FANÀTICS

La temptació dels temps tous (1982-2000) va ser el pragmatisme. Deixar de banda creences, ­ideologies i interessos parcials per tal d’afavorir el creixement econòmic i la modernització d’Espanya. Una famosa frase de Felipe González va sintetitzar aquella època: “Tant li fa que el gat sigui blanc o negre, el que compta és que caci rates”.

En canvi, la temptació dels temps durs (de la crisi del 2008 ençà) ha estat la d’aferrar-se de manera inflexible a les ideolo­gies. El pragmatisme d’anys enrere, allunyant-se dels principis, subratllava la importància dels resultats, mentre que l’ideologisme actual, indiferent als resultats, sacralitza els principis.

Davant l’omnipotència de l’economia, davant la força incontestable de la globalització, l’ideologisme funciona com un castell-refugi. El dirigents polítics, donant per fet que no poden influir en la realitat, defugen el pacte, malparlen del consens, s’encastellen en el purisme. Populismes, nacionalismes? Si a quasi totes les ideologies imperen els fanàtics!

El fanatisme no és, com podria semblar, una exacerbació de les ideologies. El fanatisme és la disfressa del cinisme: es tracta de portar els electors cap a vivèn­cies exasperades de la política, es tracta de fer-los xocar contra les posicions contràries, igualment radicalitzades. El xoc, la polarització, els antagonismes serveixen sobretot per enardir les masses, per distreure la ciutadania amb episodis de circ de gladiadors. Polítics i periodistes de trinxera arrosseguen la gent cap a la polarització i el tremendisme ideològics, un camp de batalla tan inútil com addictiu.

Mentre els partits sembren radicalisme, ningú no es fa les preguntes essencials. Com aturarem la desigualtat creixent? Com evitarem que l’economia especulativa s’imposi a la produc­tiva? Com donarem estabilitat a les noves generacions? Com afrontarem la precarietat laboral? Com frenarem el desbocament del preu de l’habitatge? Com evitarem el col·lapse del planeta?

Aquestes i altres preguntes semblants només poden tenir una resposta europea. Sabem que Europa necessita una colossal congregació d’esforços per tal de respondre als grans desafiaments globals, però hem quedat atrapats en les batalles de gladiadors casolans. En comptes d’intentar mancomunar-nos, ens passem el dia enfrontant-nos, disgregant-nos, dispersant-nos: dominats per formes diverses de fanatisme. Ens acostem a les eleccions europees repetint els missatges de circ romà de les eleccions al Congrés dels Diputats.

Entorn d’un PSOE que ha guanyat de manera precària, es podria reconstruir el consens bàsic per tal de resoldre els plets territorials i socials més coents d’Espanya. Però ja veiem com reac­cionen els fanàtics. 155, diu Rivera. Hem derrotat l’Estat, diu l’advocat de Puigdemont. Els plets continuaran, irresolubles. Fins al cor més trist d’Europa (Mauthausen) ens barallem pels nostres símbols! Acumulem tants anys de polarització, que ja la identifiquem amb la política. I ja només sabem fer política alimentant la polarització. - Antoni Puigverd - la vanguardia.