Companys, teniu un problema, i és un problema gros. Prego que abans de sentir-vos profundament ofesos per no escriure "alguns homes" sinó considerar-ho general, seguiu llegint. Perquè teniu un problema que ens està matant.
La violència masclista no és un problema de les dones, com hem vingut dient i donant per fet fins ara. La violència masclista és un problema que teniu els homes i patim les dones. Així de simple.
Sí, els homes, tots els homes. - El passat 8 de març, les dones, milions de dones d'aquest país (i de molts altres) vam fer una vaga general i de consum. També una enorme manifestació que va deixar al món amb la boca oberta. L'endemà vaig saber que havíem perdut. Que havíem perdut en alguna cosa substancial: vosaltres.
Una de les controvèrsies dels dies anteriors, sens dubte la més gran, havia de veure precisament amb els homes, amb si vosaltres "podíeu" o "havíeu" o no unir-vos a la manifestació o a la vaga. Més enllà de les opinions a favor o en contra, el resultat va ser un desastre i per a mi font d'un desànim profund que ha romàs intacte fins al moment en què escric aquesta carta.
Nosaltres, les dones, milions de dones, ens organitzem contra la violència masclista, aquí i en el món sencer, des de Nova York fins a Manila, passant per les molt braves argentines. Ens manifestem, vam fer vaga, comptem les agressions sofertes, denunciem un mal comú. Un crit amarguíssim que va topar de cara contra el mur de la vostra inacció, del vostre esglai. Nosaltres cridem amb totes les nostres forces contra la violència constant i estructural que patim TOTS, contra el fet de cobrar sensiblement menys per la mateixa feina, perquè tenim por, perquè són centenars de milers només a Espanya les agredides físicament o psicològicament, perquè correm el risc (com s'ha tornat a demostrar) que ens violin en qualsevol lloc i en qualsevol moment, i per això, de nou, tenim por, una por encara més salvatge, i modifiquem les nostres costums, i no podem portar la mateixa vida que vosaltres .
Nosaltres PATIM aquest problema. Som la part pacient. Per això, les notícies es redacten sempre en passiva (Una dona ÉS ASSASSINADA per...) en lloc de posar l'acció on correspon (Un home ASSASSINA a...). Amb aquest gest s'evidencia on s'ha volgut col·locar el subjecte del problema. El llenguatge és substancial i retrata, mai és innocent. Però el centre del problema no està en les dones sinó en els homes. L'eix no està en "ser assassinada" sinó en assassinar.
I per descomptat que no tots els homes agredeixen a les dones, quina bestiesa. No obstant això, on són les vostres protestes? Alguns homes adduiu que voleu participar en les nostres mobilitzacions, a les nostres manifestacions de dolor, però que les dones no us "deixem". Que per què no us deixem, etc. De nou, la pregunta està descentrada, i això tampoc és innocent.
On les manifestacions o vagues o plantades organitzades per vosaltres?
Per què no organitzeu vosaltres les vostres protestes?
Per què no us organitzeu i sortiu al carrer contra la violència constant i ja innegable que patim la meitat de la població, d'una població que és la vostra població?
¿Per què no sou vosaltres, com a part socialment implicada, que convoqueu manifestacions, vagues, protestes públiques i massives?. Senzillament, perquè en el fons considereu que el problema és d'uns altres, o sigui el nostre, de les dones.
Si una gran part de la població espanyola (posem diversos centenars de milers) treballés en règim d'esclavitud i ni més ni menys que la meitat de la població corrés el mateix risc, per descomptat que us trobaríeu al carrer, organitzaríeu grans marxes, demanaríeu dimissions, enfonsarieu governs. De la mateixa manera que quan el terrorisme, ETA, assassinava sortieu al carrer tots a una. No esperàveu que fossin les víctimes les que organitzessin res.
Què passa, doncs, amb la violència quotidiana i ESTRUCTURAL (per tant, terrorisme: aquí la RAE) masclista? He de pensar que es tracta de les dones. Que no us manifesteu per compte propi perquè en el fons considereu que el problema és nostre. Per aquest motiu us moveu en aquest camp de les idees de "solidaritat" i "suport".
Estic farta de sentir "em solidaritzo amb el dolor de les dones". Farta. Sabeu una cosa? Ningú es solidaritza amb un mateix, amb un problema propi, "em solidaritzo amb mi". Un es solidaritza amb "altres", és a dir amb el problema d'altres.
Ara se'ns eriça el masclisme brutal de la dreta i el masclisme irreflexiu i irresponsable de certa esquerra. Poden fer-ho perquè no hi ha una quantitat, ni suficient ni tan sols insuficient, d'homes que els planten cara a aquest lloc de violència. Perquè no hi ha una quantitat activa d'homes que surten a dir-los violents i a formar una barrera contra aquesta violència que pateix la meitat de la població, nosaltres.
Espero haver-me explicat. Nosaltres patim un problema. Vosaltres teniu un problema, grossíssim. Es diu silenci. Es diu inactivitat. Es diu tolerància amb el mal. -  CRISTINA FALLARÁS - publico.es