Dimarts passat, durant El Judici,  Jordi Turull va dir-li a l'excelentissim senyor fiscal que "la Generalitat no funciona amb paper carbó". El Paco no és excelentissim, ni señoria, és el Paco I punt. El Paco pels qui no estiguin enganxats a la mare i el pare de tots els judicis, és el senyor que es cuida de la informática ofimatica i power point de la sala, o sia l'informàtic, el de la pantalla com l'Oscar Andreu. La Pilar és la que reparteix aigua i vigila que ningú faci servir els mòbils.
Tornant al tema, en sentir les paraules 'paper carbó' ni els mil·lenials ni els de la ESO devien saber de què parlava Turull. El concepte paper carbó em va retornar a la joventut, quan no hi havia ni fotocopiadores ni per suposat ordinadors. En aquells temps la tasca dels oficinistes requeria un cert domini d’un instrumental que avui s’ha convertit en anacrònic sense tenir l’oportunitat de passar per la fase intermitja. La cosa funcionava així: s'agafaven tres fulls de paper en blanc, i enmig dels tres o sia després del primer i entre el segon i el tercer s'hi posava el paper carbó.
Tot aquest feix de papers s'introduia dins una màquina d'escriure, normalment una Lexicon 80 de la casa Olivetti. Una màquina d'escriure és com un ordinador però sense endollar, aleshores un cop introdüit el gruix dels papers en el 'rodillo' de la Olivetti, s'escrivien parauletes normalment amb dos dits, i el paper carbó calcava l'escrit o sia que en una sola vegada s'aconseguien tres textos o quatre si es posaba més paper carbó i folis. 
El paper si era de barba, que era més bo i dificil d'usar en una màquina d'escriure, era de la casa Justa Gvarro de Barcelona, que de fet no era Justa ni Gvarra, pero que feia patxoca.
El paper carbó era un material  indispensable per disparar des d’aquelles màquines d’escriure dissenyades amb un rigor d’enginyeria cuirassada, eren com tancs sense canó. Fins que, a finals dels setanta, van començar a aparèixer uns papers en aquells temps revolucionaris, que incorporaven la seva pròpia còpia, amb un color blau que perdurava menys que la sòlida foscor original. De manera que, superat el primer moment, vam tornar a recuperar el paper carbó.
El que era dificil d'aplicar encara que és un invent posterior en el temps, era el Typex, el Typex era una ampolleta amb un tap que duia incorporat un pinzellet que sucant el líquid blanc sobre l'error que s'havia comès a l'escriure el tapaba i es podia reescriure a sobre, peró clar, aplicar Typex a tres copies era lent i complicat.
El que si és important i s'ha de tenir en compte, és què les màquines d'escriure fossin de la marca Olivetti o Underwood, mai es penjàven ni es quedaven sense wifi. Però l’arribada dels primers ordinadors va marcar la fi irreversible del paper, del carbó i la Olivetti, llevat de l'Espinàs que encara hi escriu. I mireu, ves que encara un dia d'aquests no peti el núvol, i hàgim de tornar a la Olivetti el paper i el carbó.