment, el canvi no es produeix ni per una cosa ni per l'altra, aquest ja no és el debat, sinó per un encadenament catastròfic de factors en principi desconnectats. El que converteix la política en una cosa tan inquietant és el fet que sigui imprevisible quina serà la propera sorpresa que la ciutadania està preparant als seus polítics. Ningú sap amb seguretat com funciona aquesta relació entre ciutadans i polítics que s'ha convertit en una autèntica 'Caixa negra' de la democràcia. Reina per tot arreu una mesura excessiva d'atzar i arbitrarietat.
Com fer previsions quan no estem en entorns de normalitat i res es repeteix? La repetició dels processos és un dels procediments més importants per determinar la fiabilitat dels coneixements i les observacions sobre la realitat. Ara bé, la majoria dels processos democràtics del passat recent haurien donat un resultat completament diferent si s'haguessin pogut repetir.

Daniel Innerarity (pdf)
Política para perplejos