Aquest any l'agost polític va ser al novembre. El tradicional protagonisme estival que guanyaven el Penyal, els micos i Fabian Picardo per pal·liar l'escassetat de notícies que solia acompanyar l'estiu ha vingut de la mà de l'hivern i el Brexit. No haurà estat per la manca d'informacions espectaculars o sorollosos escàndols, dels quals vam gaudir un variat assortiment. Així que haurem de concloure que a algú li ha semblat bona idea intentar ficar aquest assumpte en l'agenda pública en llocs de preferència sobre els altres, si cap, més espessos o compromesos.
Dubto molt que els redactors del ja famós article 184 de l'acord de separació tinguessin Gibraltar al cap a l'hora de escriure'l. Més aviat s'intueix que tenien un bon mareig o una fenomenal ressaca i moltes ganes d'acabar amb una negociació extenuant i al límit, donat l'alambinat del text. En qualsevol cas, com sol succeir en el sempre enrevessat món de la sintaxi diplomàtica, no sembla una cosa que no pogués arreglar-se discretament amb un parell de trucades, sense necessitat d'amenaçar amb destorbar, més que vetar, la cimera del Brexit. La bona diplomàcia sempre és aquella on els malentesos mai arriben a fer-se públics.
Un mal pensat fins i tot podria arribar a dir que algú s'ha inventat un problema on no n'hi havia per després anotar-se la seva resolució. Reforça aquesta sospita l'insòlit espectacle de veure a tot un secretari d'Estat per a la UE, Luis Marco Aguiriano, airejar els detalls d'una conversa entre el president Pedro Sánchez i la premier Theresa May com qui explica una llegenda urbana en un casament. Tampoc ajuda la grandiloqüent posada en escena de la seva dramàtica resolució en l'últim segon, quan ja tot semblava perdut i Europa es veia abocada a un melodrama més dur fins i tot que aquests que tiren les televisions els dissabtes a la tarda.
Té raó el president Sánchez a anotar-se el punt de la declaració política aclarint qualsevol confusió i reiterant que la UE no pot negociar sobre Gibraltar sense l'acord d'Espanya. Té raó Theresa May en afirmar que res no ha canviat perquè, efectivament, tot segueix depenent de la voluntat política del govern britànic per negociar el futur del penyal, que és i serà nul·la. I té raó vostè si intueix que hem donat una quantes voltes per quedar-nos més o menys on estàvem, perquè això és exactament el que ha passat.
Si algú espera treure-li una profitosa rendibilitat electoral a aquest afer, potser es porta una petita decepció. No fa la impressió que Gibraltar constitueixi un d'aquells assumptes que entusiasmi de sempre al votant d'esquerres. Tampoc sembla que hagi de sentir-se especialment impressionat el votant no tan d'esquerra, alarmat pels avisos de Pablo Casado o Albert Rivera respecte a l'amenaça per a la unitat d'Espanya i els espanyols que aquest govern suposa. Això sí, entretinguts ho hem estat una estona, com sempre. - Antón Losada