ÚLTIMS ESCRITS:

QUI DECIDIRÀ PER NOSALTRES?


Si en el cas recent d'Ángel Hernández es va produir un consens social gairebé unànime sobre la bona ajuda a morir que va brindar a la seva dona, el cas de Vincent Lambert porta anys sembrant la discòrdia a França. Molt més complex, aquest cas ens ensenya fins a quin punt pot ser espinós aconseguir un acord entre els afectats vius. A diferència del cas Hernández, el de Lambert posa sobre la taula una pregunta molt més espinosa: qui decidirà per nosaltres quan no puguem decidir?
Des que conec el món de l'alta dependència, m'he adonat de fins a quin punt cada cas és diferent. M'he adonat, també, que cal ser molt bèstia per emetre opinions contundents a favor o en contra de l'eutanàsia. I que cal respectar per sobre de tot el criteri de la proximitat amb l'afectat. I com no hi ha proximitat més gran que la que un té amb si mateix, decidir anticipadament és l'única solució a tan laberíntic problema. Per això és fonamental que es fomenti l'ús del document de voluntats anticipades, actualment molt minoritari. Les administracions han de fer un major esforç de divulgació perquè tots sapiguem què significa el document i fins a quin punt va ser tingut en compte.
Si en un testament de béns deixem el collaret de perles a Pepe, podem estar raonablement segurs que el collaret serà per a ell. Per què, en canvi, tenim la impressió que el que vam decidir en el nostre testament vital pot no ser respectat? Un esforç de comunicació és l'única solució per vèncer la mandra dels ciutadans o les reticències a dur a terme un tràmit poc agradable.
El cas Lambert ens ensenya que, quan aquest tràmit no existeix, el criteri de la família i el dels metges no és suficient per evitar un circ judicial i mediàtic de grotesques proporcions. La família (la que està al peu del canó, no la que pensa des de lluny) hauria de ser un criteri inapel·lable: en el cas Lambert, que sempre ha estat a prop és la seva dona. Infermera com ell, sabia que Vincent no hauria volgut romandre en aquest estat. Així i tot, només va acceptar la idea de la desconnexió que li proposaven els metges anys més tard, quan va assumir la pèrdua d'esperances. Va parlar amb els pares d'ell i es van mostrar d'acord. Però (imbuïts per associacions ultracatòliques a les que sempre van estar propers) van canviar d'idea i van emprendre accions legals per revocar la desconnexió. Aquesta primera decisió dels pares va desencadenar un infern demolidor per a tota la família i ha convertit al malalt, diverses vegades connectat i desconnectat, en un personatge mediàtic instrumentalitzat per detractors i partidaris de l'eutanàsia. Si alguna cosa ens ensenya el cas Lambert, és que judicialitzar la mort assistida d'un ésser estimat és, de totes les opcions, la que cal evitar a tota costa. - INMA MONSÓ

11 comentaris:

  1. Plini el vell: 'de los bienes que la naturaleza concedió al hombre ninguno hay mejor que una muerte a tiempo, y lo óptimo es que cada cual pueda dársela a sí mismo' (Historia Natural, 18.2.9).

    ResponElimina
  2. Plini era vell, pero savi, clar que quan sabem que és el temps oportú de morir?

    ResponElimina
  3. Cuando el sufrimiento es intolerable y la medicina, después de haberte hecho polvo, ya nada puede hacer por ti o cuando te aplican sedación paliativa sine die porque saben que te mueres sin remedio, pero no saben los días que te restan por vivir. Previamente a eso, si uno lo desea, es el momento oportuno para morir.

    ResponElimina
  4. Pero no se dan siempre estas premisas y la ley de eutanasia aún no se ha aprobado gracias a la negligente oposición del Pp.

    ResponElimina
  5. No hay ley, no. Por esa razón, la sedación terminal (legalmente admitida y practicada a veces como vía de escape tolerada...) suple malsanamente el derecho a decidir sobre nuestra propia muerte. Algo demencial y una canallada.

    ResponElimina
  6. se usa más a menudo de lo que la gente piensa, aunque en la mayoria de los casos entiendo que está justificada. No se si recuerdas esto que escribí el otro dia:L'eutanasia es practica cada dia als hospitals, de manera discreta, dissimulada, pero cada dia; vaig viure un cas personal. Un senyor que havia conviscut amb la meva sogra va patir un ictus, i va quedar pràcticament vegetal. No tenia cap familia coneguda i va estar així dos anys (la sogra ja havia mort). L'ùnic contacte que tenien a l'hospital era jo, un dia em varen trucar, insinuant que no tenien lloc i que com l'Antonio no tenia remei, havien pensat de suspendre el tractament i donar-li paliatius, els vaig dir que d'acord, l'Antonio que últimament ja no em coneixia quan l'anava a veure cada diumenge, hi hauria estat d'acord. Quan encara tenia una certa consciència sempre em deia, Francisco sácame de aquí, y déjame en el suelo de cualquier campo, no quiero morir aquí ni quiero seguir viviendo de esta manera.

    https://blocfpr.blogspot.com/2019/04/un-acte-damor.html

    ResponElimina
  7. Lo recuerdo perfectamente. Y sí, yo también pienso que en la mayoría de los casos, por no decir en todos, está justificada.

    ResponElimina
  8. Es que no es lo mismo el suicidio admitido,me voy porque ya estoy harto, que el hasta cuando lo mantenemos con un tubo o hasta cuando dejamos que sufra.Me preocupa los dos últimos como creyente.No es fácil.

    ResponElimina
  9. depende, aunque aquí los creyentes no pintan nada, el único que tiene derecho a decidir su muerte cuando lo considere oportuno es el individuo, lo que sucede es que antes habría que tener preparado el testamento vital para cuando se produzcan estos casos.Veras, hay dos casos en que los creyentes poco tienen a decir sobre las decisiones de otros; aborto y suicidio, son decisiones personales que están por encima de fe y religión y todo esto.

    creo que aqui quedaba bastante claro: https://anoarra.blogspot.com/2019/03/manifest.html

    ResponElimina
  10. Algo tenemos que decidir,si la solución la ampara una ley del congreso,porque habrá que votar todo el mundo,digo yo.Es que me haces gracia tu forma de excluir.Claro,que si uno toma una decisión de suicidio o asistir a uno,ilegalmente ,es su responsabilidad,es que siempre estamos en las mismas o aceptamos las leyes o no la aceptamos,de lo contrario esto es una jungla.
    A nivel personal,cada uno puede hacer lo que le viene en gana y apechugar con las consecuencias.
    Se hace necesario leyes sobre el asunto.



    ResponElimina
    Respostes
    1. hay decisiones personales que están por encima de la ley, la ley, la ley, ¿que ley prevalece si no es justa ni ajustada a derecho?

      Elimina