PACTISME O CONFRONTACIÓ


Sempre és recomanable rellegir les pàgines de Jaume Vicens Vives i descobrir que el que ens passa ve de molt antic. No diré que Jaume Vicens sigui un autor oblidat però sí amagat en aquests dies de fervor independentista. Notícia és una obra pionera, un clàssic de la ­nostra història, i com tots els clàssics és fruit del seu temps. El ­llibre de Vicens, afirma Borja de Riquer en el pròleg d’una edició del 2009, va tenir l’encert de fer pensar ­tota una generació de catalans sobre el seu passat i també sobre el seu present.
Si alguna cosa tenen els clàssics és que la seva vigència sempre torna encara que durant llargues temporades hagin caigut en l’oblit. Les seves conclusions sobre el caràcter pactista dels catalans no es reflecteixen en l’agitada política d’aquests temps en què la confrontació retòrica i institucional transita pels tribunals, els carrers i els partits sense buscar solucions sinó per agreujar els problemes i desacords.
Els catalans som una mena de gent, diu Vicens, que reacciona davant del món amb una certa supèrbia localista i amb una total modèstia universalista. La burgesia medieval catalana hauria passat sense pena ni glòria si no hagués aportat al món afirmacions po­sitives com el desenvolupament de la teoria pactista, o sigui, de les relacions concretes entre l’autoritat i el poble.
És inútil a hores d’ara invocar el pacte perquè els ànims estan molt encesos i tant l’independentisme com l’ Estat sembla que no volen o no poden fer marxa enrere. El primer posant la democràcia sobre la llei i el segon passant a la justícia el que al principi era un problema polític.
Recorda Vicens l’atzagaiada d’ Ortega y Gasset quan a la seva España afirmava que “hi ha raons per anar sospitant que, en general, només testes castellanes tenien òrgans adequats per percebre el gran problema de l’ Espanya integral”.
La distensió és imprescindible per entreveure una sortida. L’independentisme, per moltes conferències que doni Puigdemont a Europa i per totes les denúncies de Torra a l’ Espanya opressora, no té aliats al món, amb l’excepció d’ Eslovènia i Flandes. Estem perdent el temps amb astúcies i amb discursos retòrics i actituds infantils.
Tots sabem, diu Vicens Vives, que ningú no voldrà embarcar-se amb nosaltres, prendre part en les empreses col·lectives que proclamem, si no vencem de soca-rel els factors explosius del nostre temperament i eliminem tot ­histerisme en els dies de responsabi­litat suprema.
Són certament moments de gran responsabilitat per part de tots i no són temps per prendre’s la política com si fos un joc de nens. El debat sobre el nomenament com a senador de Miquel Iceta no és política sinó una re­bequeria infantil. La confrontació no portarà ­enlloc. El pactisme entre els catalans i entre catalans i espanyols és el més propi de la nostra història po­lítica, econòmica i cultural. Lluís Foix - lavanguardia.com

Amb el que ha succeit aquest matí al parlament Català, vetant Iceta al Senat, sembla palès que l'independentisme ha apostat per la confrontació, en un greu error del que no en són ni conscients del que pot repercutir en molts aspectes no nomès polítics.

ABECEDARI DEL DIABLE


Una adolescent de 16 anys, s'ha suïcidat a Malàisia després de publicar una enquesta en el seu compte d'Instagram preguntant als seus seguidors si hauria de morir o no. El 69% dels que van respondre l'enquesta van votar que havia de fer-ho. La policia de l'estat de Sarawak, a l'est del país, va explicar que la nena, de qui no s'ha fet públic el seu nom, va publicar l'enquesta en aquesta xarxa social amb el missatge: "Realment important, Ajudeu-me a triar D [death] / L [Life] ". Després que la majoria dels que van respondre van votar per la primera opció, ella es va suïcidar, segons publica The Guardian.
La seva mort va portar a un advocat a suggerir que aquells que van votar per que es suïcidés podrien ser culpables d'incitar al suïcidi. Ramkarpal Singh, un advocat i diputat al estat nord-occidental de Penang, es preguntava: "¿La nena encara estaria viva avui si la majoria dels cibernautes en el seu compte d'Instagram l'haguessin animat a no suïcidar-se? Hauria escoltat els consells dels internautes per buscar ajuda professional?. "¿L'alè d'aquests cibernautes va influir realment en la seva decisió de suïcidar-se? Atès que l'intent de suïcidi és una ofensa en aquest país, es dedueix que incitar a intent de suïcidi també pot ser-ho", afegia.
El ministre de joventut i esports de Malàisia, Syed Saddiq, va assegurar que la tragèdia ha posat sobre la taula la necessitat d'iniciar una discussió a nivell nacional sobre la salut mental del país. "Estic realment preocupat per l'estat de salut mental dels nostres joves", va dir. "És un assumpte nacional que s'ha de prendre seriosament". Al febrer, Instagram va anunciar que llançarà "pantalles de sensibilitat" per bloquejar imatges d'autolesions. La decisió es va produir després de la mort de l'adolescent britànica Molly Russell, els pares creuen que la seva filla va visionar imatges de suïcidi i autolesió en l'aplicació abans que se suïcidés el 2017, als 14 anys.
En un altre ordre de coses, però en la mateixa línia, diversos casos de lesions en menors han fet saltar les alarmes en un col·legi de Bilbao. Es creu que estan relacionats amb el joc anomenat l'Abecedari del Diable. Després detectar-s'ha enviat un comunicat a les famílies alertant sobre aquesta perillosa moda i demanant-los als pares que vigilin ferides en mans i braços. El dubtós repte consisteix a ferir-se en mans i braços mentre es recita l'abecedari. El centre educatiu ha incrementat la seva vigilància en aquest sentit després de descobrir-se quatre nous casos. "t'acabes fent una ferida greu però es fa des de fa molt temps", diuen els alumnes. Els que participen no només ho fan amb l'ungla, sinó també amb tisores o altres utensilis. Aquesta preocupació ja es va estendre fa dies després que sortissin a la llum quaranta casos d'afectats en un col·legi d'Astúries. A més, cal destacar que no és l'únic desafiament d'aquest tipus. Altres com Momo o Balena Blava també són molt arriscats: consisteixen en passar proves (alguna molt perillosa) i enviar fotos un cop aconseguit.

Comença a ser preocupant l'hipnòtic efecte negatiu de les xarxes socials en els joves, abunden els reptes cada vegada més arriscats, després hi ha les víctimes inconscients dels selfies de risc, etc. En certa manera és el peatge que cal pagar per poder viure a la societat digital; abans els adolescents es mataven o lesionaven per altres qüestions, però ho feien també, suposo que cal un temps per normalitzar la relació 'ésser - màquina', i no només entre els joves, també hi ha molts adults addictes que a més vicien ja de petits als nens, als que en comptes d'explicar-els-hi contes, els s'endollen directament el mòbil amb dibuixos animats perquè es distreguin i no donin la llauna. En el fons, és el problema de tota una societat nihilista i decadent incapaç d'administrar amb responsabilitat i mesura les noves tecnologies.


ACADÈMIA DE CIÈNCIES


Des d'aquella muntanya s'albiraven les valls en tota la seva amplitud, i al terra hi havia dues bigues creuades.
-Ara tomba't -va dir el més gran.
-I per què m'he de tombar?
-Per descansar. La muntanya és escarpada, t'has cansat. No, no a terra, sobre les bigues.
-Per què sobre les bigues?
-Perquè la terra està humida després de la pluja, podries agafar un refredat. Sí, això és, i ara obre els braços.
-Per què?
-Perquè així es respira millor. I junta les cames.
Em van subjectar les mans pels canells i les cames pels turmells; me'ls van prémer contra la fusta. Van treure un martell i uns claus i es van posar a clavar.
-Per què m'estan clavant?
-Perquè no caiguis quan et posem dret. Podries caure i copejar-te, o fins podries ferir-te o trencar-te un braç o una cama. I si et clavem, els claus et subjectaran. No cauràs.
-Però, ¿per què voleu posar-me dret?
-Des d'aquí, des d'aquesta muntanya hi ha molt bona vista, però per a tu, des de dalt, serà encara millor. Perquè estaràs encara més amunt.
Em van aixecar estès sobre les bigues, la biga vertical la van clavar a la terra i la van reforçar amb unes pedres.
-Ja està -van dir. Estaven contents amb el seu treball.
-Bé, doncs nosaltres ja ens anem -va dir el major posant-se el casc que s'havia tret, ja que havia suat mentre treballava-. I tu et quedaràs aquí.
-I per què he de quedar-me aquí?
-Perquè reflexions sobre el sentit del sofriment. És a dir, perquè descobreixis què significa en el fons del dolor. Quan descobreixis alguna cosa, ho explicaràs.
-Però, per què he de descobrir alguna cosa?
-Què passa? T'agradaria patir sense sentit? Està malament, germà, està malament. Tot ha de tenir un sentit.
Van començar a baixar la muntanya, allunyant-se cap avall.
-Però, ¿a qui li ho explicaré -vaig cridar- si vostès ja no estaran aquí?

No van contestar, perquè ja no hi eren.

FI


Acadèmia de ciències
[Miniconte - Text complet.]
Slawomir Mrozek
ciudadseva.com


A JANGADA DE PEDRA


Parlavem avui de José Saramago amb Car res i en Miquel Cartisano, a ran de l'escrit sobre Ernest Maragall.  Saramago va començar a publicar gran part de la seva obra, un cop jubilat, però va aprofitar el temps afegit, fins a aconseguir el Nobel de Literatura. Del que he llegit d'ell. la novel·la que més em va impresionar, va ser: la balsa de piedra.

"La balsa de piedra" és una novel·la de José Saramago que es pot contemplar des de molts angles, la novel·la d'un realisme fantàstic, ens explica com la Península Ibèrica s'aparta de la resta d'Europa, la falla dels Pirineus es trenca i en separar-se la Península Ibèrica comença a surar Atlàntic avall en direcció a sud-america. És com si a Saramago li agradés jugar amb la realitat, que voldria, encara que l'arrelament a la realitat és un dels aspectes principals de "La balsa de piedra". 
Tot i que sembla que es diverteix amb coses fantàstiques, el seu intent és arribar més a prop de la realitat, expressar-ho amb més força, mitjançant el recurs a temes o maneres de tractar-los que a primera vista no semblen tenir res a veure amb l'observació real. Des de la seva visió, la novel·la és el missatge polític i humà que ens deixa aquesta metàfora d'unió entre la Península Ibérica i l'Amèrica Llatina.
Saramago, que creu també en una península unida nomenada Ibèria molt em temo que confon desitjos amb realitats. I aquí restem nosaltres ancorats a Europa, a la popa del vaixell ensenyant-li el cul a Àfrica i Sud-América. Una Europa a la que en deu dies votarem pel seu Parlament, un parlament que se'ns fa molt llunyà, gairebé tant com Sud-América.
Estem al final del no res, immers en un projecte en el que pocs hi creuen i que només serveix com a ase dels cops per donar-li la culpa de tot allò que no funciona. Si abans quan s'avariava la tele dèiem "alló de: és d'ells" ara, totes les culpes són d'Europa, potser perquè ningú (o gairebé) s'ha pres la molèstia d'explicar-nos totes les mesures positives per els seus ciutadans que es prenen a Brusel·les.
Pretenem una Unió Europea unida, uns Estats Units d'Europa i aquí ni tan sols hem estat capaços d'unir la nostra Península Ibèrica, i tot i que el mal no ve d'Almansa, si és cert que ve de “la meseta” i amb aquests no hi ha res a fer, quan un Estat s'atura en el seu temps polític i intel·lectual a finals del dinou primers del vint i ja es veu que és incapaç d'evolucionar, de sortit del seu propi atzucac, no hi ha res a fer. Ells si que veuen lluny Europa, molt lluny, a més d'un segle de distància. I ni tan sols se n’han adonat."

FANÀTICS


La temptació dels temps tous (1982-2000) va ser el pragmatisme. Deixar de banda creences, ­ideologies i interessos parcials per tal d’afavorir el creixement econòmic i la modernització d’Espanya. Una famosa frase de Felipe González va sintetitzar aquella època: “Tant li fa que el gat sigui blanc o negre, el que compta és que caci rates”.
En canvi, la temptació dels temps durs (de la crisi del 2008 ençà) ha estat la d’aferrar-se de manera inflexible a les ideolo­gies. El pragmatisme d’anys enrere, allunyant-se dels principis, subratllava la importància dels resultats, mentre que l’ideologisme actual, indiferent als resultats, sacralitza els principis.
Davant l’omnipotència de l’economia, davant la força incontestable de la globalització, l’ideologisme funciona com un castell-refugi. El dirigents polítics, donant per fet que no poden influir en la realitat, defugen el pacte, malparlen del consens, s’encastellen en el purisme. Populismes, nacionalismes? Si a quasi totes les ideologies imperen els fanàtics!
El fanatisme no és, com podria semblar, una exacerbació de les ideologies. El fanatisme és la disfressa del cinisme: es tracta de portar els electors cap a vivèn­cies exasperades de la política, es tracta de fer-los xocar contra les posicions contràries, igualment radicalitzades. El xoc, la polarització, els antagonismes serveixen sobretot per enardir les masses, per distreure la ciutadania amb episodis de circ de gladiadors. Polítics i periodistes de trinxera arrosseguen la gent cap a la polarització i el tremendisme ideològics, un camp de batalla tan inútil com addictiu.
Mentre els partits sembren radicalisme, ningú no es fa les preguntes essencials. Com aturarem la desigualtat creixent? Com evitarem que l’economia especulativa s’imposi a la produc­tiva? Com donarem estabilitat a les noves generacions? Com afrontarem la precarietat laboral? Com frenarem el desbocament del preu de l’habitatge? Com evitarem el col·lapse del planeta?
Aquestes i altres preguntes semblants només poden tenir una resposta europea. Sabem que Europa necessita una colossal congregació d’esforços per tal de respondre als grans desafiaments globals, però hem quedat atrapats en les batalles de gladiadors casolans. En comptes d’intentar mancomunar-nos, ens passem el dia enfrontant-nos, disgregant-nos, dispersant-nos: dominats per formes diverses de fanatisme. Ens acostem a les eleccions europees repetint els missatges de circ romà de les eleccions al Congrés dels Diputats.
Entorn d’un PSOE que ha guanyat de manera precària, es podria reconstruir el consens bàsic per tal de resoldre els plets territorials i socials més coents d’Espanya. Però ja veiem com reac­cionen els fanàtics. 155, diu Rivera. Hem derrotat l’Estat, diu l’advocat de Puigdemont. Els plets continuaran, irresolubles. Fins al cor més trist d’Europa (Mauthausen) ens barallem pels nostres símbols! Acumulem tants anys de polarització, que ja la identifiquem amb la política. I ja només sabem fer política alimentant la polarització. - Antoni Puigverd - la vanguardia.
más...
CRÒNICAS DE GAZA - THE ELECTRONIC INTIFADA


DESTACADAS