Fa 58 anys i cinc dies, Ernest Hemingway va baixar al celler de casa seva a Ketchum, on guardava les armes, va pujar amb una escopeta de caça i es va disparar un tret a la boca. Així posava punt final a una llarga història de depressió, episodis paranoics i problemes mentals que es remuntaven al suïcidi del seu pare i de dos dels seus germans. La seva esposa, Mary, l'havia sorprès un cop a l'aparcament d'un aeroport, revisant les guanteres dels automòbils que va poder forçar per veure si trobava una pistola en una d'elles. Havia dit: "Si no puc existir com jo vull, l'existència és impossible".
Hemingway sempre va estar fascinat per la violència, des de la seva experiència com a conductor d'ambulàncies en el front italià durant la Primera Guerra Mundial, on va ser greument ferit i es va enamorar d'una de les infermeres que el van atendre a l'hospital, el que li serviria com a centre argumental de la seva novel·la Adéu a les armes. Més tard faria servir també els toros, la caça, la pesca i la boxa com a escenaris on dirimir aquesta baralla existencial que va col·locar en el centre mateix de la seva literatura. En Mort a la tarda, el seu brillant assaig taurí, explica com anava literalment horroritzat a la seva primera correguda, acovardit davant l'espectacle dels cavalls dels picadors esbudellats (que aleshores no portaven peto) i, contra tot pronòstic, es va enamorar de aquell espectacle bàrbar on va trobar l'equació que estava buscant i que en el camp de batalla estava massa embolicada pel caos.
Si a algú cal atribuir certa visió simplificada d'Espanya com un país brutal i salvatge, simbolitzat pel maltractament animal elevat al rang d'art suprem, és a Hemingway. Una vegada va dir que canviaria amb gust el Premi Nobel de Literatura per una orella a Las Ventas. Però en els seus grans relats africans (Les neus del Kilimanjaro i La vida curta i feliç de Francis Macomber), i en el magnífic llibre en què un vell pescador captura un gran peix només per veure com ho devoren els taurons, tornaria una i altra vegada a aquesta obsessió central que ocultava una por enorme: la por de no ser prou home.
És molt possible que la impotència, que planeja per sobre d'una de les seves últimes novel·les, l'altre costat del riu i entre els arbres, tingui alguna cosa a veure en l'assumpte. En la seva esplèndida i gens complaent biografia, Anthony Burgess apunta en la mateixa direcció: aquesta imatge de mascle invencible que havia de portar a sobre a cada moment, amb un rifle a un prat africana, una canya de pescar entre les mans o assegut en una estesa de les Vendes. Fos com fos, l'essencial és com va ser aixecant una obra literària immensa a partir d'aquests conflictes, una obra que és un èxit incomparable i una de les majors influències de la narrativa universal. "L'home no està fet per a la derrota" pensa Santiago, l'ancià pescador d'El vell i el mar. "Un home pot ser destruït, però no derrotat". 

 Una vindicació de Hemingway 
- DAVID TORRES - publico.es

 Al Floridita, al carrer del 'Obispo', a dins entrant a l'esquerra al fons tenen una estàtua de mida natural de Hemingway, i davant:

En la calle del Obispo,
enfrente del Floridita, 
allá por la Habana vieja, 
encontré un local hermoso 
donde vendían versos.

*
 Foto del Floridita cortesía de TripAdvisor