De l’article de Manuel de Pedrolo (l’Aranyó, 1918 - Barcelona, 1990) publicat a l’Avui (26-III-1980) després de les eleccions al Parlament de Catalunya del 20 de març del 1980, les primeres des del restabliment de la Generalitat. El partit més votat va ser CiU, i el segon, el PSC. Jordi Pujol va ser investit president amb el suport d’ERC i de Centristes de Catalunya. Josep María Casasús - ara.cat.

NO TOT S'ACABA AVUI

Durant els darrers temps de la campanya electoral que culminà el dia 20 amb l’elecció d’aquells qui durant quatre anys, si no hi ha novetat, representaran el poble al Parlament de Catalunya, vaig observar la repetició d’un fenomen que no para de donar-se i que, després, fa el desengany més colpidor. Cadascú de nosaltres, una mica inevitablement, viu immergit en una salsa particular que tendeix a distòrcer-li l’entorn i, a poc a poc, el va convencent de les seves virtuts expansives. Els entusiasmes personals de les partícules que componen la salsa s’inflamen mútuament, i allò que comença expressant-se com una esperança es converteix en una quasi certesa que, sovint, els fets s’encarregaran de desmentir. 
A dos dies de la consulta electoral, alguns dels mateixos independentistes que setmanes enrere es mostraven escèptics, sense que això els privés de tirar endavant, com és natural, passaven a adoptar actituds de franc optimisme, sobrepassarien el sostre del tres per cent. L’atmosfera en què vivien s’havia escalfat prou per arrancar-los de la prosaica realitat. No tan sols no hem sortit arreu, com es pretenia, sinó que no hem sortit enlloc. Cap independentista declarat no seurà al Parlament de Catalunya, mentre sembla que hi tindran un lloc, per primera vegada si no m’erro, els representants d’un partit foraster entre les finalitats objectives del qual figura la destrucció de la identitat catalana. Inesperats bons hereus del franquisme, continuen un dels propòsits més arrelats del dictador. És una magnifica lliçó per a qui vulgui aprendre-la. 
El nostre poble, que sembla tendir a separar-se dels partits amb clares vinculacions espanyolistes que condicionen la seva política, ha menystingut un cop més el projecte independentista per inclinar-se cap a un nacionalisme de dreta que, després del resultat de les eleccions a les Corts espanyoles, no pot desplaure el govern central, el qual sap molt bé, com aquí encara ignoren tants, que la nostra dreta no és, no ha estat mai, autènticament nacionalista. Menys ho serà segons com siguin els pactes que es facin de cara a l’obtenció d’una majoria i que quan llegiu aquest article (escrit diumenge 23 de març) potser ja s’hauran perfilat. El triomf del nacionalisme català, sobretot quan no hi ha el moviment independentista com a segona força correctora, cas d’Euskadi, assegura a l’Estat espanyol un anomenat govern autonòmic dòcil [...] Feina dels independentistes és avui, d’una banda, procedir a una profunda i sincera crítica interna que faciliti una unificació imprescindible del moviment i, de l’altra, un cop això aconseguit, constituir-se consciència reflexiva del poble català per tal que, en el futur, l’assisteixin tots aquells elements orientadors que ara, per desgràcia, li han faltat. - Manuel de Pedrolo.