La Conferència Episcopal ha criticat l'eutanàsia, en paraules del secretari general de l'ens, Luís Argüello, assegurant que no "és mai la solució". Aquest ha estat el posicionament dels bisbes espanyols després que s'hagi reobert el debat sobre l'eutanàsia arran del cas de l'home que va ajudar a morir la seva muller que patia esclerosi múltiple des de feia trenta anys. Sobre aquest fet en concret, Argüello ha volgut deixar clar que en cap cas estava "pensant en presó per a ningú", sinó un suport en tot el que la mort no sigui la solució. Els bisbes espanyols, per contra, defensen les cures pal·liatives.
La pregunta que em faig és, ¿que hi tenen a veure els de la secta catòlica amb l'eutanasia?, ¿a algú l'importa la seva opinió?, una opinió que té la validesa que té, o sia zero, altra feina tenen els de la sotana immensa que posar-se en qüestions humanes que no els pertoquen. 
El dret a decidir acabar amb la pròpia vida, no el por regular ningú, ni l'Estat ni la societat i menys encara l'Esglesia, i no ho dic pel cas d'Ángel Hernández, que de fet més que eutanasia el que ha fet és un acte d'amor vers la seva dona, el vídeo dels instants finals de Maria José Carrasco, és d'una emotivitat, d'una tendresa que estremeix, com li pregunta si ho vol fer, i ella assenteix, li posa la palla a la boca perquè sigui ella la que begui el brebatge, i després li agafa la mà per escoltar-la, per notar-la fins el seu últim alé.
I no és ara tampoc el moment de revisar la llei que de fet està pendent d'aprovar, que ja ho estaria si, el Pp no hi hagués posar les urpes, ja se sap que no es pot legislar en calent. Però tornant al tema. Des del moment en que no hem pogut escollir el moment de venir aqui, el fet de néixer, la inconveniència de néixer, tenim tot el dret a decidir quan acabar amb el nostre viatge, sense que hi pugui interferir ningú, i menys que ningú l'Església Catòlica, per cert, experts en practicar la eutanasia al llarg de la seva sinistre existencia.

 Cioran es preguntava de que servia nèixer: A mesura que un acumula anys, es va formant una imatge cada vegada més ombrívola de l'avenir. És només per consolar-se d'estar exclòs? Sí, en aparença; no de fet, ja l'esdevenir sempre ha estat atroç, ja que l'home només sap posar remei als seus mals agreujant-los, de manera que en cada època l'existència és més tolerable abans de trobar la solució a les dificultats del moment. Si, abans, davant d'un mort em preguntava: «¿De què li va servir néixer?», Avui em pregunto el mateix davant qualsevol que estigui viu.

 Una mica pesimista si era el romanès, però no anava desencaminat. L'eutanasia es practica cada dia als hospitals, de manera discreta, dissimulada, pero cada dia; vaig viure un cas personal. Un senyor que havia conviscut amb la meva sogra va patir un ictus, i va quedar pràcticament vegetal. No tenia cap familia coneguda i va estar així dos anys (la sogra ja havia mort). L'ùnic contacte que tenien a l'hospital era jo, un dia em varen trucar, insinuant que no tenien lloc i que com l'Antonio no tenia remei, havien pensat de suspendre el tractament i donar-li paliatius, els vaig dir que d'acord, l'Antonio que últimament ja no em coneixia quan l'anava a veure cada diumenge, hi hauria estat d'acord. Quan encara tenia una certa consciència sempre em deia, Francisco sácame de aquí, y déjame en el suelo de cualquier campo, no quiero morir aquí ni quiero seguir viviendo de esta manera.
Fa cinc anys i va haver el cas de la madrilenya Pilar Garcia, que es va suïcidar als 55 anys, per evitar l'agonia que l'esperava . Li vaig dedicar aquest escrit 'NU', i en aquest poema crec que deixava prou clara la meva voluntat.
Maria José Carrasco ha complert la seva última voluntat, descansi en pau, una pau de la que no n'ha gaudit els últims trenta anys de la seva vida, si és que sen podia dir així.