QUI DECIDIRÀ PER NOSALTRES?

Si en el cas recent d'Ángel Hernández es va produir un consens social gairebé unànime sobre la bona ajuda a morir que va brindar a la seva dona, el cas de Vincent Lambert porta anys sembrant la discòrdia a França. Molt més complex, aquest cas ens ensenya fins a quin punt pot ser espinós aconseguir un acord entre els afectats vius. A diferència del cas Hernández, el de Lambert posa sobre la taula una pregunta molt més espinosa: qui decidirà per nosaltres quan no puguem decidir?

Des que conec el món de l'alta dependència, m'he adonat de fins a quin punt cada cas és diferent. M'he adonat, també, que cal ser molt bèstia per emetre opinions contundents a favor o en contra de l'eutanàsia. I que cal respectar per sobre de tot el criteri de la proximitat amb l'afectat. I com no hi ha proximitat més gran que la que un té amb si mateix, decidir anticipadament és l'única solució a tan laberíntic problema. Per això és fonamental que es fomenti l'ús del document de voluntats anticipades, actualment molt minoritari. Les administracions han de fer un major esforç de divulgació perquè tots sapiguem què significa el document i fins a quin punt va ser tingut en compte.

Si en un testament de béns deixem el collaret de perles a Pepe, podem estar raonablement segurs que el collaret serà per a ell. Per què, en canvi, tenim la impressió que el que vam decidir en el nostre testament vital pot no ser respectat? Un esforç de comunicació és l'única solució per vèncer la mandra dels ciutadans o les reticències a dur a terme un tràmit poc agradable.

El cas Lambert ens ensenya que, quan aquest tràmit no existeix, el criteri de la família i el dels metges no és suficient per evitar un circ judicial i mediàtic de grotesques proporcions. La família (la que està al peu del canó, no la que pensa des de lluny) hauria de ser un criteri inapel·lable: en el cas Lambert, que sempre ha estat a prop és la seva dona. Infermera com ell, sabia que Vincent no hauria volgut romandre en aquest estat. Així i tot, només va acceptar la idea de la desconnexió que li proposaven els metges anys més tard, quan va assumir la pèrdua d'esperances. Va parlar amb els pares d'ell i es van mostrar d'acord. Però (imbuïts per associacions ultracatòliques a les que sempre van estar propers) van canviar d'idea i van emprendre accions legals per revocar la desconnexió. Aquesta primera decisió dels pares va desencadenar un infern demolidor per a tota la família i ha convertit al malalt, diverses vegades connectat i desconnectat, en un personatge mediàtic instrumentalitzat per detractors i partidaris de l'eutanàsia. Si alguna cosa ens ensenya el cas Lambert, és que judicialitzar la mort assistida d'un ésser estimat és, de totes les opcions, la que cal evitar a tota costa. - INMA MONSÓ