Aquest mes d'agost es compliran 200 anys de la mort de Herman Melville, i 166 de la publicació de Bartleby, l'escrivent. Dos-cents anys més tard de la seva mort, la seva denúncia de la burocràcia segueix vigent i fins i tot és més compresa que en el seu moment. La burocràcia, aquesta entelèquia, aquest mur contra el qual l'escrivent Bartleby es paralitza i repeteix: "Preferiria no fer-ho", diu Bartleby una vegada i una altra. Les piles de papers amuntegats que Bartleby prefereix no revisar, igual que l'espiral absurda de foscors administratives que tan bé va relatar Kafka, evidencien la indefensió en què queda l'individu. El ciutadà a qui li diuen: "Torni vostè demà, i porti tal paper; o una signatura compulsada". El ciutadà que ja sap per endavant que li faltarà algun paper o algun segell o una signatura compulsada, però que es resisteix a aquest poder del funcionari adormit en la seva pròpia maquinària.

 Bartleby, va ser en certa manera el precursor de la proc astinació en la burocràcia. La procastinació, que segons els puristes s'hauria d'escriure procrastinació, és un art o un vici molt arrelat a tot arreu i sobretot a la Península Ibèrica. La procrastinació consisteix en el contrari de la dita castellana: "no deixis per demà el que puguis fer avui', és a dir, la procrastinació és deixar alguna cosa per demà, o per a més tard. No seria negar-se a fer alguna cosa com Bartleby, no! el procastinador no es nega a fer alguna cosa, a prendre una decisió, simplement la posposa, però ho fa de manera que el dia següent tornarà a posposar la mateixa decisió, i així un dia rere l'altre, i no prendrà una decisió, o sigui que aquesta manera d'obrar demostra una gran voluntat de fer les coses de cara al futur, però nul·la de cara al present.
Sol succeir que l'procrastinador li costa encara més del compte la seva actitud; si no pagues un rebut al seu temps, després a més tens les despeses de devolució, o deixar d'ordenar posem una taula d'un despatx, a la llarga, però s'ha d'ordenar, no canviar els papers de lloc.
Quantes vegades no s'arregla algun electrodomèstic de casa per culpa de la procrastinació, un ordinador que va lent, les piles del comandament de la tele que estan gairebé esgotades, etc i això comporta molta més feina que el simple fet de reparar l'ordinador o canviar les piles del comandament. El clàssic 'Torni vostè demà "tan espanyol, no seria procrastinació, sinó més aviat desídia, ganduleria o burocràcia en estat pur.
En el llibre 'the Procastinador's handbook', de Rita Emmet, hi ha un enunciat perfecte' La llei d'Emmet "La por a realitzar una tasca consumeix més temps i energia que fer la tasca en si mateixa"
En principi s'hauria d'haver establert un dia mundial de la procrastinació, però la decisió no s'ha pres, es posposa, i sembla coherent dins de l'univers procrastinador. Deia al principi que la procrastinació és un art o un vici molt estès a la Península Ibèrica.
Millor deixa per demà el que puguis fer avui. Hi ha una paraula per definir aquesta tendència d'ajornar les accions: procrastinació. I s'està convertint en l'estratègia de qui pren les decisions públiques.
El professor Piers Steel, ha creat una equació que ho explica, m=EXV/IXR. La motivació és directament proporcional a la Expectativa i el valor de l'objectiu a complir, però inversament proporcional a la Impulsivitat i els Retards. En la nostra vida quotidiana tots tendim a procrastinar: deixaré de fumar, però no ara que estic molt nerviós; ja aprendré anglès, però quan tingui temps; m'apuntaré al gimnàs, demà. Són típiques actituds de la maleïda postergació. Les raons d'aquesta tendència són bàsicament no estar realment decidit, o bé voler fer-ho de forma perfecta, esperant en va trobar l'ocasió ideal. Allà cadascú amb les seves excuses, però el més greu és que les decisions dels poders públics estan prenent aquesta deriva perniciosa.
Mai és el moment de canviar la Constitució, ni la llei electoral, encara que ho prometin des de fa anys. I segueixen ajornant una solució per a les pensions. Semblaria a simple vista que ho facin per ineptitud o por. Però en realitat és una estratègia, els afavoreix la dilació. Mentrestant, ens despisten solucionant temes menors, un decret llei, una inauguració, una comissió d'estudi, temes lleugers. Esperen que els problemes s'arreglin sols o que la gent s'oblidi. Passa també en universitats que no es posen al dia esperant el moment oportú, o ajuntaments que deixen per al mandat següent promoure habitatge, però a canvi munten unes festes a tot luxe. Igual que quan tenim pendent anar al metge i acabem navegant per internet tontament.
Tot el país viu a posposició de tot. Seguint a Steel és fàcil adonar-se que als nostres governants el que els hi va són els factors del divisor: improvisació i ajornament. L'important ja ho faran demà, o millor demà passat, o mai de la vida.