LES RESTES DE LORCA DINS D'UN SAC?


Així va quedar el 1986 el 'barranquillo' assenyalat com a punt de referència per Manuel Castilla Blanco, (Fotografia d'Ian Gibson, 2014.). Nous indicis reforcen la teoria que les seves restes podrien haver estat mogudes el 1986 durant les obres del parc que porta el seu nom a Alfacar (Granada)

En declaracions d'ahir diumenge a Rac 1, Víctor Fernandez considerava difícil poder accedir a les restes de Federico Garcia Lorca, màxime amb el nou Govern de la Junta d'Andalusia, encara que és cert que la mateixa família del poeta ha demostrat nul interès en què es trobessin les seves restes. Només ens cal excavar 20 cm. de pedra sota de la font per confirmar que encara hi ha les restes - diu Rodriguez - però em temo que no podrem fer-ho mai. Aquest és el resultat de la seva investigació... 

"Les restes de Lorca podrien estar dins d'un sac. No perquè les hi posessin els feixistes que el van assassinar, sinó perquè el 1986, per acabar a temps l'obra del Parc Federico García Lorca a la localitat granadina d'Alfacar, les restes de quatre cossos, que suposadament es van trobar durant la seva construcció i entre els quals podria estar Lorca, es van introduir en un sac perquè la Diputació de Granada pogués inaugurar a temps el lloc creat en memòria del que, per a molts, és l'escriptor andalús més important de la història.
A aquesta inquietant i surreal sospita s'arriba amb els nous indicis aportats per la investigació que ha seguit el periodista Víctor Fernández i el geofísic Luis Avial, especialitzat en localització de fosses de la Guerra Civil, col·laborador habitual de la Policia i responsable de la prospecció geofísica que va localitzar el cos de Cervantes a l'església de les Trinitàries de Madrid.
El parc dedicat a Federico García Lorca es va realitzar amb la menor intervenció possible en el terreny per evitar, precisament, alterar possibles restes humanes. La font al centre del parc és on suposadament estan enterrats els ossos trobats en 1986.
La seva investigació parteix de la realitzada per Ian Gibson el 1966 recollida en el seu llibre de 1971 La repressió nacionalista a Granada el 1936 i la mort de Federico García Lorca, en la qual apunta que el cos del poeta estaria costat de l'olivera avui ubicat al parc que porta el seu nom. La investigació ha seguit la pista que va obrir el 2008 l'article publicat per Rafa López i Quico Chirino en l'Ideal de Granada. En aquest article, el que va ser vicepresident de la Diputació de Granada, Ernesto Molina, confirmava que el 1986 es van trobar restes humanes en aixecar el mur del recinte, al costat del famós olivera, i que van ser ficats en un sac i tornats a enterrar en un lloc, controlat, dins del parc. Una versió ratificada per José Antonio Rodríguez, actual alcalde de Jun i treballador de la Diputació en els 80 i mà dreta de Joan de Loxa al Patronat Provincial Federico García Lorca.
Segons aquesta teoria, els ossos provenien de l'àrea propera a l'olivera on va ser afusellat Federico García Lorca juntament amb tres persones més. El professor Dióscoro Galindo González i els banderillers Francisco Galadí i Joaquín Arcollas. Entre les restes es va trobar part d'una crossa que podria pertànyer al professor, que era coix.
Seguint les indicacions de la ubicació de les restes facilitada per alcalde de Jun a Víctor Fernández, aquest demana al geofísic Luis Avial l'escanejat amb un georadar de la zona. El 2009 Luis Avial va fer una prospecció a la zona i Víctor Fernández, coneixedor d'aquesta teoria, "em va demanar que fes un cop d'ull a la font", explica Avial. "Jo prenc les dades amb el georadar i faig aquesta zona. Quan faig això busco una fossa comuna, és a dir, si hi ha moviment del terreny. Quan faig la presa de dades després, és quan Víctor Fernández em diu que no busca un enterrament, sinó un sac on material osteològic que a ell li diuen els seus testimonis que van ficar els obrers que van fer al parc. Quan reviso les dades detecto un senyal rara, no és una fossa comuna, és un element exogen al subsòl. Una cosa introduït ".
Per verificar aquest senyal Avial ha realitzat una prova a Toledo, el passat mes de febrer. Amb l'ajuda d'Óscar López, arqueòleg i expert en geofísica forense, "va enterrar un sac amb material osteològic de tres o quatre cossos i runa, trossos de pedra, maó, aquest tipus de coses que sol haver en una obra. El vam enterrar a la mateixa profunditat i reconstruïm l'estructura geomorfològica que hi ha en aquest punt que m'ha donat el senyal. Bé, doncs el senyal és exactament igual ", conclou Avial.
El que la ciència diu en aquest punt és que el radagrama escanejat per Avial, on suposadament hi ha ossos enterrats pels obrers que van fer el parc a Alfacar, "mostra un senyal idèntica a la reconstrucció. Ara, d'aquí a treure la conclusió que sigui Lorca és molt diferent ". Faltaria verificar que hi ha ossos i que aquests pertanyen al poeta.
La publicació de noves indagacions de Víctor Fernández a La Razón s'ha precipitat pel llançament del llibre Ian Gibson en el qual es detalla que Fernández i Avial estan treballant en aquesta línia d'investigació. Després d'un any de recopilació de fonts bibliogràfiques i dades, Gibson reedita el llibre que li va canviar la vida el 1971 pel seu èxit internacional, ara amb el títol L'assassinat de García Lorca (Ediciones B).
Això ja és de domini públic i la Junta ha de fer alguna cosa, ha de reaccionar, ha de protegir aquest espai", assegura Gibson
"Quan jo estava amb les galerades del meu llibre ells estaven fent aquesta investigació. És molt important el que han publicat. Això ja és de domini públic i la Junta ha de fer alguna cosa, ha de reaccionar, ha de protegir aquest espai perquè ara qualsevol pot entrar-hi i començar a furgar ", assegura Ian Gibson durant una conversa amb L'Independent.
"Ernesto Molina diu que van ficar els ossos en un sac i els van portar a un altre lloc del parc on després poguessin ser rescatats. I el jutjat no fa res? Fan això perquè volen tancar el recinte i descobreixen unes restes que poden ser de García Lorca; és absolutament surrealista i ¿ningú li ha demanat comptes? ", afegeix l'escriptor.
Un any després de la publicació d'aquell article es van estar buscant les restes del poeta sense tenir en compte la informació del diari grananino. "No coneixien les declaracions de Molina que va fer en l'Ideal un any abans? Com és possible? Jo no ho entenc Com s'explica? ", Es pregunta Gibson.
Molina, des que va fer aquestes declaracions, no ha tornat a ratificar-se i no concedeix entrevistes. Després de ser localitzat per preguntar-li sobre la nova notícia, Molina només ha estat capaç de declarar això, el que vulgui que signifiqui: "Doncs a veure si tenen molta sort i són capaços de donar una solució a un tema que porta tantíssim temps, però en fi, que les coses són com són ".
La indignació de l'autor dublinès de 80 anys i amb nacionalitat espanyola creix pensant en la passivitat institucional. "La Junta d'Andalusia hauria d'actuar ara, ells han desenvolupat la seva pròpia llei de la memòria històrica, han d'actuar ells", manté.
Víctor Fernández coincideix amb l'anàlisi de Gibson. "Crec que està en mans de les institucions aclarir-ho tot, especialment la Junta d'Andalusia. Jo no dic que estigui Lorca, però sí que es van localitzar restes el 1986. No només el georadar, sinó diversos testimonis ho corroboren. Els que van morir assassinats es mereixen un respecte i no han d'estar tirats en un sac ".
Fàtima Gómez Abad, alcaldessa d'Alfacar, responsable de Cultura i Memòria Històrica i Democràtica a la Diputació de Granada i responsable del Patronat Provincial Federico García Lorca, assegura que "hi ha una institució competent en tot això i hauran de dirigir-se a ells si és que volen fer alguna cosa. Ara, si no volen fer res i això és una teoria, ja ens donem per assabentats; és una altra teoria amb altres proves diferents i poc més et puc dir, hi haurà gent que se la cregui ".
La institució a la qual es refereix Gómez Abad és Memòria Democràtica d'Andalusia, òrgan desenvolupat a Andalusia i que pertany a Presidència. Segons confirmen des de Presidència per procedir a una intervenció com la que requeriria buscar de nou les restes de Lorca a la ubicació que assenyala el georadar, hauria de presentar un informe tècnic a través d'una institució com un Ajuntament, la Diputació, els familiars o un associació de memòria històrica.

EL NEGRE DE BOTSWANA QUE NO ERA D'ALLÍ


El del Negre de Banyoles és un dels casos més menyspreables en la història de l'anomenat show business etnològic. Abasta 170 anys i es desenvolupa entre dos enterraments. A tall de resum: en 1830, un africà d'identitat desconeguda és desenterrat al poc de morir per naturalistes francesos que el dissequen i se l'emporten a París; al segle XX s'exhibeix com a peça de museu (o més aviat com a atracció de fira) a Banyoles, fins que el 2000 el govern espanyol envia el cadàver a la capital de Botswana, on torna a rebre sepultura.
A aquesta seqüència d'atrocitats i despropòsits cal afegir ara la confirmació que el conegut com Negre de Banyoles descansa en un país equivocat. L'escriptor holandès Frank Westerman ha trobat evidències que els germans Jules i Edouard Verreaux, que van ser els que van desenterrar i dissecar el cos, mai es van desplaçar més enllà de 100 quilòmetres al nord de Ciutat del Cap, el que suggereix que l'origen del personatge central d'aquesta història se situa a un miler de quilòmetres al sud de la frontera amb l'actual Botswana. Dit d'una altra manera, tot apunta que el Negre de Banyoles no va ser un boiximà del Kalahari botsuanés, com repetien insistentment polítics catalans i responsables culturals de l'època. "Que ara sapiguem que està enterrat en un lloc equivocat suposa afegir l'insult a la injúria", sentencia Westerman.
Aquesta última noticia sobre el negre m'ha portat a recordar que en un exercici perodistic digne de Tintin, el novembre del 2010 que reprodueixo a coninuació, i on  vaig informar que segons noticies que tenia de bona boca, el negre enviat a Bostwana desde Banyoles no era el negre de Banyoles, sinó una altra cosa...

Qui carall els hi devien enviar a Botswana?



Un dia d'aquests farà tres anys de la exposició  Bodies, que encara dona voltes per a tot el món. En aquell moment i a voltes amb aquesta i un comentari de Júlia, a la Panxa del Bou, va sorgir el tema del negre de Banyoles, que com tothom sap ja no és a Banyoles i va ser retornat al seu lloc d’origen a Botswana a l’Àfrica, on fou enterrat amb els honors que no li corresponien però que varen decidir donar-li els seus compatriotes africans. El que possiblement molta gent desconeix, és que no se sap exactament qui carall varen enviar a Botswana, i aquesta és la història que he volgut recuperar en una avorrida tarda de diumenge.
Quan algú es pregunta: realment les restes que s’entregaren del negre de Banyoles eren les seves?. No! afirma amb la boca petita qui us està escrivint, i dic amb la boca petita perquè no en tinc cap prova. Tot el que sé m’ho varen explicar en un sopar del gremi de forners de la província de Girona a Vilamalla fa ja uns quants anys.
Sembla ser que un cop l’ajuntament de Banyoles i els responsables del museu Darder decidiren retornar el negre al seu país d’origen, varen tenir la pensada de fer-ne una copia per guardar-la al museu. No se sap a quin artista li varen encarregar la feina (o no m’ho varen voler dir), la qüestió es que varen folrar el negre i varen tirar-hi silicona calenta per fer-ne un motlle, i el que va succeir és que el negre malmès i desgastat com estava que era gairebé una capa rere l’altre de betum i a dins farcit de palla, amb l'escalfor es va esmicolar, vaja! que es va fondre i va quedar en no res. Un cop vista la magnitud de la tragèdia es diu que es va haver de recórrer al cementiri del poble a trobar una calavera que més o menys fes el pes, i aixó és el que enviaren a Botswana.
No se si aquesta història que em varen explicar i que us he contat, es una aixecada de camisa, una llegenda urbana o possiblement sia certa, puig el doctor Arcelin artífex del retorn i que residia a Cambrils, ja va manifestar en veure la calavera que les dents no li quadraven, però m'imagino que ja no va voler remenar més la questió i matar-ho d'una vegada..


Vatua l’olla, qui carall els hi devien enviar a Botswana?

EL JORN DELS MISERABLES


Digueu-me raret, però estic enganxat a la retransminsió televisiva del judici als independentistes catalans. En relació a la compareixença de la meva paisana Carme Forcadell, interrogada per la fiscal Consuelo Madrigal, que va ser ni més ni menys que fiscal general de l'Estat. Amb Forcadell no va haver-hi preguntes que apuntessin a la rebel·lió, i sí un munt de consideracions polítiques o sobre funcionament parlamentari que no donaven més de si, plenes d'errors que la pròpia Forcadell anava corregint, amb cara de cansanci i fàstic, i sense cap relació amb els delictes gravíssims que justifiquin que aquesta dona porti un any a la presó. Però dels interrogatoris ja s'en parla abastament, i recordo el dia, l'ùnic dia de Forcadell va parlaR en públic del tema a Sabadell, la meva filla gran, la Txell em va enviar una foto amb ella per Instagram. Ai, ai, ai, que la Txell és del CDR de Sant Quirze.
La sensació en tots els interrogatoris, i més vist el paisatge on es jutja els independentistes, és que si acceleres la imatge i li poses la coneguda música de Benny Hill, dóna per a uns riures, amb els fiscals corrent darrere dels acusats, ensopegant una i altra vegada, caient en tots els tolls i portant-se una clatellada rere l'altra, fins i tot donant-se a si mateixos per augmentar la comicitat. Però  la veritat es que no té cap gràcia.
No es tracta de perdre la fe en la justícia espanyola, i voldria pensar que els fiscals hagin tingut uns dies beneïts, o potser és que soc un ignorant en aquests assumptes, o que els testimonis i la fase de proves deixaran una mica més sòlid que la xavalla probatòria d'aquestes primeres setmanes, o que com - diuen - ja tenen decidit el veredicte, els hi és igual la qualitat de la seva actuació, a excepció del que es jubila que es cabreja sovint com una mona.
El que no s'entén és que en un procés on es juguen dècades de presó, que condicionarà la solució política futura del conflicte territorial, i que arrisca la credibilitat del sistema judicial i de la democràcia espanyola, sigui tan feble com per a provocar la enorme vergonya que molts estem sentint. I no parlem ja de la lamentable, per no dir miserable intervenció de Soraya, Mariano i Zoido, senyor! i aquesta gent tenia comandament en plaça; però si no saben res, no es recorden de res, no es pot ser més mesquí i miserable, a més amb la connivència del tribunal que va mirar cap a un altre costat mentre mentien els tres reiteradament. A destacar la lamentable declaració de 'Fino' Zoido, que es podria dir: 'no lo sé' o lo desconozco, vergonyosa e indigne. 
Sembla impossible, però és així, Espanya i els seus polítics són així. Dijous va ser el jorn dels miserables.

ATUREM L'AUTOBÚS DE L'ODI


L'associació ultra Hazte oír, la declaració d'interès públic de la qual va ser anul·lada per Interior fa unes setmanes, ha tret als carrers de Madrid un nou autobús de l'odi, en aquest cas contra les dones, amb el lema "No és violència de gènere, és violència domèstica. Les lleis de gènere discriminen a l'home ". A més, acompanya la llegenda d'un missatge per a Pablo Casado, Albert Rivera i Santiago Abascal: "Derogad les leyes de género". Així mateix, utilitzen hashtags com #STOPFeminazis.
Segons el portaveu de l'associació ultracatòlica Luis Losada, la llei de violència de gènere i les normatives LGTB autonòmiques "han trencat el dret d'igualtat de totes les persones". Losada ha incidit que la violència s'exerceix contra dones homes, ancians i nens de la mateixa forma i ha posat èmfasi que la llei de violència de gènere "no funciona" ja que, segons ell, s'ha demostrat que no està ajudant a frenar la violència contra les dones. El portaveu ha dit que entre 1999 i 2003 la mitjana de dones assassinades a mans de les seves parelles a l'any va ser de 58,4 i, després d'aprovar la llei de gènere en 2004, entre 2005 i 2018 aquesta xifra s'ha elevat a 59,4 .
L'autobús recorrerà en els pròxims dies València, Barcelona Sevilla, Cadis i Pamplona per acabar el 8 de març a Madrid. A la presentació, uns agents de la Policia Municipal de Madrid s'han acostat a Losada a preguntar-li si el vehicle tenia autorització per circular i el portaveu ha explicat que quan es tracta d'una ONG no cal demanar autorització administrativa prèvia.
Fa uns dies, Ignacio Arsuaga, president de l'associació va assegurar que el vehicle formaria part d'una campanya més àmplia que vénen desenvolupant i que es prolongarà fins a finals de maig, quo se celebren les eleccions europees, municipals i autonòmiques. L'objectiu de la mateixa, segons Arsuaga, és convèncer Ciutadans, PP i Vox, amb els que diuen estar "en contacte", per demanar-los que deroguin "les lleis de gènere", en concret, "la llei de violència de gènere" ja que creuen que "no aconsegueix aturar la violència contra les dones" i "discrimina l'home".
Voldria pensar que a Barcelona aquest autobús de l'odi no se'l deixarà circular, de fet ni a Barcelona ni a qualsevol altre lloc, és una bestiesa tan gran que no s'entén, sort que són catòlics els individus aquests, o potser per aixó són capaços de crear tant d'odi. Mira que hi ha ONG al món, peró només n'hi deu haver una dedicada a crear odi. Algú hauria d'aturar l'autobús de l'odi, per dignitat propia i per decencia.



LA FUGA D'ARRIMADAS


Segons informa el diari madrileny el Español, la portaveu de l'executiva nacional de Ciutadans oficialitzarà la seva candidatura aquest dissabte, en un acte de precampanya del partit a Madrid en companyia de Rivera. Juan Carlos Girauta, qui va ser el candidat taronja per Barcelona en les passades eleccions, havia facilitat aquest moviment després de confirmar que es presentarà per Toledo. La incògnita ara és qui substituirà Arrimadas al capdavant del grup parlamentari de Ciutadans a la cambra catalana.
Arrimadas fuig de Catalunya, com Puigdemont va fugir a Waterloo segons ella, i 
no fuig de Catalunya per què l'hagin fet fora els CDR ambs els seus escraches violents, ni per la fractura fracturada de la societat, ni per què li digues Núria de Gispert. Inés Arrimadas, fuig de Catalunya perquè ha fracassat, no ha aconseguit el seu objectiu que era Governar i en cas de no poder-ho fer desastabil·litzar al Govern, i com no ha aconseguit ni una cosa ni l'altra, ara s'en va a fracassar de nou a Madrid. 
La contaminació baixarà al parlament de Catalunya, i més baixaria si en Quim Reilly tambè se n'anès per ahí, pels puestus de fora, però com que aquest no s'en va ni amb disolvent, almenys ens estalviarem la seva insolent i molesta presencia i al Parlament de Catalunya i haurà menys tensió inùtil, i una mosca collonera menys, llàstima que no s'emporti a Carrizosa amb ella, seria tot un detall. Com seria tot un detall que quan estigui ja exiliada a Madrid, Puigdemont l'anès a visitar a casa seva.
En ambdós hi ha però,  una diferència, Puigdemont s'en va anar de Catalunya (pel que anem sabent aquests dies del judici) per dignitat, i aixó ella no ho pot fer, no en té ni sap que és.

DEL PAPER CARBÓ


Dimarts passat, durant El Judici,  Jordi Turull va dir-li a l'excelentissim senyor fiscal que "la Generalitat no funciona amb paper carbó". El Paco no és excelentissim, ni señoria, és el Paco I punt. El Paco pels qui no estiguin enganxats a la mare i el pare de tots els judicis, és el senyor que es cuida de la informática ofimatica i power point de la sala, o sia l'informàtic, el de la pantalla com l'Oscar Andreu. La Pilar és la que reparteix aigua i vigila que ningú faci servir els mòbils.
Tornant al tema, en sentir les paraules 'paper carbó' ni els mil·lenials ni els de la ESO devien saber de què parlava Turull. El concepte paper carbó em va retornar a la joventut, quan no hi havia ni fotocopiadores ni per suposat ordinadors. En aquells temps la tasca dels oficinistes requeria un cert domini d’un instrumental que avui s’ha convertit en anacrònic sense tenir l’oportunitat de passar per la fase intermitja. La cosa funcionava així: s'agafaven tres fulls de paper en blanc, i enmig dels tres o sia després del primer i entre el segon i el tercer s'hi posava el paper carbó.
Tot aquest feix de papers s'introduia dins una màquina d'escriure, normalment una Lexicon 80 de la casa Olivetti. Una màquina d'escriure és com un ordinador però sense endollar, aleshores un cop introdüit el gruix dels papers en el 'rodillo' de la Olivetti, s'escrivien parauletes normalment amb dos dits, i el paper carbó calcava l'escrit o sia que en una sola vegada s'aconseguien tres textos o quatre si es posaba més paper carbó i folis. 
El paper si era de barba, que era més bo i dificil d'usar en una màquina d'escriure, era de la casa Justa Gvarro de Barcelona, que de fet no era Justa ni Gvarra, pero que feia patxoca.
El paper carbó era un material  indispensable per disparar des d’aquelles màquines d’escriure dissenyades amb un rigor d’enginyeria cuirassada, eren com tancs sense canó. Fins que, a finals dels setanta, van començar a aparèixer uns papers en aquells temps revolucionaris, que incorporaven la seva pròpia còpia, amb un color blau que perdurava menys que la sòlida foscor original. De manera que, superat el primer moment, vam tornar a recuperar el paper carbó.
El que era dificil d'aplicar encara que és un invent posterior en el temps, era el Typex, el Typex era una ampolleta amb un tap que duia incorporat un pinzellet que sucant el líquid blanc sobre l'error que s'havia comès a l'escriure el tapaba i es podia reescriure a sobre, peró clar, aplicar Typex a tres copies era lent i complicat.
El que si és important i s'ha de tenir en compte, és què les màquines d'escriure fossin de la marca Olivetti o Underwood, mai es penjàven ni es quedaven sense wifi. Però l’arribada dels primers ordinadors va marcar la fi irreversible del paper, del carbó i la Olivetti, llevat de l'Espinàs que encara hi escriu. I mireu, ves que encara un dia d'aquests no peti el núvol, i hàgim de tornar a la Olivetti el paper i el carbó.

más...
CRÒNICAS DE GAZA - THE ELECTRONIC INTIFADA


DESTACADAS

B L O C S
COMENTARIS
-