La concepció de la llibertat d'Isaiah Berlin interpel·la les nostres crispades societats actuals, tan exigents d'unanimitat. El dret a portar la contrària i no ser deformat per això equival a l'anàlisi de sang que prescriuen els metges. Indica l'estat de salut de la nostra democràcia: a la Catalunya del Procés i en l'Espanya de la visió aznariana de la nació (visió que perviu fins i tot quan el govern està en mans socialistes) no es respecta el dret a portar la contrària, això és, el dret dels individus, encara que siguin pocs, encara que sigui un de sol, a defensar una opinió singular sense que l'avergonyeixin a l'àgora, el silenciïn en els mitjans, el deformin amb mentides i falses notícies o les vociferants majories el sotmetin a bullying en les xarxes. La visió de la llibertat que defensava Berlin implica acceptar (afavorir, si cal) que Vox s'expressi (pactar amb ells és una altra cosa). La visió liberal de la democràcia queda arruïnada quan es silencia, deixant-la en mans dels jutges, una reclamació política (per equivocada que sembli).
Una altra de les grans aportacions d'Isaiah Berlin es refereix a la història de les idees. Les seves lectures dels pensadors il·lustrats han significat per a la filosofia i per a la ciència política el mateix que una rentadora per la roba bruta. Berlin va netejar d'adherències impròpies i de lectures deformadores el bagatge de la il·lustració; i va aconseguir desvetllar errors d'interpretació de filòsofs il·lustrats, i dels seus seguidors contemporanis, demostrant que, paradoxalment, moltes d'aquelles visions sovint estaven inspirades no en la raó, sinó en creences heretades.
És el que fa amb Immanuel Kant, a qui, en un capítol del seu llibre 'El sentido de la realidad', el relaciona amb el nacionalisme d'Herder i Fichte. Berlin des de després recorda que, aparentment, Herder i Kant són antagònics. Si hi ha un filòsof de la raó, la universalitat dels valors i del respecte a l'alteritat és Kant, mentre que Herder és l'abanderat dels vincles immutables, basats en valors culturals, tradicionals o racials contraris a l'universalisme. Però estudiant amb detall subtil la visió kantiana de la naturalesa (contemplada com hipotètica causa de perjudicis a la llibertat), Berlin demostra que Kant desenvolupa no una visió racional, sinó tradicional (d'origen pietista, protestant, amb components de ressentiment alemany) de les relacions de l'individu amb la realitat. Aquesta visió més aviat estoica (prescindeixo de tot el que pot destorbar la meva llibertat) acaba promovent un resistencialisme del jo que serà aprofitat per Fichte, deixeble de Kant, per reivindicar un jo col·lectiu resistencial, incontaminat, precursor del nacionalisme.

 No sé si he sabut explicar-ho bé (sóc un turista en aquestes matèries). El cas és que aquest vincle que Berlin detecta entre Kant i el nacionalisme (ell ho explica molt bé i amb moltes pàgines) m'ha recordat la pregunta que sempre plantejo, inútilment, a intel·lectuals liberals espanyols: com esteu tan segurs que no sou nacionalistes? Si resulta que fins al racionalísimo Kant era deutor de la tradició cultural i religiosa pròpia, com vau aconseguir vosaltres, coincidint en tants aspectes amb la nació espanyola que defensa Vox, que en l'humus de dos segles de nacionalisme (dictadures incloses) no germinés cap de les vostres emocions?