Les societats necessiten un relat per sobreviure. Però no un relat qualsevol, sinó un que transcendeixi als individus i els expliqui com membres d'una comunitat que existeix abans que ells i els sobreviu. Dit d'una altra manera, requerim d'una creença, un déu, una religió. I "està comprovat que, sense una combinació d'identitat política i religiosa, cap societat té futur". Qui això afirma és l'historiador britànic de l'art Neil MacGregor, exdirector de la National Gallery (1987-2002) i el British Museum de Londres (2002-2015), que acaba de publicar a Espanya la monumental història de les creences Viure amb els déus (Debat). A partir de l'estudi de diferents objectes i obres d'art -procedents gairebé en tots els casos del British- el llibre explora amb profunditat la realitat i el sentit de les múltiples formes de fe en tot el planeta al llarg de 40.000 anys.
"Dos Estats van intentar en el seu moment viure sense déus, primer la França de la Revolució de 1789 i després la Unió Soviètica de 1917. I en tots dos casos l'experiment va fracassar i cada un d'aquests països va tornar a una barreja de nacionalisme i religió tradicional", afirma MacGregor en xerrada amb La Vanguardia sobre el seu assaig de 500 pàgines sobre els molt diversos credos i doctrines que ens hem creat des que l'Homo sapiens va començar a moure's des d'Àfrica cap a la resta del món.
Europa és avui un cas inusual de falta de creença comuna, i necessita un relat de tolerància". Un exemple "fascinant" d'aquesta barreja del nacional i el religiós tan "imprescindible perquè un poble afronti la seva existència ben equipat", el vam tenir fa poc en la intervenció d'Emmanuel Macron urbi et orbi arran de l'incendi de la catedral Notre Dame: "un" exemple extraordinari de confluència d'aquests dos elements, el polític i el de la fe, en un sol edifici, en un sol símbol ".
MacGregor recorda i destaca, però, que en cap moment de la seva emocionada al·locució el president francès va al·ludir a la condició de temple catòlic del monument incendiat. Una omissió gens casual per part del cap de l'Estat de la "molt laica" República de França. I és que la solemne proclama d'unitat de Macron davant la desgràcia pel sinistre va venir a mostrar "el gran poder de la tradició" per a la nació veïna, però també "la dificultat de França a l'hora de reconèixer el fet que la religió és una part important de la comunitat ".
En el seu llibre, MacGregor es refereix amb ironia al merder que en aquest mateix país es va muntar quan, dies després dels atemptats a Niça el juliol del 2016, les autoritats locals de diverses poblacions de la Costa Blava van prohibir l'ús de determinats banyadors que atemptaven "contra els bons costums"... i el laïcisme. "El problema no estava en aquelles dones que portaven molt poca roba sinó en les que en portaven massa". L'escriptor es refereix per descomptat al burquini, desterrat aquell estiu de les platges de Cannes o Saint-Jean-Cap-Ferrat com a "manifestació ostentosa de pertinença religiosa".
A finals d'agost d'aquest any, el Consell d'Estat gal va determinar que el burquini no constituïa una amenaça per a l'ordre públic. Però avui és el dia en què el burca segueix prohibit a tot el país, el estimar el seu Govern que "el fet de ser ciutadà francès i alhora membre visible d'una comunitat religiosa minoritària amenaça la identitat de l'Estat", diu MacGregor.
Però la qüestió és més profunda i s'estén a Europa, que en contrast amb "un món en la seva major part compromès amb alguna tradició religiosa" -especialment a Àsia, Àfrica, Orient Mitjà i Amèrica Llatina- ha donat massivament l'esquena a les seves creences. I, sobretot, que no té "una història comuna que expliqui a la comunitat i li doni cohesió"; d'un relat amb els seus corresponents rituals, imatges i celebracions, elements tots ells que va rebutjar la Il·lustració. Tal manca -continua l'autor- constitueix "un cas inusual" respecte a una humanitat en la qual, des de finals dels anys 70, "la religió ha anat adquirint més i més importància política". Tant a Europa en el seu conjunt com en cada un dels països que integren la UE "batega la doble qüestió de qui som i quina és la narrativa en la qual tots els nostres ciutadans poden participar". I no serà perquè no tinguem creences i relats a mà. "Londres és un dels grans centres de creativitat musulmana al món. A París es produeix gran part de la literatura africana". I en totes les grans capitals floreixen comunitats amb tradicions i religions molt diverses. "Però la nostra tradició és expandir-nos, dominar i imposar", de manera que ens costa fer el camí al revés. "Espero que trobem un relat d'acceptació i tolerància que comenci per assumir el fet que, ara ja, som els hereus de moltes altres històries, més enllà de la que la que no és o considerem pròpia", assenyala MacGregor. En definitiva, convindria entendre que "la narrativa europea és global, però no en el sentit que dominem el planeta sinó que vam heretar el món". - lavanguardia.com
"Dos Estats van intentar en el seu moment viure sense déus, primer la França de la Revolució de 1789 i després la Unió Soviètica de 1917. I en tots dos casos l'experiment va fracassar i cada un d'aquests països va tornar a una barreja de nacionalisme i religió tradicional", afirma MacGregor en xerrada amb La Vanguardia sobre el seu assaig de 500 pàgines sobre els molt diversos credos i doctrines que ens hem creat des que l'Homo sapiens va començar a moure's des d'Àfrica cap a la resta del món.
Europa és avui un cas inusual de falta de creença comuna, i necessita un relat de tolerància". Un exemple "fascinant" d'aquesta barreja del nacional i el religiós tan "imprescindible perquè un poble afronti la seva existència ben equipat", el vam tenir fa poc en la intervenció d'Emmanuel Macron urbi et orbi arran de l'incendi de la catedral Notre Dame: "un" exemple extraordinari de confluència d'aquests dos elements, el polític i el de la fe, en un sol edifici, en un sol símbol ".
MacGregor recorda i destaca, però, que en cap moment de la seva emocionada al·locució el president francès va al·ludir a la condició de temple catòlic del monument incendiat. Una omissió gens casual per part del cap de l'Estat de la "molt laica" República de França. I és que la solemne proclama d'unitat de Macron davant la desgràcia pel sinistre va venir a mostrar "el gran poder de la tradició" per a la nació veïna, però també "la dificultat de França a l'hora de reconèixer el fet que la religió és una part important de la comunitat ".
En el seu llibre, MacGregor es refereix amb ironia al merder que en aquest mateix país es va muntar quan, dies després dels atemptats a Niça el juliol del 2016, les autoritats locals de diverses poblacions de la Costa Blava van prohibir l'ús de determinats banyadors que atemptaven "contra els bons costums"... i el laïcisme. "El problema no estava en aquelles dones que portaven molt poca roba sinó en les que en portaven massa". L'escriptor es refereix per descomptat al burquini, desterrat aquell estiu de les platges de Cannes o Saint-Jean-Cap-Ferrat com a "manifestació ostentosa de pertinença religiosa".
A finals d'agost d'aquest any, el Consell d'Estat gal va determinar que el burquini no constituïa una amenaça per a l'ordre públic. Però avui és el dia en què el burca segueix prohibit a tot el país, el estimar el seu Govern que "el fet de ser ciutadà francès i alhora membre visible d'una comunitat religiosa minoritària amenaça la identitat de l'Estat", diu MacGregor.
Però la qüestió és més profunda i s'estén a Europa, que en contrast amb "un món en la seva major part compromès amb alguna tradició religiosa" -especialment a Àsia, Àfrica, Orient Mitjà i Amèrica Llatina- ha donat massivament l'esquena a les seves creences. I, sobretot, que no té "una història comuna que expliqui a la comunitat i li doni cohesió"; d'un relat amb els seus corresponents rituals, imatges i celebracions, elements tots ells que va rebutjar la Il·lustració. Tal manca -continua l'autor- constitueix "un cas inusual" respecte a una humanitat en la qual, des de finals dels anys 70, "la religió ha anat adquirint més i més importància política". Tant a Europa en el seu conjunt com en cada un dels països que integren la UE "batega la doble qüestió de qui som i quina és la narrativa en la qual tots els nostres ciutadans poden participar". I no serà perquè no tinguem creences i relats a mà. "Londres és un dels grans centres de creativitat musulmana al món. A París es produeix gran part de la literatura africana". I en totes les grans capitals floreixen comunitats amb tradicions i religions molt diverses. "Però la nostra tradició és expandir-nos, dominar i imposar", de manera que ens costa fer el camí al revés. "Espero que trobem un relat d'acceptació i tolerància que comenci per assumir el fet que, ara ja, som els hereus de moltes altres històries, més enllà de la que la que no és o considerem pròpia", assenyala MacGregor. En definitiva, convindria entendre que "la narrativa europea és global, però no en el sentit que dominem el planeta sinó que vam heretar el món". - lavanguardia.com
Tags:
- ESCRITS DESTACATS
Que hem heretat el món no ho tinc clar. Crec que no acabarem mai de donar el que de segur ens pertany a canvi de res. Aquí per exemple els xinesos ho han fet pagant, la nacionalitat té un preu, a franca imposant que no es porti burka ja d,eviten de dir que són racistes i que ja estan prou ocupats. I així podríem continuar.. no no som ciutadans del món, siguem realistes.
Jo també ho veig així, però bàsicament del que parla McGregor és de la necesitat de l'home de Déu com a referència, DÉU i nacionalitat, per sobreviure com a societat. i aquí té raó, potser per aixó Europa va com va, hi ha massa descreguts
I aquest home parla d,Europa però tu europeu vés al viure als estats units i veuràs tot el que et demanen..
No veo naaaaaaa. Que ha pasaooooooooo con las letras ¡¡¡¡ pero............. a mi la guardiaaaaaa¡¡¡¡
Además, si Dios no existiera lo crearíamos nosotros, porque el ser humano necesita donde aferrarse.
No veo naaaaaaaaaaaa ¡¡¡
ESTAVA ARREGLANT UNA COSA, ARA JA ES VEU COM ABANS.
Es que no existeix Déu, cap déu, tots han estat inventats per l'home a la seva imatge i semblança, en un acte de vanitat i suficiencia sobre la resta d'animals que volten per aqui baix.
Si existeix un déu, i es diu don dinero. No estem facultats per parlar d,altres religions més místiques.
es igual, totes les religions són falses amb els seus déus o icones inventades
Ya veoooooooooooooooooooooooooooo
es que tenia de fer unes modificacions a la plantilla i l'altra era provisional.
El dios dinero,el del orgullo,el dios ateo,el extraterrestre,los dioses romanos,uno para cada caso.Pero existe Dios,para los creyentes y a Él te aproximas ayudado por las distintas religiones monoteistas o simplemente porque lo amas o lo sientes en tu interior,en tu alma inmortal .Es curioso porque sientes la existencia de dios como si fuera un ser vivo más ,de cuatro o dos patas.Claro ese dios no existe.El verdadero Dios está en ti,en tus actos en el amor hacía el prójimo,en el poder del perdón.Me lo enseñaron y nunca he perdido la Fé.Me le enseño mi madre,que era todo amor hacía mi.Como una madre no hay ná,eso dicen y es verdad. No voy a cambiar ahora a mi edad.Esa insistencia en tu credo,que repites una y otra vez,Dios no existe,Dios no existe,a veces me parece que lo dudas y te quieres convencer de ello.Tan inutil es pensar que no que sí,es algo que se siente o no se siente,en mi caso no quiero perder ese sentimiento.
No tengo ninguna duda, ninguna de la inexistencia de cualquier dios, és más soy incapaz de comprender que alguien crea en algún Dios, va más allà de la razón, de la lógica, de la inteligencia, Dios es un invento de los hombres (no de las mujeres) en un acto de vanidad para diferenciarse de los otros animales; dudo que las mujeres hubieran inventado un Dios. O como decia Marsillach: yo soy agnóstico Gracias a Dios, pues yo ni eso, sólo soy agnòstico y ateo gracias a la razón.