Voldria avui que és la vigília del crim de cada any, parlar dels crims que es cometen (jo el primer) en l'ús del català al carrer, on és més que palès els complexos que tenim molts catalans amb la nostra llengua, en el sentit de no emprar moltes paraules no perquè les desconeguem, si més no perquè ens sembla ridícul o epatant, i el mal us que en fem d'altres per vicis adquirits i que ens costa d'eradicar. 
Tot i que s'ha entrat en l’ús quotidià de paraules com entrepà, bestreta o tarannà, moltes paraules no es fan servir tot i ser conegudes o haurien de ser-ho. Donaré uns quants exemples: Diem "manzana" sense cap mena de rubor referit a una illa de cases, i en canvi no diem "poma" que és exactament el mateix, però en castellà ens sembla que ja està bé. Diem “aguinaldu”, quan s'hauria de dir "estrenes de Nadal" que no ens ha de sorprendre car així es diu en francès, i tan ridícul pot sonar a l'oïda "aguinaldu" com "estrenes de Nadal". Sembla mentida a hores d'ara com encara triomfen fins i tot a alt nivell els "ojalà" i els "desde luegu", sense oblifdar "l'entonces" (aleshores) i quanta gent diu encara “enfermetat” en comptes de malaltia. El català a ràdios i televisions és molt justet també, amb honroses excepcions. Però hi ha una paraula que s'hauria d'acceptar per la seva bellesa i rotunditat: sinvergüensa, tal qual; la trobo meravellosa, és més hauria de ser la paraula de l'any, juntament amb llambordins.
No devem doncs estimar tant la nostra llengua quan som incapaços de parlar-la una miqueta bé, es tractaria d'esforçar-se un xic cada dia intentar parlar una mica millor. Ens queixem que no es parla el català, que el castellà s'imposa arreu, i és cert, però a banda de la militància en el dia a dia, parlar bé la nostra llengua ajudaria també. No és aquest un problema només del català, el castellà es parla fatal i cada vegada com succeeix amb el català i en general en la majoria dels idiomes es fan servir menys paraules, i és perquè la gent ha perdut el plaer de llegir i diria que també el plaer de parlar (i escoltar). Per això és un plaer anar a França i escoltar la gent com xerra, xerra i xerra, de manera suau, generalment educada i molt plaent per les orelles. Al pas que anem acabarem parlant només amb monosíl·labs i poc més, o amb emoticones al pas que anem.
És curiós pels qui tenim una certa edat, com abans (sóc dels qui detesta parlar d'abans, però a vegades no hi ha més remei), com deia abans, tot i emprar molts castellanismes es parlava un català més català, sobretot en l'accent i en l'ús de paraules ara pràcticament en desús, com suara, vailet, ranvespre i altres per l'estil.
Com no hi ha res de nou llevat d'allò que hem oblidat, en Joan Oliver Pere Quart ja se’n fotia de l'estat del català en aquest poema:

 No et vai veure a la verbena
Hi havia un lleno, que bueno!
Un lleno de por! Quin lleno!
hasta la lluna era llena!

Pere Quart (Quasi un paradis, 1951)