El nou capítol de la batalla entre ERC i els sectors que sostenen el lideratge de Carles Puigdemont és, aparentment, un embolic que només experts juristes poden dilucidar. L'entorn de Puigdemont sosté que el seu recurs davant del Tribunal Constitucional (TC) és un pas tècnic imprescindible en el camí que l'expresident transita per poder elevar el cas a les instàncies judicials europees. En canvi, l'entorn d'ERC sosté que, per recórrer als jutges europeus, n'hi ha prou amb les resolucions de Pablo Llarena (TS) en què dictava "incapacitat legal prolongada" als diputats sotmesos a instrucció judicial.
Ja que el dilema jurídic és només apte per a especialistes, la discussió que ha suscitat la barroca apel·lació de Puigdemont al TC servirà per alimentar el foc al que crema ara mateix el moderantisme d'ERC. Tirar ERC a la pira dels impurs (en la qual ja tants partits i persones hem cremat) servirà per reforçar la llum de la Crida, el nou partit de Puigdemont, que el proper dissabte 26 celebrarà el seu congrés constituent a Barcelona.
Aquest nou partit respon a una visió que el nacionalisme català practica des dels anys de Pujol: divide et impera. Ho explica molt bé Fèlix Riera: quan les forces socials i culturals d'un territori no troben cap límit, aquest territori és pròsper i productiu en tots sentits: no perd cap de les seves energies. Però quan un sector determina la identitat del territori i diu "nosaltres som això", als ciutadans no els queda més remei que posicionar-se. Dividir genera una formidable dinàmica política, que afavoreix a qui la abandera. Però redueix el conjunt. Pujol va aplicar el divideix et impera i va aconseguir penjar el mussol del sucursalisme traïdor al PSC. Ara la divisió que deixa bona part del país en fora de joc polític també abasta a ERC. Els republicans són empesos al bàndol dels impurs per evitar que, mitjançant el sorpasso, puguin liderar el país. Dividint amb cruesa, Puigdemont retalla encara més l'espai polític català amb l'esperança de recuperar un lideratge que l'opció de marxar a Bèlgica li està fent perdre.
Una vegada el vaig comparar a Ulisses, que va resistir el cant de les sirenes. Puigdemont va sucumbir al cant i no va convocar eleccions. L'episodi de les sirenes forma part del trist periple de l'Odissea: anys d'exili mariner, mort de tots els companys, matances a casa per recuperar el tron. Però en un cant homèric anterior, la Ilíada, Ulisses és l'astut que destrueix Troia amb el parany del cavall. Exacerbar el parany de la divisió és l'últim recurs de l'astut Puigdemont. Necessita compensar l'eclipsi que patirà durant els mesos de judici. El protagonisme de Junqueras, Sánchez i companyia eclipsarà a Puigdemont. I si la condemna és la previsible, el seu exili semblarà daurat (encara que -com bé sé- no ho sigui). Apel·lar a un tribunal que detesta contra un company de viatge és un recurs propi d'Ulisses, l'astut. Vet aquí el full de ruta: dividir fins l'insomni. Fins que tots, començant per ell, ho perdem tot. - ANTONI PUIGVERD - lavanguardia.com