LES MANIS NO VAN A PALAU

És notori que la vaga de metges compta amb la simpatia general de la ciutadania, que entén les reclamacions d'uns professionals que estan a la trinxera quotidiana de l'Estat de benestar, amenaçat des de diversos fronts. Es pot dir el mateix dels mestres, bombers i altres col·lectius de servidors públics que aquests dies surten al carrer per expressar el seu malestar i la demanda de solucions a uns problemes que, de fet, són de tots. De cop i volta, alguns s'han adonat que no hi ha política sense polítiques, i que tampoc hi haurà polítiques eficaces sense una política d'àmplies mires. Gestionar la cosa pública em sembla una cosa tan important, tan difícil i tan delicat que no acabo d'entendre la inconsciència amb què algunes persones salten a la sorra institucional, com qui surt a caçar bolets. La vaga del personal de la salut ens recorda que, per fer política, no n'hi ha prou amb armar discursos més o menys solemnes i vibrants.

La majoria de les manifestacions que últimament protagonitzen els col·lectius de servidors públics acaben a les portes del Parlament. Potser m'equivoco, però diria que fa uns anys la tendència era acabar aquestes marxes de protesta a la plaça Sant Jaume, davant del Palau de la Generalitat. Segons Jordi Pujol, era un èxit que la gent es manifestés davant de la seu de l'Executiu, encara que ell rebés habitualment les crítiques més fortes, com corresponia a qui ostentava la presidència. Segons la concepció pujoliana de l'autogovern, que les manifestacions acudissin sempre allà indicava que el Govern pintava alguna cosa i que era percebut com el responsable últim de les coses importants, de les coses de menjar. Una de les obsessions del president Pujol era tenir competències també sobre allò que no era molt lluït ni molt popular de gestionar, per demostrar que es governava de debò; per aquest motiu, l'autonomia catalana va ser l'única que va demanar i va rebre el traspàs dels serveis penitenciaris, una manera de proclamar que no es volia només una descentralització folklòrica o de baixa intensitat.

Si jo fos el president Torra o qualsevol dels seus consellers, veuria com un símptoma més preocupant del que sembla que les manifestacions passin del Palau de la Generalitat. El motiu? Potser s'està instal·lant la idea que aquest Govern no pinta ni vol pintar res, més enllà d'una realitat dura lligada als efectes nefastos del 155. Potser s'ha invocat tant una república invisible que alguns han oblidat una mica l'autonomia que ha de sostenir -com pugui- àmbits essencials com la sanitat, l'educació, els serveis socials i la seguretat.

No crec que hi hagi -com repeteixen alguns- una Catalunya més real que una altra. El que sí que hi ha són polítics que saben observar i escoltar el país més i millor que altres. - Francesc Marc Álvaro - lavanguardia.cat