Escriure és fàcil, només cal posar seguides moltes paraules una darrere l'altra perquè surti un article d'opinió, però escriure sobre les coses petites, les nimietats, la cosa quotidiana és molt difícil, i de passada un evita parlar de política, de procés, de com hem canviat 'la puta i la ramoneta' per la 'mosca collonera', bla, bla, bla..., i si hi ha algú capaç de fer-ho i molt bé, aquest és en Quim Monzó.

 UN SILENCIÓS ESCLAT D'APLAUDIMENTS

 El Senat d’Estudiants de la Universitat de Manchester (en diuen senat, sí) ha celebrat la primera sessió d’aquest curs i, entre diverses altres coses, ha prohibit els aplaudiments, els crits d’alegria i els víctors a tots els actes que organitzen. El motiu és que aquest soroll pertorba els estudiants amb problemes d’ansietat. La votació ha estat rotunda i s’ha decidit que, per comptes d’aplaudir, d’ara endavant els estudiants faran servir el que en diuen jazz hands (mans de jazz), un gest que va néixer al teatre musical –Bob Fosse el va consagrar a Broadway– i que consisteix a aixecar les mans amb els palmells cap endavant i els dits separats, i agitar-les per expressar excitació o alegria. No sé si totes les llengües de signes han incorporat les mans de jazz com a senyal d’aplaudiment, però la britànica sí, que és la que en aquest cas importa. La decisió final de l’esmentat senat especifica que és una forma d’expressió “més inclusiva” i encoratja la societat a fer-la servir més.

 De manera que si organitzen un concert –sigui de rock, de rap o de reggaeton–, quan acabi l’actuació, si els ha agradat, per comptes de picar de mans amb més o menys intensitat, segons el grau d’entusiasme que sentin, aixecaran les mans i les agitaran en el més absolut silenci. Si, com preconitzen, la iniciativa s’escampa per la societat, assistirem a partits de futbol on, quan es marqui un gol, no hi haurà esclats de joia ni aplaudiments sinó aquest mut desplegament de mans alçades. No em sembla un somni irrealitzable. Si als estadis s’ha institucionalitzat el penós gest col·lectiu que és l’onada, no veig per què aquesta nova tendència no s’hi ha d’imposar igualment. Tot sigui per les persones que tot i tenir problemes d’ansietat s’interessen pel futbol, on l’ansietat és part habitual del menú, sigui a casa o, encara més, en espais com els camps de futbol, plens de desenes de milers d’ansietats sorolloses.

 La preocupació pel soroll ambiental és habitual arreu del món. A moltes zones cèntriques de les ciutats els mesuradors de decibels esclaten amb el rebombori de gent que xerra pel carrer, músics que improvisen i bars que posen música a tota castanya. Els estudiants de Manchester han fet la seva proposta. A Màlaga, en canvi, l’alcalde de la ciutat, Francisco de la Torre, acaba de fer una xerrada en què ha parlat del soroll que hi ha als carrers del centre de la ciutat i ha dit: “A la cultura mediterrània parlem molt fort. Hem d’acabar amb el cicle que, si un parla fort, un altre parlarà més fort perquè se’l senti. Si jo abaixo la veu, el silenci regna i, si regna el silenci, es pot parlar més fluix. És un cercle virtuós”. Lògicament, la proposta de l’alcalde ha estat rebuda amb burles, i els malaguenys fins i tot han enganxat per la ciutat cartells on es veu la seva cara amb el dit índex davant dels llavis i les paraules “Hablar bajito, por favor”. Si els hagués suggerit fer servir la llengua de signes, l’haguessin crucificat tot d’una per exhibir-lo en una de les processons de la pròxima Setmana Santa.