Allen va descriure a la seva pel·lícula Zelig, millor que ningú, el que és la crisi d’identitat. Fa un segle, un home es va fer famós per la seva habilitat de canviar d’aparença en funció de les persones amb qui es relacionava. Leonard Zelig va sorprendre els científics a l’hospital Manhattan de Nova York. Se l’acarava amb dos homes amb sobrepès i al cap de poca estona de parlar amb ells s’inflava fins als cent quilos. Després se’l situava al costat de dos afroamericans i, tan bon punt iniciaven la conversa, era un negre més. Fins i tot va coincidir en un balcó amb Hitler arengant les masses i al cap d’uns minuts era un calc del Führer. En una enquesta de carrer, els ciutadans manifestaven admirar aquesta facultat de Zelig: “Tant de bo fos com Zelig, l’home canviant. Podria ser persones diferents. I potser algun dia els meus somnis es farien realitat”. La doctora Flecher el va sotmetre a sessions d’hipnosi: “Digui’m per què assumeix aquestes característiques”. “Perquè és segur (...) vull agradar”.

La política s’ha fet líquida: cada vegada semblen importar menys els valors, el rellevant és agradar. O sigui que si cal can­viar de rostre o de jaqueta, de pensament o de programa, no passa res, perquè el cost social és mínim, sobretot si els experts manegen bé la nova imatge o el renovat missatge a les xarxes. La veritat ha deixat de ser rellevant davant la pressió de l’algoritme. Acceptem sense adonar-nos-en situacions que ens haurien d’escandalitzar. El món està habitat cada vegada per més personatges com Zelig.
Que el PP assumeixi part del discurs de Vox sobre la violència domèstica, en contra del que diu la seva doctrina o fins i tot de les lleis que ha aprovat, per aconseguir el govern d'Andalusia és més que un acte de cinisme. És la demostració que, en cas de seguir així, un dia Casado s’asseurà a firmar un acord amb Santiago Abascal i, al cap de res, serà el seu doble. Tot està escrit a Zelig, una faula actual. - Marius Carol - lavanguardia.cat