En aquests dies incerts, cal constatar que castellà i català són idiomes i pobles germans, una constatació que són moltes més coses les que ens uneixen que les que ens separen. De la necessitat del diàleg va parlar molt millor que ningú un poeta català, Salvador Espriu, en el seu llibre La pell de brau (1960):
que un home mori per un poble,
però mai no ha de morir tot un poble
per un home sol:
recorda sempre això, Sepharad.
Fes que siguin segurs els ponts del diàleg
i mira de compendre i estimar
les raons i les parles diverses dels teus fills.
Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats
i l’aire passi com una estesa mà
suau i molt benigna damunt els amples camps.
Que Sepharad visqui eternament
en l’ordre i en la pau, en el treball,
en la difícil i merescuda
llibertat.
En la mística jueva, Espriu hi va trobar dos conceptes fonamentals: el d’estructura, que li venia donat per les deu sefirot de l’arbre de la vida, i el concepte anagògic que entén l’escriptura com a hermenèutica, com a participació activa en el procés de la creació cap a una redempció final, la utopia messiànica d’un temps en què l’home just se salvarà de la caiguda original adàmica que l’ha precipitat en un món de tenebres dominat pel dolor, i amb ell se salvarà la seva nació. En el judaisme, Espriu va trobar el que cap altra religió no havia fet: la resolució del problema del mite i la història. Ara ja no hi ha mística. ni utopía, nomès estulticia i vol gallinaci, aqui i allí, però molt més allí, i amb aquesta mena de personal no es pot anar amb mística ni poesia, no hi caben en el seu imaginari de cabestre, i és una llàstima.
.png "English"){kind=small}
1 Comentaris
El Mediterraneo es el compendio de las culturas.
ResponEliminaLa judía, la Griega y la latina. Añadiría que la árabe fue básica, aunque no se nombra, dado que los griegos presocráticos, léase Pitagoras, léase Demócrito, léase Leucipo, pasaron por la Caldea próxima a los desiertos de Arabia.
De allí el álgebra, con ella la trigonometría; la rueda; la fundición de los metales; los códigos de ley e incluso las nuevas ideas de los diversos dioses que poblaban aquel pensamiento.
Cierto es que el judaismo es una religión potente, de libro; la Torá, que une a un pueblo bajo un mismo prisma, y que no pasa igual con el Corán, dado que nada más en su empezar ya se divide en dos sectas, chiitas y sunitas; ni con la Biblia, donde la misma religión hace que haya traducciones diferentes, y con ello diferentes concepciones de ver el significado de los Libros.
salut