"¿Per què necessitem la socialització dels bancs i les fàbriques?" - Li va dir Adolf Hitler a Hermann Rauschning, llavors president del Reichstag -. "Quin sentit té això si ja he imposat fermament a les persones una disciplina de la qual no poden lliurar-se? (...) Nosaltres socialitzem a les persones ... "
NEOFEIXISME
La història del segle XX recull dues fonts de totalitarisme: el comunisme estalinista i el feixisme Nazi. La historiografia que emergeix de la II Guerra Mundial els situa com a pols oposats, enemics antagònics i irreconciliables, incapaços de conviure l'un amb l'altre. De fet, els seus imaginaris es van inspirar en orígens diferents: el feixisme a partir de les frustracions i ressentiments contra l'esgotament de les expectatives sobre la certesa del progrés i de la segura millora en el benestar de la humanitat, que havia encoratjat el pensament racionalista de la Il·lustració en les societats europees occidentals, al costat del atractiu del romanticisme de finals del segle XIX i principis de segle XX en diverses esferes de la vida i, en particular, en l'exacerbació de sentiments nacionalistes. Això va donar lloc a la recerca de respostes redemptores, més inspirades en les passions i en representacions místiques de la realitat que en la raó, i en les quals l'exercici de la violència es va exhibir com a prova de la seva supremacia respecte a altres projectes.
El comunisme, per la seva banda, va al·legar plasmar les lleis que suposadament governaven l'esdevenir de les societats segons el materialisme històric, descobertes per Carlos Marx, i invocava més aviat el caràcter racional i científic del seu projecte polític. No obstant això, les dues concepcions plantejaven ofertes d'un nou ordre definides en termes d'una totalitat que refundava les relacions entre els integrants d'una nació o de la humanitat en general, i que plantejava una ruptura dràstica amb el pensament liberal sobre el qual s'edificava la institucionalització de la democràcia representativa. Tant per la similitud dels seus procediments per concentrar el poder i doblegar els seus "enemics", com pel paper central que en això juga la ideologia, entesa aquesta en la seva forma extrema com una representació social sectària i excloent que reemplaça confiscacions menys esbiaixades de la realitat, així com pel fet que el comunisme va mostrar estar divorciat de tota noció de progrés i de llibertat per quedar reduït a pretensions de legitimitat amb base a mites, fa que avui sigui simplement un feixisme amb vestit "d'esquerra". Aquesta nova forma de "justificar" pràctiques feixistes rep el nom de feixisme del segle XXI o neofeixisme.
La història del segle XX recull dues fonts de totalitarisme: el comunisme estalinista i el feixisme Nazi. La historiografia que emergeix de la II Guerra Mundial els situa com a pols oposats, enemics antagònics i irreconciliables, incapaços de conviure l'un amb l'altre. De fet, els seus imaginaris es van inspirar en orígens diferents: el feixisme a partir de les frustracions i ressentiments contra l'esgotament de les expectatives sobre la certesa del progrés i de la segura millora en el benestar de la humanitat, que havia encoratjat el pensament racionalista de la Il·lustració en les societats europees occidentals, al costat del atractiu del romanticisme de finals del segle XIX i principis de segle XX en diverses esferes de la vida i, en particular, en l'exacerbació de sentiments nacionalistes. Això va donar lloc a la recerca de respostes redemptores, més inspirades en les passions i en representacions místiques de la realitat que en la raó, i en les quals l'exercici de la violència es va exhibir com a prova de la seva supremacia respecte a altres projectes.
El comunisme, per la seva banda, va al·legar plasmar les lleis que suposadament governaven l'esdevenir de les societats segons el materialisme històric, descobertes per Carlos Marx, i invocava més aviat el caràcter racional i científic del seu projecte polític. No obstant això, les dues concepcions plantejaven ofertes d'un nou ordre definides en termes d'una totalitat que refundava les relacions entre els integrants d'una nació o de la humanitat en general, i que plantejava una ruptura dràstica amb el pensament liberal sobre el qual s'edificava la institucionalització de la democràcia representativa. Tant per la similitud dels seus procediments per concentrar el poder i doblegar els seus "enemics", com pel paper central que en això juga la ideologia, entesa aquesta en la seva forma extrema com una representació social sectària i excloent que reemplaça confiscacions menys esbiaixades de la realitat, així com pel fet que el comunisme va mostrar estar divorciat de tota noció de progrés i de llibertat per quedar reduït a pretensions de legitimitat amb base a mites, fa que avui sigui simplement un feixisme amb vestit "d'esquerra". Aquesta nova forma de "justificar" pràctiques feixistes rep el nom de feixisme del segle XXI o neofeixisme.
En medio de una isla desierta, un adivino-iluminado le dice a un naúfrago que se muere de hambre que lo único que necesita es comer. Pero aquí no hay comida, responde el naúfrago. Ya lo sé, asiente el adivino, pero si la hubiera no tendrías hambre y no morirías. ¿Es que voy a morir?, pregunta el naúfrago. No si comes, aclara el iluminado. Todas (TODAS) las parábolas políticas menos una me parecen absurdas. Tanto como este cuento.
ResponEliminabueno, imagino que el náufrago se comió al adivino.
ResponEliminaYesss
EliminaVALE, poeta.
Y la simbología?...las barras, las (SS) Schutzstaffel.... que llegaron hasta Montserrat, las cruces gamadas, los asteriscos (*) la simbología de los lazzos.... ¿no estamos ya dentro de una nueva campaña?
ResponEliminaEncuentro muchas similitudes y me dan miedo los supremacismos, no diferencio de donde vengan, pero conozco pocos representantes políticos con poder que digan semejantes tropelías sobre sus conciudadanos...."Los españoles solo saben expoliar".
"Vergüenza es una palabra que los españoles hace años que han eliminado de su vocabulario"
"Fuera bromas. Señores, si seguimos aquí algunos años más corremos el riesgo de acabar tan locos como los mismos españoles"
"El fascismo de los españoles que viven en Cataluña es infinitamente patético y repulsivo"
"Oir hablar a Albert Rivera de moralidad es como oír a los españoles hablar de democracia".
"Los españoles en Catalunya son como la energía: no desaparecen, se transforman"
"Franceses y españoles comparten la misma concepción aniquiladora de las naciones que malviven en sus Estados"
"[Los catalanes] vamos en coches particulares y nos lo pagamos todo. No hacemos como los españoles"
"Evidentemente, vivimos ocupados por los españoles desde 1714"
"Los catalanes votan y los españoles vienen a vigilarnos. Fuera de aquí de una vez. Dejadnos vivir en paz"
"Sobre todo, lo que sorprende es el tono, la mala educación, la pijería española, sensación de inmundicia. Horrible"
Estas son las joyas que el sr.Xistorra dice de nosotros los barceloneses nacidos en Cataluña.
Confiemos en la Divinidad Suprema.
Xistorra, o Chorra como le llama Daniel el burgales. Mira Chordi, la diferencia entre un nacionalista supremacista catalán y un nacionalista supremacista español, es que no hay ninguna diferencia.
EliminaEstoy de acuerdo....
Elimina