Durant els últims dies dos temes han acaparat l'agenda política als mitjans: la presència o retirada de llaços grocs en els edificis públics de Catalunya i les declaracions de Santiago Abascal, sobre la lliure tinença d'armes fetes a una revista de caça. Podria semblar que cap dels dos temes és prou important per acaparar tota aquesta atenció, perquè en els dos casos sabem que no deixen de ser brindis al sol.
El tema dels llaços que Carrizosa ho apuntava com una victoria de Ciutadans, ha servit per donar encara més visibilitat als llaços i al que representen, i tambè per tapar els escàndols de les primaries del partit taronja, i de passada perquè Quim Torra continui fent el ridícul i el passarell, però sense l'interès dels mitjans que varen arribar a relatar en directe la retirada de la pancarta de la plaça Sant Jaume, el tema s'hauria diluït en el no res, o sigui que la importancia als llaços, l'han donat els mitjans, en un clar efecte MacGuffin. que els afavoreix, cada vegada en sortiran més i més.
Quan a les armes del Sr. Abascal, al que tenen amagat per què no desbarri massa, han sorgit per l'interès dels mitjans en difondre-ho, atès la revista de caça en la que va fer les declaracions té el recorregut i el públic que té. Un públic per cert, que ja ho està en la major part dels casos d'armat.
Aquests dos fets tan diferents ens porten a la conclusió que el debat polític no l'estableixen els líders polítics, menys encara les inquietuds dels ciutadans, aixó forma part de la competència dels mitjans, del que aquests decideixin de que s'ha de parlar i que s'ha de destacar. 
Amb la política està succeint una mica com amb les notícies periodístiques, les columnes d'opinió o els programes de radio o televisius. O crides l'atenció dient alguna collonada o ningú et fa cas, això Antonio García Ferreras ho ha sabut interpretar a la perfecció. El resultat és evident, el que més èxit té és la columna d'opinió que la digui més grossa, el programa de radio o televisió en el qual es faci més teatre i exageració en la noticia política més pelegrína o surrealista moltes de les vegades. Y no nomès en política, Piqueras i els seus 'ríos de lava' serian un altre exemple de la degradació de la informació, per cert gairebé sempre en la informació de desgracies o catàstrofes amb sirenes de fons d'ambulancies. 
Per tant, podem arribar a la conclusió que als mitjans escrits, orals o visuals, triomfen els insultadors, els pocasoltes, els d'idees pelegrines i els més exacerbats, no els periodistes independents i assenyats, que encara queden i que sovint són assenyalats, precisament perquè són independents, que no independentistes. Si, en el fons d'això es tracta, de distreure el personal com feia Hitchcock amb l'efecte MacGuffin.