Ara parlem de postveritat, per no dir directament, mentida o intoxicació, un terme que no s'utilitzava quan a Madrid van morir més de dues-centes persones els atemptats de l'11-M. Els sectors socials que van donar per bones les teories negacionistes sobre l'11-M no han desaparegut i són susceptibles de donar suport a qualsevol nova narració conspiranoica. Es tracta només de saber quin producte pot connectar més fàcilment amb les seves pors i prejudicis. Aquest és un públic molt agraït dels populistes, perquè no poden suportar les llacunes que formen part de la complexitat. Els crèduls no volen saber què ha passat, només volen refugiar-se en una trinxera de sentit que els permeti viure en el miratge de la certesa absoluta. 
Els ultres de Vox i Pablo Casado han aprofitat el quinzè aniversari d'aquella jornada de mort per reobrir la narrativa tòxica de l'11-M. Casado ha declarat que "si hi ha alguna informació que no coneguem els espanyols o no es posés negre sobre blanc durant el macrojudici, seria bo que se sabés simplement per rescabalament a les víctimes del terrorisme, que ho segueixen passant molt malament i volen saber si, a més dels que van ser condemnats, hi va haver alguna ramificació més". El dirigent del PP tracta de sembrar el dubte, per atacar a l'adversari, per poder repetir que "tot és ETA". La podridura dels miserables és immensa. Hi haurà algú decent que combati la immoralitat inacabable d'aquest discurs?. Pablo Casado és el miserable entre els miserables, sort que durarà poc, perquè el que fa ell no és política, és pura brossa, Casado representa el pitjor de la mala praxi en política i ja vaig dir al seu dia, que el seu somriure impol·lut em recorda molt a la 'sonrisa del régimen', el sinistre José Solís Ruiz, un ministre - per cert - en el que m'hi vaig cagar.