L'ECLIPSI

Quan fra Bartolomé Arrazola es va sentir perdut va acceptar que ja res podria salvar-lo. La selva poderosa de Guatemala l'havia capturat, implacable i definitiva. Davant la seva ignorància topogràfica es va seure amb tranquil·litat a esperar la mort. Va voler morir allà, sense cap esperança, aïllat, amb el pensament fix en l'Espanya distant, particularment en el convent dels Abrojos, on Carles Cinquè condescendira un cop a baixar de la seva eminència per dir-li que confiava en el zel religiós de la seva tasca redemptora.

En despertar es va trobar envoltat per un grup d'indígenes de rostre impassible que es disposaven a sacrificar-lo davant un altar, un altar que a Bartolomé li va semblar com el llit en què descansaria, per fi, dels seus temors, del seu destí, de si mateix.

Tres anys al país li havien conferit un mitjà domini de les llengües natives. Va intentar alguna cosa. Va dir algunes paraules que van ser compreses.

Llavors va florir en ell una idea que va tenir per digna del seu talent i de la seva cultura universal i del seu ardu coneixement d'Aristòtil. Va recordar que per a aquest dia s'esperava un eclipsi total de sol. I va disposar, en el més íntim, valer-se d'aquell coneixement per enganyar als seus opressors i salvar la vida.

-Si em mateu -els va dir- puc fer que el sol es faci fosc en la seva altura.

Els indígenes el van mirar fixament i Bartolomé va sorprendre la incredulitat en els seus ulls. Va veure que es va produir un petit consell, i va esperar confiat, no sense cert desdeny.

Dues hores després el cor de fra Bartolomé Arrazola regalimava la seva sang vehement sobre la pedra dels sacrificis (brillant sota l'opaca llum d'un sol eclipsat), mentre un dels indígenes recitava sense cap inflexió de veu, sense pressa, una per una, les infinites dates en què es produirien eclipsis solars i lunars, que els astrònoms de la comunitat maia havien previst i anotat en els seus còdexs sense la valuosa ajuda d'Aristòtil.

l'eclipsi
[Conte - Text complet.]
ciudadseva.com
Augusto Monterroso