Digueu-me raret, però estic enganxat a la retransminsió televisiva del judici als independentistes catalans. En relació a la compareixença de la meva paisana Carme Forcadell, interrogada per la fiscal Consuelo Madrigal, que va ser ni més ni menys que fiscal general de l'Estat. Amb Forcadell no va haver-hi preguntes que apuntessin a la rebel·lió, i sí un munt de consideracions polítiques o sobre funcionament parlamentari que no donaven més de si, plenes d'errors que la pròpia Forcadell anava corregint, amb cara de cansanci i fàstic, i sense cap relació amb els delictes gravíssims que justifiquin que aquesta dona porti un any a la presó. Però dels interrogatoris ja s'en parla abastament, i recordo el dia, l'ùnic dia de Forcadell va parlaR en públic del tema a Sabadell, la meva filla gran, la Txell em va enviar una foto amb ella per Instagram. Ai, ai, ai, que la Txell és del CDR de Sant Quirze.
La sensació en tots els interrogatoris, i més vist el paisatge on es jutja els independentistes, és que si acceleres la imatge i li poses la coneguda música de Benny Hill, dóna per a uns riures, amb els fiscals corrent darrere dels acusats, ensopegant una i altra vegada, caient en tots els tolls i portant-se una clatellada rere l'altra, fins i tot donant-se a si mateixos per augmentar la comicitat. Però  la veritat es que no té cap gràcia.
No es tracta de perdre la fe en la justícia espanyola, i voldria pensar que els fiscals hagin tingut uns dies beneïts, o potser és que soc un ignorant en aquests assumptes, o que els testimonis i la fase de proves deixaran una mica més sòlid que la xavalla probatòria d'aquestes primeres setmanes, o que com - diuen - ja tenen decidit el veredicte, els hi és igual la qualitat de la seva actuació, a excepció del que es jubila que es cabreja sovint com una mona.
El que no s'entén és que en un procés on es juguen dècades de presó, que condicionarà la solució política futura del conflicte territorial, i que arrisca la credibilitat del sistema judicial i de la democràcia espanyola, sigui tan feble com per a provocar la enorme vergonya que molts estem sentint. I no parlem ja de la lamentable, per no dir miserable intervenció de Soraya, Mariano i Zoido, senyor! i aquesta gent tenia comandament en plaça; però si no saben res, no es recorden de res, no es pot ser més mesquí i miserable, a més amb la connivència del tribunal que va mirar cap a un altre costat mentre mentien els tres reiteradament. A destacar la lamentable declaració de 'Fino' Zoido, que es podria dir: 'no lo sé' o lo desconozco, vergonyosa e indigne. 
Sembla impossible, però és així, Espanya i els seus polítics són així. Dijous va ser el jorn dels miserables.