IGNATIUS FOR PRESIDENT 7.1.19

La culpa es d'en Miquel, que vol fer a Ignatius President. No deixa de tenir raó, de fet lo Quim Torra té un nosequé d'Ignatius J.Reilly. I no sóc només jo, aqui tambè hi varen caure. Compte, en Miquel no es refereix a Quim J.Reilly sinó a l'original de John Kennedy Toole.

- DITES D'IGNATIUS. 

- Diuen que la vida es pot recórrer per dos camins: el bo i el dolent. Jo no crec això. Jo més aviat crec que són tres: el bo, el dolent i el que et deixen recórrer.

.

- Què t'has fet a la mà?

Ignatius va mirar les esgarrapades que li havia fet el gat quan intentava ficar-lo al compartiment dels panets: Vaig tenir una batalla gairebé apocalíptica amb una prostituta famolenca. Si no fos per la meva força muscular superior hauria saquejat el meu carro. Al final, va haver d'allunyar-se del lloc de la lluita coixejant, amb les seves cridaneres ulleres fetes miques.

- Només em relaciono amb els meus iguals, però com no tinc iguals no em relaciono amb ningú.

- Era el primer cop en la meva vida que sortia de Nova Orleans. Vaig començar a sentir por. Vaig començar a pensar que uns quants pagesos fanàtics podrien començar a tirar bombes a aquell autobús. Els agrada atacar els vehicles, que són un símbol del progrés.

- Ni parlar-ne. No estic disposat a portar una gorra de paper. La que tinc és perfecta i molt més higiènica. No vull morir de pneumònia per un caprici seu. No portaré aquesta gorra. Prefereixo la mort al deshonor i la malaltia.

- El desig humà d'aliment i sexe és relativament similar. Si hi ha violacions a mà armada, per què no hi ha robatoris amb salsitxes? No veig res insòlit en l'assumpte ...

John Kennedy Toole

La conxorxa dels necis, enzes o ximples, (depèn del primmirament del traductor) 

Per cert: Quin gran portant-veu del Govern seria Ignatius....(ho deixo aquí - sbd -01.07.2015)

LA FAULA DE ZELIG 7.1.19

Allen va descriure a la seva pel·lícula Zelig, millor que ningú, el que és la crisi d’identitat. Fa un segle, un home es va fer famós per la seva habilitat de canviar d’aparença en funció de les persones amb qui es relacionava. Leonard Zelig va sorprendre els científics a l’hospital Manhattan de Nova York. Se l’acarava amb dos homes amb sobrepès i al cap de poca estona de parlar amb ells s’inflava fins als cent quilos. Després se’l situava al costat de dos afroamericans i, tan bon punt iniciaven la conversa, era un negre més. Fins i tot va coincidir en un balcó amb Hitler arengant les masses i al cap d’uns minuts era un calc del Führer. En una enquesta de carrer, els ciutadans manifestaven admirar aquesta facultat de Zelig: “Tant de bo fos com Zelig, l’home canviant. Podria ser persones diferents. I potser algun dia els meus somnis es farien realitat”. La doctora Flecher el va sotmetre a sessions d’hipnosi: “Digui’m per què assumeix aquestes característiques”. “Perquè és segur (...) vull agradar”.

La política s’ha fet líquida: cada vegada semblen importar menys els valors, el rellevant és agradar. O sigui que si cal can­viar de rostre o de jaqueta, de pensament o de programa, no passa res, perquè el cost social és mínim, sobretot si els experts manegen bé la nova imatge o el renovat missatge a les xarxes. La veritat ha deixat de ser rellevant davant la pressió de l’algoritme. Acceptem sense adonar-nos-en situacions que ens haurien d’escandalitzar. El món està habitat cada vegada per més personatges com Zelig.

Que el PP assumeixi part del discurs de Vox sobre la violència domèstica, en contra del que diu la seva doctrina o fins i tot de les lleis que ha aprovat, per aconseguir el govern d'Andalusia és més que un acte de cinisme. És la demostració que, en cas de seguir així, un dia Casado s’asseurà a firmar un acord amb Santiago Abascal i, al cap de res, serà el seu doble. Tot està escrit a Zelig, una faula actual. - Marius Carol - lavanguardia.cat

EN EL LLOC ADEQUAT 6.1.19

Abraham Zapruder ha passat a la història per filmàr l'assassinat de Kennedy a Dallas, amb una càmera Bell&Howell, model 414 PD súper 8 sèrie Zoomatic «Director» que havia comprat el 1962. El seu film, probablement la pel·lícula amateur més coneguda de tots els temps, és coneguda amb el nom de film Zapruder. Segons va manifestar ell mateix era impossible que el president haguès sobreviscut a l'atemptat, atès havia vist com li esclatava el cap.

D'aquests fets, d'aquest magnicidi, en fa 50 anys i encara no s'ha pogut aclarir qui va matar realment a Kennedy,i pretenem saber com vàren anar els fets del 1714 molt més llunyans en el temps.

El fet de Zapruder com a periodista amateur, era rar cinquanta anys enrere, mentre en l'actualitat qualsevol fet a qualsevol lloc del món té molta gent amb els seus mòbils dispossats a retratar o filmar l'actualitat a l'instant, el planeta - sobretot - el món occidental és plé de paparazzi disposats a retratar o filmar el que sigui o a qui sigui. No amb els mitjans de Zapruder, però amb el mateix esperit, o potser amb un esperit menys amateur i romàntic. El gran merit de Zapruder va ser estar en el lloc adequat en el moment just, sense buscar-ho, simplement l'ull de la seva càmera hi va ser, en un moment en que eren poques les càmeres disposades a retratar l'instant.

CASUALITATS O CAUSALITATS 6.1.19

No hi ha res que pasi perquè si, però tampoc passa per l'atzar, la fatalitat o el destí. Tot plegat són paraules que ens hem anat inventant amb el pas del temps per tractar de donar una explicació a tot alló que no entenwm, ens sorpren, o simplement no teniem previst. El destí és una manera de donar una explicació a coses que passen que se suposa no havien de passar, però que simplement passen. No està escrit, no hi ha cap lloc enlloc en que algú decideixi que tal dia a tal hora t'ha de passar qualsevol cosa, en positiu o en negatiu. Com a molt podriem parlar de curioses coincidencies que sempre acaben tenit el seu raonament lógic.

Gairebé sempre donem la culpa, la part negativa del que ens passa als altres, al destí o a la fatalitat, és la solució fàcil, quan no sabem que dir i simplement és que ha passat, Aquí, el que hi ha es casualitats més que causalitats tot i que en certa manera nosaltres si podem incidir en el nostre destí, de la mateixa manera que deia Picasso que la inspiració t'ha d'agafar treballant, el destí o fins i tot la fatalitat la podem administrar en favor nostre, encara que no és fàcil. 

Sovint parlem del destí o de la premonició de situacions que tenen una explicació lògica. Si us trenqueu un braç, veureu molta més gent amb el braç enguixat que si no us l'haguessiu trencat, o si teniu la dona embarassada veureu embarassades arreu. Perquè? simplement esteu més conscienciats en aquest punt i us hi fixeu més. De fet, si realment el nostre destí estés escrit, seria millor no fer res, deixar-se anar en un laissez faire, esperar a Godot malgrat saber que mai no vindrà, abandonar-se, i així cauriem dins una estúpida indignitat, postura de la que tampoc n'estem tant allunyats.

MONCLOA, TENIM UN PROBLEMA 5.1.19

L'ofec económic a que Europa i els Estats Units varen sotmetre a Alemanya després d'acabada la primera Guerra Mundial amb l'altissim cost económic de pagar les despesses i indemnitzacions de la guerra perduda, va propiciar anys més tard la Segona Guerra Mundial a la que Alemanya s'hi va veure avocada. Va ser un cúmul de negligències i debilitats de la classe política alemanya, les que varen fer possible l'ascens al poder del Partit Nacional Socialista d'Adolf Hitler, que se'n va saber aprofitar habilment. De l'incendi del Reischtag en varen acusar als comunistes pero l'ombra de Hitler i el seu partit, l'NSDAP va planar  sobre els fets dels qui algú els acusava obertament. La passivitat de Hindenburg i Von Papen varen propiciar l'ascens al poder de Hitler, que va passar de ser gairebé un grupuscle residual a obtenir el 43% dels vots i passar per tant a ser el 'Canciller' alemany. 'Canciller' d'una Alemanya empobrida amb molt d'atur i una inflació galopant,  - obssessió que encara els dura la de la inflació - Hitler va aprofitar la coiuntura i va dir als deprimits alemanys el que necessitaven escoltar que és el que fan els grans demagogs en temps de crisi, i els va atraure cap a ell. El resultat d'aquell procés, tots el sabem.

Semblaria que VOX és un gra al cul que durarà poc, però seria un greu error menystenir-los, el terreny el tenen abonat, només cal que creixi i es multipliqui l'odi producte de la impotència dels votants i la passivitat dels partits tradicionals, i no hi ha cordó sanitari que valgui, llevat d''inhabilitar-los com a partit (raons n'hi ha de sobres), tenen clar el llenguatge a emprar i el missatge a vendre, solucions senzilles a problemes complexos: Acabar amb l'atur? fàcil: expulsem del pais a tots els immigrants i ja està, problema ressolt. Saben que aixó no és possible, però aixó a la gent de VOX no els importa, ells ho deixen anar, mentida rere mentida, com estan fent ara amb la violencia de genere que l'han  transformat en intra-familiar i neguen la major, cínicament, impunement insulten la intel·ligencia fins i tot dels no demócrates, nomès cal veure si el Pp resistirà als cants de sirena d'Abascal i companyia en la seva dèria per governar a Andalusia, sembla que Cs ja ha desistit - de moment -.

VOX no és un gra al cul, és una infecció, i és un problema greu, un problema que com un tumor maligne s'ha d'extirpar, i quant més aviat millor. Moncloa, tenim un problema, un fantasma recorre Espanya i és el fantasma de VOX. El problema no són els independentistes, captius, desarmats i desactivats. El problema és VOX. VOX no són quatre feixistes sonats, saben molt bé el que volen i el que han de fer i dir, i són molt llestos i aplicats, el més pràctic i ràpid, seria il·legalitzar el partit com deia abans, raons n'hi ha de sobres i sinó s'en busquen, que d'aixó la justicia espanyola en sap un munt.
Cal tenir-ho en compte i actuar amb diligència, sino ja veiem com pugen al poder personatges sinistres com Bolsonaro, Trump, Salvini, Orbán i altres, tots aquests no eren més que outsiders que els seus rivals no consideraven rivals perillosos, i d'aquell menysteniment n'han sortit aquests governants. 

L'ASSECADORA I EL RUC 4.1.19

Al seu article d'avui a la Vanguardia, Monzó explica aquesta faula, que de fet és un cas real, o aixó sembla. De fet són dos els casos que explica com resa el títol de l'escrit: L'assecadora i el ruc.

Una nit d'aquestes festes nadalenques, en una de les quines (dites quintos en altres zones de Catalunya) que es celebren al local de l'antiga Societat de Socors Mutus de Maçanet de Cabrenys, a l'Alt Empordà, a un grup d'amics (vuit adults i dos nens) els va tocar una assecadora de roba. Quant la van tenir van córrer a fer-se fotos, riallers, entorn del electrodomèstic. Jo intentava calcular com s'ho muntarien per repartir-se'l entre tantes persones. Vaig pensar que potser optarien per una solució a l'estil de la del rei Salomó quan, davant dues dones que deien ser l'autèntica mare d'un nen que ambdues reclamaven com a seu, per decidir quina mentia i quina deia la veritat va demanar que portessin una espasa i va ordenar: "Talleu-lo per la meitat i doneu una part a cada dona". La continuació de la història és prou coneguda i, per si de cas hi ha algú que no la sap, no li faré ara un spoiler. Doncs amb l'assecadora passa una cosa semblant. Un dels amics s'emportaria la porta, un altre el motor, un altre el tambor, un altre els filtres, la carcassa el de més enllà, i la botonera per a qui la volgués. Però aviat va aparèixer la solució definitiva. Una família que també havia assistit a la quina els va proposar un intercanvi: si el grup d'amics els donaven l'assecadora, a canvi els donarien el lot de Nadal (amb pernil inclòs) que els havia tocat a ells. El tracte va ser acceptat de seguida. Un lot de productes comestibles (i bebibles) sempre és més fàcil de repartir que una assecadora.

En general, a la gent que va als qui li agraden més els premis especials (rentadores, bicicletes, televisors ...) que els lots, que inclouen productes que no són de molta qualitat i per tant generen menys emoció. Sense sortir de l'Alt Empordà, aquest cap de setmana passat a la quina de Llers donaven un ruc com a premi. Un ruc autòcton, el que habitualment coneixem com ruc català, una raça en perill d'extinció. Algú es va adonar i ho va denunciar a través de les xarxes socials, perquè la llei de Protecció dels Animals prohibeix anar sortejant rucs per aquí. Després que saltés l'alarma, la Comissió de Protecció dels Drets dels Animals del Col·legi d'Advocats de Girona es va posar en contacte amb l'Ajuntament. L'alcalde, Carles Fortiana, els ha dit que no sabien que el que feien estigués prohibit i s'ha compromès a retirar el ruc de les quines futures. És el mateix alcalde que, fa un parell de setmanes, quan algú va robar el tió que tenien en una rotonda, va decidir posar un altre i fixar-lo a l'escultura central amb una cadena de grans dimensions. Pel que fa al ruc, es veu que feia cosa de cinc anys que ho oferien, com un més dels premis de la quina, però ningú ho havia escollit mai. "A veure què farem nosaltres, amb un ruc a casa!". Ara que ja l'han retirat, segur que la propera Nadal algú protestarà i dirà que, sense ruc, les quines de Llers ja no són el que havien estat.

Per cert, i parlant de rucs, m'abelleix recordar l'anècdota de l'oncle Lluís i la carrera de rucs de la festa Major de Sant Feliu de Codines.

DÈRIA AMB ELS MOTS 3.1.19

En aquest rar pais en el que visc, on la gent està enferma en comptes de malalta, on posem un puntet volat a les geminades i ratlletes o coma als pronoms febles, o jo que se, atès no ho he acabat d'entendre mai del tot, reconec que tinc una deria personal amb el 'va' o 'vaig', m'explicaré: en castellà s'escriu, Juan fue al campo, mentre que en català tot i que es pot dir Joan anà al camp, escrivim Joan va anar al camp, i aquest va i vaig s'empra en escreix. Tinc un petit poema que en parla:

DÈRIA PERSONAL AMB ELS MOTS

Quan escric prosa

tinc problemes amb el 'vaig'

doncs sol repetir-se'm sovint.

Però llegint la traducció

de la Noia de la Perla

del senyor Ernest Riera

m'he quedat molt més tranquil.

No és que en posi una quants de 'vaig'

ben bé n'hi ha més de mil.

*

I és que des que s'ha comprovat que a l'Hospitalet es pot geminar en castellà sense el puntet (vienne), potser ens hauriem de replantejar la correcció d'escriure en català d'una manera molt més senzilla: enportartels, en comptes d'emportar-te'ls, o Novela, en comptes de novel·la, car de fet, no diem novel·la sinó novela, o película en comptes de pel·lícula.

Reflexionem-hi, o reflexionemi. Ah! per cert, el dia 24 d'aquest més és el dia del punt volat.

SLOW TV 3.1.19

La televisió autonòmica Aragón TV va projectar aquest dimarts en 'prime time' la imatge d'un tren que uneix Saragossa amb Canfranc i que durarà quatre hores, tot això gravat des d'una càmera amb el punt de vista del conductor i que apunta a les vies del tren , una cosa que l'ens autonòmic compara amb creacions d'Andy Warhol. Els teleespectadors aragonesos van poder veure aquesta peça titulada 'El Viatge' que mostra de punt a punt els 218,39 quilòmetres del recorregut complet que fa el tren en unes quatre hores, amb l'única imatge d'una càmera que apunta al capdavant des del seient del conductor. L'emissió va començar a les 21.20 hores i conclou quan el tren arribi a Canfranc després de quatre hores d'emissió televisiva. 

Des d'Aragó TV van assegurar que és un "format pioner a Espanya" al portar a prime time un "slow TV ', i comparen la projecció amb l'obra' Sleep 'd'Andy Warhol, que va filmar un somni del poeta John Giorno de més de cinc hores. La cadena aragonesa va explicar que aquesta emissió de quatre hores d'un tren circulant pretén "llançar una invitació a l'assossec i la calma" després "els excessos nadalencs", de manera que els telespectadors puguin delectar-se amb "alguns dels paisatges més bells d'Aragó" . I és que el tren serpenteja el curs del riu Gállego i travessa els deu primers túnels abans d'arribar a Sabiñánigo. Quedaran encara altres 19 túnels per arribar fins a Canfranc, seguint el curs del riu Aragó. 
La iniciativa es interessant i aporta idées, imagineu-vos una retransmisió d'un viatge de rodalies Renfe: Vilanova-Barcelona, amb els seus retards, avaries, etc etc. O un tren extremeny d'aquests que s'aturen dia si dia també, fins i tot després es podria retransmetre en directe, l'espera dels afectats menjant pizzes a l'andana o el seu trasllat en autocars fins a destí. Ves per on, la TV d'Aragó ha descobert una nova manera d'entretenir al peronal i a un cost mínim.
I ja posats a fer slow TV, a TVE la 1, podrian tornar a fer 'la Clave' que ja anava d'aixó...

.


Spoiler: Miguel Ligero, chufla chufla no hi surt.