Sempre és recomanable rellegir les pàgines de Jaume Vicens Vives i descobrir que el que ens passa ve de molt antic. No diré que Jaume Vicens sigui un autor oblidat però sí amagat en aquests dies de fervor independentista. Notícia és una obra pionera, un clàssic de la nostra història, i com tots els clàssics és fruit del seu temps. El llibre de Vicens, afirma Borja de Riquer en el pròleg d’una edició del 2009, va tenir l’encert de fer pensar tota una generació de catalans sobre el seu passat i també sobre el seu present.
Si alguna cosa tenen els clàssics és que la seva vigència sempre torna encara que durant llargues temporades hagin caigut en l’oblit. Les seves conclusions sobre el caràcter pactista dels catalans no es reflecteixen en l’agitada política d’aquests temps en què la confrontació retòrica i institucional transita pels tribunals, els carrers i els partits sense buscar solucions sinó per agreujar els problemes i desacords.
Els catalans som una mena de gent, diu Vicens, que reacciona davant del món amb una certa supèrbia localista i amb una total modèstia universalista. La burgesia medieval catalana hauria passat sense pena ni glòria si no hagués aportat al món afirmacions positives com el desenvolupament de la teoria pactista, o sigui, de les relacions concretes entre l’autoritat i el poble.
És inútil a hores d’ara invocar el pacte perquè els ànims estan molt encesos i tant l’independentisme com l’ Estat sembla que no volen o no poden fer marxa enrere. El primer posant la democràcia sobre la llei i el segon passant a la justícia el que al principi era un problema polític.
Recorda Vicens l’atzagaiada d’ Ortega y Gasset quan a la seva España afirmava que “hi ha raons per anar sospitant que, en general, només testes castellanes tenien òrgans adequats per percebre el gran problema de l’ Espanya integral”.
La distensió és imprescindible per entreveure una sortida. L’independentisme, per moltes conferències que doni Puigdemont a Europa i per totes les denúncies de Torra a l’ Espanya opressora, no té aliats al món, amb l’excepció d’ Eslovènia i Flandes. Estem perdent el temps amb astúcies i amb discursos retòrics i actituds infantils.
Tots sabem, diu Vicens Vives, que ningú no voldrà embarcar-se amb nosaltres, prendre part en les empreses col·lectives que proclamem, si no vencem de soca-rel els factors explosius del nostre temperament i eliminem tot histerisme en els dies de responsabilitat suprema.
Són certament moments de gran responsabilitat per part de tots i no són temps per prendre’s la política com si fos un joc de nens. El debat sobre el nomenament com a senador de Miquel Iceta no és política sinó una rebequeria infantil. La confrontació no portarà enlloc. El pactisme entre els catalans i entre catalans i espanyols és el més propi de la nostra història política, econòmica i cultural. Lluís Foix - lavanguardia.com
Amb el que ha succeit aquest matí al parlament Català, vetant Iceta al Senat, sembla palès que l'independentisme ha apostat per la confrontació, en un greu error del que no en són ni conscients del que pot repercutir en molts aspectes no nomès polítics.
