Si la ‘gauche divine’ hagués estat una religió, Bocaccio hauria estat la seva església i Oriol Regàs el seu profeta. Fa 50 anys –el 13 de febrer del 1967– Regàs va inaugurar el local del carrer de Muntaner per on havia de passar bona part de la intel·lectualitat barcelonina, la més divina –i la majoritàriament esquerranosa. - Àlex Milian.

Qui va inventar el terme de gauche divine, en Joan de Sagarra, diu que era una “broma”; l’escriptora Rosa Regàs la qualifica d'acudit; l’escriptor Juan Marsé −que sovint feia de contrafort de la barra del Bocaccio− en diu “entelèquia” i en Manuel Vázquez Montalbán, que també observava la fauna bocacciana des del tamboret, va escriure sobre ella “Un informe subnormal sobre un fantasma cultural”.
No estava constituïda, pocs n’acceptaven el malnom, no tenia socis ni  ha tingut hereus però tothom n’ha sentit a parlar, sovint relacionat amb el Bocaccio i és capaç de posar-hi alguns noms, a la cistella de la gauche divine: Oriol Regàs −fundador i ànima del local−, Oriol Bohigas, Ricard Bofill, Teresa Gimpera, Jorge Herralde, Rosa Regàs, Beatriz de Moura, Òscar Tusquets, Serena Vergano, Jaime Gil de Biedma, Terenci Moix, Ana María Moix i, al capdamunt del seu Olimp, Josep Maria Castellet i Carles Barral.
Una raó potser que, a diferència d’altres moviments espontanis, al contrari d’altres etiquetes imposades, la gauche divine va tenir uns cronistes gràfics que han deixat testimoni visual d’aquell corrent: els fotògrafs Xavier Miserachs, Oriol Maspons i la fotògrafa Colita es van encarregar d’immortalitzar l’elegant serenor dels interiors del Bocaccio i l’alegria esbojarrada dels divins: Jorge Herralde amb les seves secretàries ensenyant les calces; la coronació de Castellet per tota la troupe; els posats de Gimpera; els estius a la Costa Brava...
Amb certa malícia, Sagarra admet que allò va triomfar de la mateixa manera que han triomfat altres conceptes del seu encuny com “cultureta”, “patufetisme-leninisme” i “altres collonades que m’he inventat”. I, com aquelles, diu que se les ha pres “una mica a conya”. Té certa raó, doncs, la Rosa Regàs, quan diu a EL TEMPS que “gauche divine” era “un acudit del Sagarra”. Però també Jorge Herralde quan la qualifica d’“etiqueta simpàtica” perquè, “coneixent el personatge, podria haver sigut molt més aspra”.
El que és evident és que el Bocaccio va ser el rovell de l’ou d’aquell moviment més o menys real, difícil de descriure però en boca de tots. Els primers accionistes del Bocaccio van ser l’Oriol Regàs, el fotògraf Xavier Miserachs i la model Teresa Gimpera. L’escriptora Rosa Regàs, germana d’Oriol, descriu el context, l’època que va donar lloc al naixement del local: “Primer de tot s’ha d’entendre que estàvem en un moment que, molt a poc a poquet, les coses anaven canviant. I la gent tenia ganes que canviessin. Hi havia l’Stork Club, començava a haver-hi locals a Barcelona que eren menys  tradicionals i menys sòmines del que havien estat fins aleshores. La gent s’atrevia a ser una mica diferent. No és que nosaltres fóssim els més originals del món; és que a tot el món hi havia un corrent de ‘Fes l’amor i no facis la guerra’, un moment de protesta que a nosaltres ens arribava, molt molt suau però ens arribava”.

Paral·lelament a Madrid pels mateixos temps es va donar la movida madrileña, però aixó és una altra historia. El que és cert és que de la Barcelona de la gauche divine, fosca, bruta, liberal i canalla però molt reconeixible, hem passat a la Barcelona dels Comuns, més neta, poc endreçada, infestada de turistes escampats com taca d'oli per la ciutat, una ciutat impersonal i anodina, que ha acabat sent un enorme resort turístic, 5G aixó si. I aqui si que hem perdut molts llençols en la bugada.