LA CULPA ÉS DE LES MINORIES

Explica en les seves memòries Serguei Eisenstein que quan es va estrenar a Moscou 'Els raïms de la ira', el llargmetratge de John Ford basat en la novel·la homònima de John Steinbeck publicada el 1939 i que li va merèixer l'any següent el Nobel de Literatura, la projecció va deixar en un estat de profunda perplexitat als camarades soviètics que hi havia a la sala. No entenien res. Com era possible que els pobres camperols americans desnonats de la història posseïssin camionetes amb les que creuar el país a la recerca de feina? Aquesta incongruència aparent va suscitar entre ells el mateix efecte que tindria si en una de romans l'emperador portés molt ostentosament un rellotge de polsera.

Els raïms de la ira relata les tribulacions dels Joad, una de les moltes famílies de l'estat d'Oklahoma que no només van ser colpejats pels pitjors estralls de la Gran Depressió, sinó que també van patir al llarg de la dècada de 1930 una paorosa sequera que anava convertint les seves terres en un erm. Un cop desallotjats de les seves granges pels bancs en no poder fer front als crèdits contrets amb ells, es van veure obligats a emigrar -en camioneta o automòbil, si tenien- a Califòrnia, l'únic lloc en un país que es trobava amb l'economia en ruïnes que els oferia treball, tot i que, com descobririen, només durant la collita i amb sort.

Els Joad i tantes altres famílies van seguir en les seves carraques la Ruta 66 a la recerca d'una il·lusió, de la mateixa manera que ho fan ara els milers de llatinoamericans que intenten arribar als Estats Units i que Trump pretén espantar amb el seu mur. Per no parlar de sirians, libis, afganesos, rohinyás, subsaharians i tantes altres gents que fugen de conflictes i la misèria, ni que sigui empesos per una irrealitzable il·lusió. També és la seva la tragèdia que descriu Steinbeck.

Un dels personatges de la novel·la es pregunta qui té la culpa dels seus mals i, després d'assenyalar la cobdícia dels banquers, la ineptitud i corrupteles dels polítics per seguir pujant fins a arribar al president de la nació (Hoover), conclou que el veritable culpable és el poble -o sigui, ell-, ja que és qui, amb els seus vots, el va triar per governar-.

De ben segur van enxampar sense dificultat els soviètics el significat antidemocràtic subjacent aquest raonament, de la mateixa manera que ho fan ara els que donen el seu vot als populistes i nacionalistes de torn. Però amb una excepció: després de patir innombrables revessos i calamitats, els pobres de Steinbeck són rescatats pel 'New Deal' de Roosevelt, mentre que actualment ningú, començant pels líders populistes, ofereix als nostres desnonats res que no sigui fum.

Però hi ha més. La decadència dels partits tradicionals -i en molts casos el bipartidisme- juntament amb l'auge de les xarxes socials ha obert les portes a moviments minoritaris i lobbies de molt diversa índole. Com s'ha demostrat una vegada més en les generals del 28-A, el vot de l'Espanya buida va ser decisiu. Com també ho ha estat el vot del conservadorisme majoritari de les zones rurals al Regne Unit del Brexit, França o Catalunya. I cada vegada més es dóna la circumstància que la governabilitat depèn d'algun que altre partit marginal, i sovint radical.

Podria ser determinant en la culminació o no del Brexit el minúscul DHU l'Ulster, com ho ha estat a Catalunya la CUP o a Andalusia, Vox. Vist així, un podria donar-li la volta al raonament del personatge de Steinbeck i concloure que són les minories les culpables de tots els nostres mals, siguin de la ultradreta o de la ultraesquerra, o bé de feministes, animalistes, verds, moviments antisistema, religiosos o racistes. De fet, n'hi ha per a tots els gustos i, gràcies a les xarxes, estan cada vegada millor finançats i organitzats.

És cert que mai convé deixar de vista el passat, no sigui que acabem repetint-lo. Però tampoc hem de recrear-nos de manera obsessiva en ell, ja que l'únic que aconseguirem és despertar els fantasmes que tant de mal ja han fet. I rebuscar en aigües passades al culpable d'antics contenciosos és una pèrdua de temps: no només no ens traurà les castanyes del foc, sinó que l'únic al que conduirà és a la presa de poder dels ultres, del signe que sigui. Semblant tirada cap al passat denota la incapacitat d'encarar el futur.

Per tot això, més ens valdria procurar reduir la desigualtat i sanejar l'economia amb les medicines d'eficàcia provada, mutatis mutandis, del doctor Keynes, que és el que va fer Roosevelt. Perquè si no, i atès que una democràcia sana va de majories i no de minories, la nostra podria morir víctima de la nostra covardia, egoisme i palmària ineptitud. - John William Wilkinson