L’any 2000, Javier Pérez Silva ja ho anunciava al seu llibre “La televisión ha muerto”. I no es referia a l’aparell en si, sinó a la forma de fer i mirar la televisió. I explicava la transformació dels mitjans audiovisuals a partir de la digitalització i la fi de la tecnologia analògica. Amb tot aquest temps s’ha confirmat allò de que l’espectador decideix què vol veure i quan. I s’ha comprovat que ho pot fer des de qualsevol dispositiu connectat a internet. Les plataformes de continguts en streaming no paren de créixer. Netflix, HBO, Filmin, Amazon Video, Sky, Disney, Apple.
A EEUU fa temps que es té la idea de que la televisió gratuïta és dolenta i que els continguts de qualitat tenen un preu. A Espanya, una de cada tres llars amb accés a internet ja utilitza plataformes digitals de pagament per veure continguts audiovisuals online (segons l’últim estudi realitzat el darrer mes de novembre per la Comisión Nacional de los Mercados y la Competencia (CNMC). 
Pérez Silva ens recorda que el 1990 el nombre d'usuaris d'Internet no superava els 100.000. Al gener de 1992 va arribar als quatre milions i en l'actualitat ronda els 180 milions. Segons aquestes pautes de creixement, es preveu que el 2005 més de 900 milions de persones -una xifra similar al conjunt de la població d'Europa i Estats Units- estaran connectades a la xarxa. Assistim a un tercera revolució, comparable a la del descobriment de la impremta al segle XVI o a la revolució industrial del XIX. La revolució industrial va incrementar enormement les capacitats productives de l'home, de manera que fos possible produir més en menys temps i amb menys esforç; la revolució digital no només amplia la capacitat productiva, sinó també la pròpia potencialitat de la ment humana, perquè augmenta el coneixement i la comunicació: els ordinadors incrementen la capacitat operativa de l'home i les telecomunicacions seu poder de difusió.
Un altre dels efectes d’aquestes plataformes de pagament és que la pirateria es va quedant enrere. D’altra banda, la gran aposta d’aquestes empreses és la producció de contingut propi. Mitch Lowe, cofundador de Netflix ho confirma: “el contingut local funciona. No hi ha dubte que la majoria d’usuaris sent més properes les històries creades al seu país”.
Per acabar-ho de complicar del tot, tenim la quantitat de plataformes on t'has de subscriure si vols veure tal o qual serie, pel·lícula o carreres de motos, etc, és un cost brutal que la majoria de la gent no pot assumir, i no hi sé veure el negoci de tantes plataformes, a les que ara s'hi ha afegit Disney, encara que sembla que és Netflix la que està més ben posicionada, fins al punt que a França ja ha superat a Canal+. En resum, massa cordes per un sol violí.