Impressiona anar a la trobada d’un personatge com Eduard Limónov. Fa una mica de por, la veritat.  Es podria dir que és com mirar als ulls i fer-li preguntes a Charles Manson o al mateix Belzebú; tot i que Limónov, sí, ell en persona, calculadament no mira directament a la seva interlocutora fins ben avançada la difícil conversa. La cita és al Retiro madrileny, a la Fira del Llibre, davant de l’estupefacció dels visitants, que no acaben de creure’s que el rus, el llegendari personatge de la novel·la factual d’Emmanuel Carrère, sigui algú de carn i ossos. Amb elegant empolainament, anells a les mans i un masclet romàntic com de Trotski tot just sortit de la datxa, Limónov lluu als 76 anys igual d’irreductible que en fa 20, quan Putin el va enviar a la presó. Allà va escriure el text que ha vingut a presentar, ‘El libro de las aguas’ (Fulgencio Pimentel), nova reescriptura de la seva vida, en la qual hi ha, endevinin, molt misticisme heroic, deliris de grandesa assumits i frases que es claven en la ment com trets. Resumir la seva vida com “fusells i semen als orificis de les meves femelles estimades” és la més suau.   
Allò de Belzebú podria semblar una exageració. Però si es té en compte que la bandera del partit que aquest escriptor i polític va fundar al tornar a Rússia, el Partit Nacional Bolxevic (PNB), que és senzillament l’ensenya nazi amb una falç i un martell en lloc de la creu gammada i que va formar part de patrulles de franctiradors a les ordres de Radovan Karadzic, la cosa no sona tan forassenyada. En les seves múltiples reencarnacions va ser noi del carrer a la Rússia postestalinista –cosa que ofereix un plus de duresa aspra–, es va fer amb Andy Warhol i amb l’escena punk del CBGB a Nova York i hi va sobreviure com a xaper d’afroamericans immensos (encara que se les dona de Don Joan tardoral, Limónov sempre ha disfrutat del millor dels dos mons), escriptor de culte a l’estil de Henry Miller, líder feixista ja al seu país, després del desmantellament soviètic. “Vaig tornar-hi perquè no volia envellir tranquil·lament a França i em semblava, com així va ser, que la vida a Rússia seria més interessant”. La seva arribada va ser la del fill pròdig: més de quatre milions de llibres venuts.

Granada de mà 
Dir d’ell que és un nostàlgic de l’estalinisme de puny de ferro no l’acaba de definir. Hi ha coses que no quadren: com per exemple que Elena Bonner, la vídua d’Andrei Sàkharov –¡el dissident, el premi Nobel de la pau, la consciència moral de Rússia!– digués que era un paio formidable. “Llàstima que ho fes massa tard”, es lamenta Limónov, rabiós. Per la seva banda, Joseph Brodsky el va titllar de “bestiota pornògrafa”, en consideració als seus amors elèctrics –es va intentar suïcidar per alguns– i a les seves opinions explosives. I és que Limónov va tenir un cognom real que ningú recorda. El seu pseudònim procedeix de la paraula russa ‘Limonka’, com el diari que va fundar, ara prohibit, i que vol dir ‘granada de mà’.   

Potser tot aquest caos vital té un origen. Quan Limónov tenia cinc anys, va tenir una otitis i la seva mare el va portar arrossegant al metge perquè el nen ja era dificilet. Al travessar unes vies de tren, la dona, prudent, es va parar i el va obligar a detenir-se, però el petit va creure que l’anava a llançar a la locomotora. Si se li recorda aquesta història esbufega i afegeix que no té la més mínima intenció d’asseure’s al divan del psicoanalista. “La meva infància va ser feliç”. Als 15 anys ja simultaniejava l’escriptura de poesia amb atracaments a les botigues.

Tot i que s’ha passat la vida parlant de si mateix, vol deixar clar que ningú més que ell ho pot fer. “Del llibre de Carrère en vaig llegir només els dos primers capítols i allà em vaig aturar perquè no havia entès res”. El seu enorme ego no pot acceptar que avui sigui reconegut al món gràcies a les qualitats literàries de l’autor francès, a qui un dia va dir: “T’estimo molt, però si tingués poder et faria afusellar”. Bé, aquesta és la versió de Carrère. Segons Limónov, és pura invenció: “L’únic que intenta Carrère és impressionar el lector”.
Impressionar i provocar són dos verbs que el rus sap conjugar molt bé. “Mai he volgut provocar el lector. És més, m’importa un rave, el lector. Només els que no són idiotes m’entendran”.  Aquest és el nivell de l’escriptor ficat a polític.

Putin, aquest desnerit 
Les seves posicions respecte a Putin s’han anat transformant a mesura que el líder soviètic –assegura– s’ha anat fent més autoritari. Vaja, que per ell Putin era un nyicris que amb els anys ha anat guanyant una certa energia política. No en va, Limónov es va oferir a l’FSB (ex-KGB) per fer per ells allò que la policia no s’atrevia. “Vam intentar fer al Kazakhstan el que anys més tard faria Rússia a Crimea, estic convençut que l’Estat rus va aprendre molt del nostre partit”.  Ni tan sols es molesta a reivindicar el seu europeisme: “Som 600 milions d’europeus, però Europa mai ens ha tingut en compte. Massa marginals, massa apocats i retrògrads. Rússia és una nació complexa amb problemes de fam i un clima molt sever, així que el govern hi ha d’estar a l’altura i ser també molt dur”.
Una duresa que aplica també a la pregunta de si està al corrent dels problemes d’encaix de Catalunya a Espanya. Ho està. Els seus ullets adquireixen una brillantor burleta en l’únic moment de l’entrevista en què es mostra divertit: “El dia que van proclamar la independència havien d’haver pres el poder sense esperar més. Puigdemont va tenir por. Puigdemont va ser un gallina. Si em pregunta de quin costat estic, li diré que estic del costat de qui resulti triomfador”. - ELENA HEVIA