LLEGIR O ESCOLTAR UN LLIBRE

Els audiollibres, es un format que funciona en altres països però que no ha acabat d'arrelar a casa nostra, tot i l'aposta de la indústria editorial espanyola.

La meitat de les persones que no llegeixen asseguren que la raó és la manca de temps, segons l'últim Baròmetre d'Hàbits de Lectura. Potser per això la nova gran aposta de la indústria editorial són els audiollibres, és a dir, llibres en format de so, com un podcast, que aspiren a ocupar el temps de la gent mentre condueix el seu cotxe, fa esport, frega els atuells o es dedica a una altra activitat que -almenys en teoria- li ocupa els braços, els ulls i altres parts del seu cos, però no tota la seva atenció.

L'experiència de sentir un audiollibre s'assembla a un fet social, compartit amb altres persones, a diferència de la lectura, que sempre és un acte individual, encara que qui llegeixi estigui en companyia. Només cal recordar com vam aprendre cada un de nosaltres a estimar les històries, no va ser entre les pàgines d'un llibre  sinó entre els llençols, escoltant la veu del pare o la mare que ens llegien contes en veu alta. O a l'escola primaria quan cada dia un alumne llegia per a tots els altres alguna novel·la a clase, en el meu cas recordo a James Oliver Curwood, Zane Grey o Jules Verne. Aquests casos serien un audiollibre primigeni, origen i conseqüència de la posterior afició a la lectura, substituida més endavant pels dibuixos animats a la televisió. No sé si els pares d'avui en dia expliquen contes als seus fills, és una questió que no m'he plantejat fins ara, i seria interessant saber-ho.

A més, la literatura és so i imatges. "Un llibre, qualsevol llibre, no és sinó una veu que ressona en el nostre interior i unes imatges que creem en el subconscient". Perquè sinó ens deceben a vegades pel·lícules de les quals abans hem llegit la novel·la i els personatges físicament no ens encaixen?

Hi va haver una temporada a casa, que ens reuniem al menjador i la Txell ens llegia contes, i reconec que entra molt més bé, el que recordo més és 'la venedora de paraules' de Isabel Allende. Vol dir que la lletra no entra amb sang com diu la dita, sinó amb amor, amb passió per la literatura.

Despres d'aquesta disertació haig de confessar que mai he escoltat un audiollibre d'aquests i potser seria arribada ja l'hora de provar-ho.

Aquest video de l'escena final de Farenheit 451% de Truffaut és un homenatge a la literatura, als llibres, a la cultura, a l'amor per les paraules.