"¿Per què necessitem la socialització dels bancs i les fàbriques?" - Li va dir Adolf Hitler a Hermann Rauschning, llavors president del Reichstag -. "Quin sentit té això si ja he imposat fermament a les persones una disciplina de la qual no poden lliurar-se? (...) Nosaltres socialitzem a les persones ... "

NEOFEIXISME

La història del segle XX recull dues fonts de totalitarisme: el comunisme estalinista i el feixisme Nazi. La historiografia que emergeix de la II Guerra Mundial els situa com a pols oposats, enemics antagònics i irreconciliables, incapaços de conviure l'un amb l'altre. De fet, els seus imaginaris es van inspirar en orígens diferents: el feixisme a partir de les frustracions i ressentiments contra l'esgotament de les expectatives sobre la certesa del progrés i de la segura millora en el benestar de la humanitat, que havia encoratjat el pensament racionalista de la Il·lustració en les societats europees occidentals, al costat del atractiu del romanticisme de finals del segle XIX i principis de segle XX en diverses esferes de la vida i, en particular, en l'exacerbació de sentiments nacionalistes. Això va donar lloc a la recerca de respostes redemptores, més inspirades en les passions i en representacions místiques de la realitat que en la raó, i en les quals l'exercici de la violència es va exhibir com a prova de la seva supremacia respecte a altres projectes. 
El comunisme, per la seva banda, va al·legar plasmar les lleis que suposadament governaven l'esdevenir de les societats segons el materialisme històric, descobertes per Carlos Marx, i invocava més aviat el caràcter racional i científic del seu projecte polític. No obstant això, les dues concepcions plantejaven ofertes d'un nou ordre definides en termes d'una totalitat que refundava les relacions entre els integrants d'una nació o de la humanitat en general, i que plantejava una ruptura dràstica amb el pensament liberal sobre el qual s'edificava la institucionalització de la democràcia representativa. Tant per la similitud dels seus procediments per concentrar el poder i doblegar els seus "enemics", com pel paper central que en això juga la ideologia, entesa aquesta en la seva forma extrema com una representació social sectària i excloent que reemplaça confiscacions menys esbiaixades de la realitat, així com pel fet que el comunisme va mostrar estar divorciat de tota noció de progrés i de llibertat per quedar reduït a pretensions de legitimitat amb base a mites, fa que avui sigui simplement un feixisme amb vestit "d'esquerra". Aquesta nova forma de "justificar" pràctiques feixistes rep el nom de feixisme del segle XXI o neofeixisme.