FELONA I MISERABLE HO ETS TU 7.2.19

Ha tornat a passar. Una altra vegada. La senadora del PP Esther Muñoz ha criticat aquest dimarts al ple de la Cambra Alta els quinze milions d'euros que es destinaran del pressupost de la memòria històrica perquè, en les seves paraules, "desenterrin uns ossos". No és la primera vegada ni la segona que des del PP es burlen de la memòria històrica o directament de les víctimes del franquisme. Diputats, senadors, alcaldes o el mateix secretari general del Partit Popular han fet declaracions en què mostren la seva desdeny o directament el seu menyspreu a les víctimes del cop d'Estat franquista, la guerra civil i la posterior repressió durant la dictadura.

És només l'últim apunt en una llarga llista. Les paraules de Muñoz van ser rebudes amb esbroncades des dels escons socialistes, i la ministra de Justícia, Dolores Delgado, va titllar el seu comentari d'absolutament indigne. Posteriorment, Muñoz va assegurar que es referia al projecte d'exhumar el cadàver de Franco, i no "a la gent que està a les cunetes", tot i que en les seves paraules inicials no hi ha absolutament res que doni suport aquesta disculpa. Tampoc és la primera vegada que aquesta senadora fa escarni amb la memòria històrica. Això si que és una traïció i una deslleialtat miserable i xulesca com l'actitud menyspreable de la Felona i miserable Esther Muñoz.

Altres felonies de representants del Partit Popular:

Pablo Casado: "Els d'esquerres són uns carques, tot el dia amb la fossa de no sé qui" - Les mofes i burles a les víctimes del franquisme comencen pel mateix president del Partit Popular, Pablo Casado. En un míting, mentre era vicesecretari de comunicació, va dir: "No pot estar de moda ser d'esquerres, però si són uns carques! Estan tot el dia amb la guerra de l'avi, amb les fosses de no sé qui, amb la memòria històrica ".
Rafael Hernando: "Alguns s'han recordat del seu pare quan hi havia subvencions per trobar-lo" - El portaveu del PP al Congrés va ser denunciat per l'ARMH per aquesta vergonyosa burla a les víctimes del franquisme, pronunciat, a més, en 13TV, la cadena de els bisbes. Quan la justícia va arxivar la demanda va assegurar que les víctimes havien fet "el ridícul". Cinc anys després va reconèixer que s'havia passat "quatre pobles".
José Joaquín Peñarrubia, senador del PP per Múrcia: "No donin més la murga [...] Ja no hi ha més fosses que descobrir" - L'exjutge Baltasar Garzón va documentar 114.226 desapareguts de la Guerra Civil en el seu acte sobre els crims franquistes abans de ser expulsat de l'Audiència Nacional. Una xifra, que alguns experts eleven a 150.000. No obstant això, el senador del PP per Múrcia, José Joaquín Peñarrubia, es va atrevir a dir que "ja no hi ha més fosses que descobrir". Després arrencar el seu discurs amb la frase "són pesats amb la memòria històrica", després va deixar anar: "No donin més la murga amb aquesta qüestió" [...] "Ja no hi ha més fosses que descobrir llevat que s'entestin a buscar a Federico García Lorca en els quatre punts cardinals d'Espanya ".
Martínez Pujalte: "Ja treu a passejar a l'avi!" - El menyspreu i la burla a les víctimes del franquisme ve de lluny. Al febrer de 2006 va ser el diputat del PP, Martínez Pujalte, el qual va donar un nou exemple. Pujalte li va dir a l'aleshores president del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero: "Parla de l'avi! Ja treu a passejar a l'avi!", En referència a l'avantpassat de Zapatero, afusellat durant la guerra civil per mantenir-se fidel a la República.
José María Aznar: "No remenem les tombes ni ens tirem els ossos al cap" - Recuperar la memòria d'unes víctimes i reparar-les és, per a l'expresident espanyol José María Aznar, "remoure tombes" i "tirar-se ossos al cap". Aznar va fer aquestes declaracions al diari britànic The Guardian. - via Público.es

PREDATOR VERSUS RELATOR 7.2.19

La manifestació que es prepara per diumenge a la capital espanyola contra el "xantatge" de l'independentisme és una demostració de l'ofec de la política a l'Estat. Des de la perspectiva de l'independentisme, Sánchez no ha fet res per resoldre el conflicte. I, certament, en les qüestions del plet català, el president espanyol s'ha ancorat en l'immobilisme: els líders del procés continuen a la presó, les acusacions del judici són les mateixes que quan el PP designava el fiscal general de l'Estat i el referèndum d'autodeterminació és, més que mai, una quimera.

No deixa de ser incongruent que Casado i Rivera reclamen sentit d'estat a un felón com Sánchez, però al mayeix moment li neguen l'essència mateixa de l'estat democràtic: el marge per al debat. Amb l'independentisme, mai. Ni parlar-ne.

Sánchez ha fet gestos i ha canviat el to, això sí. Però simplement això ja és suficient per enervar l'oposició. L'oposició de dretes, es clar, que també semblen integrar alguns barons del PSOE com Sánchez Page o l'ínclit Lamban 'xufla xufla'. 

Seria bo recordar que la setmana passada va fer 13 anys que el Partit Popular de Rajoy va començar la recollida de firmes contra l'Estatut: en va esgarrapar quatre milions i va aconseguir arribar a la Moncloa, amb les 876 caixes blaves que tan mal varen fer, i que varen ser l'origen de tot.

La tempesta política per la figura del relator és una nova versió de la campanya contra l'Estatut. Ara són Casado i Rivera, abans ho va ser Mariano Rajoy. En aquella campanya es demanaven firmes per exigir a Zapatero que la reforma estatutària se sotmetés a un referèndum en què votessin tots els ciutadans de l'Estat. Rajoy va esgarrapar més de quatre milions de signatures. La campanya no tenia límit temporal ni es va sotmetre a cap procés de validació per part d'organismes judicials, però Rajoy va aconseguir el que es proposava: va arribar a la Moncloa.

La política que ens toca de ben a prop, la catalana i l'espanyola s'ha polaritzat. Ignacio Sánchez-Cuenca escrivia recentment  a naciodigital que la polarització genera "una esfera pública esquerdada, inestabilitat electoral i un estat permanent d'insatisfacció ciutadana" que debilita el sistema polític, per bé que "no afecta en última instància les relacions de poder establertes". La base del model econòmic no varia; "es polaritza l'escuma política", raonava el sociòleg i filòsof. El Madrid del poder persegueix estabilitzar el mateix amb Sánchez que el que pretenia quan manava Rajoy. Aquesta és la força del que sosté l'Estat. Però l'escuma política anuncia maregassa i Catalunya sempre en surt esquitxada.

Però tot aixó no és política, és pur filibusterisme carronyaire de tots contra el Felón de Sánchez, és un lleguatge barroer, l'insult permanent, xuleria, fatxenderia, menyspreu com la senadora del Pp Esther Muñoz  i els ossos de les víctimes del franquisme que encara resten a les cunetes per vergonya de tots. Predator rima amb relator, i no se que fa més por.

Mentrestant, al Parlament de Catalunya... No es posin nerviosos diu Inés Arrimadas darrere del seu somriure burleta, doncs miri Sra Arrimadas, la seva actitud com la de Carrizosa i altres especimens del seu partit és per posar-se nerviós davant el seu filibusterisme parlamentari, i és per posar-se nerviós perquè darrera d'aixó no hi ha res més, que és el que a banda de posar nerviós preocupa per la seva inutilitat. El dia que varen donar clases de fer política decent i responsable, vosté, Carrizosa i la resta del seu partidet, varen fer campana, i no crec que siguin capaços de fer-ne, on no n'hi ha no en pot rajar, em quedo nomès amb les seves posturetes, mimitos i somriures burletes i el carteller de rigor, és tot el que té. Políticament vosté va nua, com el seu cap apareixia fisicament al primer cartell electoral quan encara tenia alguna decencia política. Entengui que la seva indigència política, posi nerviós a Quim Torra i a tots en general.

QUE CANTIN LES GITANES 6.2.19

Sí, queda molt bonic reivindicar ara Los Chunguitos, però no oblidem que Los Chunguitos, quan eren supervendes, mai van trepitjar un Sónar, ni un Benicàssim, ni un Low Festival, ni un BBK... ni van sonar en radiofórmules. Perquè eren gitanos.

A mi m’agrada molt Rosalía i la meva filla n’és superfan, però crec que les gitanes feministes tenen les seves raons quan es queixen. Si posem de moda cantar a l'estil gitano, impostant l’accent (Rosalía canta amb un accent i en entrevistes parla amb un altre accent) ¿per què no donem visibilitat a les autèntiques ‘cantaoras’ gitanes? A La Pinini, a Esperanza Fernández, a Remedios Amaya, a Lela Soto, a María Terremoto, a Esmeralda Rancapino, a Gema Moneo, a Anabel Valencia, a Soleá Morente, a Aitana de los Reyes, a María José Llergo... a tots aquests noms que ni tan sols conec perquè no se’ls dedica campanyes de màrqueting, ni diners, ni atenció. Tot i que les gitanes van ser les primeres a barrejar flamenc amb totes les músiques (rap, blues, electrònica, trap...), intentant fer-se un forat, mentre els mitjans i els programadors les marginen se’ls nega el títol d’innovadores i l’hi donen a una paia. 

Si posem de moda cantar a la gitana, posem de moda que cantin les gitanes. 

Perdoneu, pero algú ho havia de dir, en aquest cas, Lucía Etxebarria a el periódico, amb qui poques opinions subscriuria, pero aquesta si. De fet com diu la dita, hay gente pa too. També n'hi ha gent a la que els agrada Manel, Joc de Trons o Breaking Bad.

D'UN FUTUR IMPERFECTE 25.1.19

L’any 1922 es va publicar “el Castell” de Kafka, i al 1925 “el Procés”. Aldous Huxley “el món feliç” al 1932 i 1984 de Eric Arthur Blair (George Orwell) veié la llum l’any 1949.

El nexe en comú entre els autors i les obres citades, rau en com es varen avançar en el seu temps a explicar-nos com seria el nostre, i malgrat en aquells moments se’ls va acusar d’exagerats i visionaris en el sentit pejoratiu de la paraula, el temps els ha acabat donat la raó tot i que potser es varen quedar una mica curts, fins i tot. Vivim plenament dins de “1984”, en un “món feliç” i som agrimensors que no podem arribar a conèixer l’amo del nostre castell, mentre els processos son realment en molts dels casos "kafkians". 

Malgrat totes les premonicions dels autors, s’ha de dir que com animals supervivents nats que som els homínids, ens hem més o menys adaptat a la situació per ells avançada amb molta i bona visió d’anticipació en els tres casos i anem sobrevisquent. Aquest és el seu gran mèrit, encertar de ple el que s’esdevindria al cap de 80 anys en el cas de Kafka i menys els altres dos; i si m’hagués de quedar amb algun dels tres, ho faria amb Huxley i el seu “món feliç”, perquè tot i que aparentment no és tan terrible en la narrativa com els altres dos, l’impacte de la novel·la, encara avui en dia és molt més gran que no pas quaranta anys enrere quan la vaig llegir per primera vegada. Curiosament cap dels tres en parlar del futur ni altres escriptors de ciència ficció que hom sàpiga, varen preveure el telèfons mòbils; aquesta premonició només la va tenir a l’any 1918 i a Austràlia un tiet del periodista Xavier Grasset que en una novel·la sembla que no massa reeixida en parlava. Hi ha més gent com Assimov i les seves lleis de la robótica, Bradbury, Philip K.Dick i d'altres, pero son ja posteriors en el temps.

El que no sé, és si actualment hi ha algú que està escrivint el futur d'ací a 80 anys amb la visió encertada que varen tenir aquests tres personatges. 

De totes maneres, no ens ha doncs d'espantar el futur per més negre que ens el pintin alguns autors que com aquests varen ser capaços de preveure'l amb un encomiable i a vegades inquietant encert, sobreviurem!, és la nostra maledicció com a espécie.

ÉS EL PETROLI, ESTÚPIDS! 25.1.19

Ja no es donen cops d'Estat com els d'antes, tan inesperats i amb soldadets uniformats tirant trets. Els d'ara, com el que des d'aquest dijous es viu a Veneçuela, on un senyor a qui fa una setmana no el coneixien ni a casa seva, s'ha autoproclamat president interí, o sigui que ara, els cops d'Estat s'anuncien amb dies d'antelació, se suposa que per anar temptejant el terreny. L'altra novetat és l'ordre dels factors, que canvia per complet. Davant del model tradicional, que consistia a prendre el poder i esperar el reconeixement internacional, a Caracas ha passat a l'inrevés: compta ja amb moltes benediccions externes abans de començar, començant per la de Trump.

El cop a Veneçuela es va anunciar la setmana passada quan l'Assemblea Nacional de Veneçuela, en mans de l'oposició, va aprovar una resolució en què es qualificava Nicolás Maduro d'usurpador, s'arrogava les facultats del poder executiu i s'assenyalava a Juan Guaidó com substitut temporal. Es preparava així el terreny per a les protestes d'aquest dimecres, animades en vídeo pel vicepresident dels EUA, Mike Pence - "Estem amb vostès" -, ia Twitter pel senador republicà Marco Rubio, rebut per Trump a la Casa Blanca. "Demà serà un gran dia per a la democràcia i l'ordre constitucional a Veneçuela", va escriure profèticament.

Dit i fet. Envoltat dels seus partidaris, Guaidó jurava amb improvisada solemnitat assumir les competències de l'Executiu com a president encarregat de Veneçuela "per aconseguir el cessament de la usurpació". Minuts després obtenia el reconeixement de Trump i, en cascada, el de Colòmbia, Brasil, Perú, Costa Rica, Equador, Xile i l'Argentina, a més del de Pablo Casado, Albert Rivera i Santiago Abascal -la Santíssima Trinitat de la nostra dreta- i de Felipe González, que no podia faltar a la cita. Al marge es mantenia López Obrador a Mèxic i, gairebé al marge la Unió Europea, que es limitava de moment a demanar a Maduro eleccions lliures. Rússia i Turquia, per la seva banda, s'alineaven amb l'hereu de Chávez, que anunciava la ruptura de relacions diplomàtiques amb els EUA i posava a Guaidó en crida i cerca.

Aqui cadascú dóna suport el que li convé i interessa, Rússia i la Xina han invertit milions de dòlars a Veneçuela i temen que de defenestrar Guaidó a Maduro, es quedin sense cobrar i la resta, menys Europa, que s'ho està pensant opten per donar suport a Guaidó, potser per que ho ha dit Trump.

Als independentistes catalans els ha faltat temps per fer comparatives de la situació Veneçolana amb la Catalana, i s'han esquinçat les vestidures en veure com Casado, o C's recolzaven Guaidó, 'un colpista'. Però en la seva santa innocència, els procesistes obliden una cosa molt important que fa que això del Veneçuela no tingui absolutamente res a veure ni a comparar amb la situació del cop d'Estat de la República de Schrödinger de Catalunya. Veneçuela té la major reserva de petroli del món i Catalunya només té ratafia, o sia, res. Millor doncs que en comptes de buscar el Sant Graal del reconeixement internacional, es dediquin els independentistes a buscar petroli pel principat, si el troben, no caldrà que es preocupin, els sortiran padrins a dojo. Mentrestant, 'agua y ajo'.

DIA DEL PUNT VOLAT 24.1.19

Si avui es el dia 24 del més de Gener, és el dia del Punt volat. El punt volat (·) o punt alçat s'utilitza com a signe diacrític en català, entremig de dues eles, quan aquestes estan geminades (l·l). És un punt que s'escriu a la meitat de l'alçada de la ela, en lloc de a la part baixa, més elevat que el punt habitual al final d'una frase. El punt volat de la ela geminada és substituït per un guionet quan s'ha de separar a final de ratlla.

El so de l·l és de doble ela, malgrat que moltes paraules cultes d'origen llatí han perdut aquesta sonoritat fora dels parlars perifèrics (dialecte balear, rossellonès) a causa de la gran influència del castellà. Això comporta un bon nombre de faltes d'ortografia. En català antic servia a notar el cas en què el pronom feble va aglutinat després d’un mot que no sigui verb o un altre pronom, o per a escriure altres combinacions : "no·s" (no es), e·ls (e els), "que·ls" (que els) ; e·s (e ens), etc. ho expliquen a la vikipedia.

El més curiós del punt volat, és que és un punt inùtil, inodor i insabor que seria perfectamet prescindible. Som rars els catalans, un paisatge no està il·luminat, està iluminat, així ho diem i així hauria de ser. Mira que han suprimit diacrítics que no tocaba i aquest l'han deixat. Més que un  punt volat és un punt tocat del bolet.

SI JO FOS PUIGDEMONT 24.1.19

Carles Puigdemont en una entrevista al diari rus Komsomólskaya Pravda, entre altres questions, albirava 'unes relacions estretes i amistoses amb Rússia' quan Catalunya fos un Estat. Puigdemont lamentava la reacció de la Unió Europea davant d'una situació que ha portat els líders independentistes catalans a la presó i a l'estranger. Qualificava l'actitud de la Unió Europea cap a Catalunya de vergonyosa, el que significa la completa destrucció de l'entitat moral d'Europa, una Europa que predica el respecte als drets humans. Aprofitava l'ocasió per qualificar de fake-news les informacions que han circulat sobre les hipòtesis que el Kremlin estigués darrere dels fets d'octubre i del seu finançament.

Sorpren que Puigdemont que volta lliurement per Europa des de fa més d'un any, faci aquests elogis a Rússia que no seria precisament un lloc on les llibertats siguin moltes i si molt més retallades que a la UE, i s'aparti de l'europeisme que des de Pujol ha inspirat als catalanistes.

La UE no ha acceptat la versió oferta per Puigdemont perquè l'independentisme es va saltar el principi de la legalitat els dies 6 i 7 de septembre de 2017 i perquè tots els polítics i governs que s'han pronunciat fins ara s'han referit al fet que es tracta d'un assumpte que han de resoldre els espanyols. Europa no va contra Catalunya sinó que no accepta situacions de fet al marge de la legalitat. Potser ja seria hora que l'independentisme admetés que la unilateralitat no és el camí per aconseguir els seus objectius. 

Puigdemont necessita desesperadament protagonisme abans del judici al procés, sap que el perdrà a partir del moment en què aquest comenci i observi preocupat com li passa a Marti McFly, el protagonista de Retorn al futur, que la seva cara desapareix de la foto dels protagonistes del Procés. 

Entre Rússia i la UE, francament, jo si fos Puigdemont em quedaria amb aquesta última opció, l'abraç de l'os de Putin no es fiable em financés o no, clar que si jo fos Puigdemont, deixaria de tocar els bemolls al personal i en un exercici d'honestedad i generositat, desapareixeria sense fer soroll fent un mutis pel foro, però per aixó cal una grandesa i una dignitat que l'expresident no té.

L'ECLIPSI 23.1.19

El nou capítol de la batalla entre ERC i els sectors que sostenen el lideratge de Carles Puigdemont és, aparentment, un embolic que només experts juristes poden dilucidar. L'entorn de Puigdemont sosté que el seu recurs davant del Tribunal Constitucional (TC) és un pas tècnic imprescindible en el camí que l'expresident transita per poder elevar el cas a les instàncies judicials europees. En canvi, l'entorn d'ERC sosté que, per recórrer als jutges europeus, n'hi ha prou amb les resolucions de Pablo Llarena (TS) en què dictava "incapacitat legal prolongada" als diputats sotmesos a instrucció judicial.

Ja que el dilema jurídic és només apte per a especialistes, la discussió que ha suscitat la barroca apel·lació de Puigdemont al TC servirà per alimentar el foc al que crema ara mateix el moderantisme d'ERC. Tirar ERC a la pira dels impurs (en la qual ja tants partits i persones hem cremat) servirà per reforçar la llum de la Crida, el nou partit de Puigdemont, que el proper dissabte 26 celebrarà el seu congrés constituent a Barcelona.

Aquest nou partit respon a una visió que el nacionalisme català practica des dels anys de Pujol: divide et impera. Ho explica molt bé Fèlix Riera: quan les forces socials i culturals d'un territori no troben cap límit, aquest territori és pròsper i productiu en tots sentits: no perd cap de les seves energies. Però quan un sector determina la identitat del territori i diu "nosaltres som això", als ciutadans no els queda més remei que posicionar-se. Dividir genera una formidable dinàmica política, que afavoreix a qui la abandera. Però redueix el conjunt. Pujol va aplicar el divideix et impera i va aconseguir penjar el mussol del sucursalisme traïdor al PSC. Ara la divisió que deixa bona part del país en fora de joc polític també abasta a ERC. Els republicans són empesos al bàndol dels impurs per evitar que, mitjançant el sorpasso, puguin liderar el país. Dividint amb cruesa, Puigdemont retalla encara més l'espai polític català amb l'esperança de recuperar un lideratge que l'opció de marxar a Bèlgica li està fent perdre.

Una vegada el vaig comparar a Ulisses, que va resistir el cant de les sirenes. Puigdemont va sucumbir al cant i no va convocar eleccions. L'episodi de les sirenes forma part del trist periple de l'Odissea: anys d'exili mariner, mort de tots els companys, matances a casa per recuperar el tron. Però en un cant homèric anterior, la Ilíada, Ulisses és l'astut que destrueix Troia amb el parany del cavall. Exacerbar el parany de la divisió és l'últim recurs de l'astut Puigdemont. Necessita compensar l'eclipsi que patirà durant els mesos de judici. El protagonisme de Junqueras, Sánchez i companyia eclipsarà a Puigdemont. I si la condemna és la previsible, el seu exili semblarà daurat (encara que -com bé sé- no ho sigui). Apel·lar a un tribunal que detesta contra un company de viatge és un recurs propi d'Ulisses, l'astut. Vet aquí el full de ruta: dividir fins l'insomni. Fins que tots, començant per ell, ho perdem tot. - ANTONI PUIGVERD - lavanguardia.com