Va començar a ser galàctic de nen, quan entre els 11 i els 12 anys va realitzar diversos viatges astrals espontanis i va poder veure el món i a si mateix amb distància. Estava tan espantat que la seva mare el va portar al neuròleg. Als 16 anys va seguir els passos del seu pare, viatjant de comerç, després es va comprar una guitarra, va fer teatre, televisió, i va gravar més de 20 discos assistit pels seus alter egos, el cantautor Ricardo Solfa, un letrista argentí, un crític de la seva obra i El Viatjant d'il·lusions. Anagrama recull en un llibre sorprenent, amb poemes meravellosos, aforismes i lletres de cançons, Els llibres Galactics 1966-2018, tota una vida de la qual vam riure asseguts en un bar, i vaig poder gaudir un cop més de la seva sensibilitat i intel·ligència. Ima Sanchis l'ha entrevistat a la Vanguardia, en una lliçó de com entrevistar i alhora ser entrevistat. No de desperdici, llegiu-la si us plau, i recordeu que qualsevol nit pot sortit el sol...

Com estan els seus ulls?
Malament, ja no puc ni llegir.

I els de dins?
Millor que els de fora.

¿Què han vist aquests ulls?
Ho han vist tot, però no saben interpretar adequadament perquè la ment és com un ximpanzé que no para de donar salts i crits. Es necessita quietud per poder processar la informació que t'arriba dels confins de l'univers.

¿En això camina?

M'he apuntat a l'associació d'astrònoms de Barcelona per saber una mica més de les estrelles, porto anys practicant meditació.

¿Llaurar la terra amb el pensament posat en les estrelles?

Fa molt que em vaig quedar penjat de la vida mirant el cel en una nit estrellada i encara no m'he recuperat.

Atreveix-te a provar-ho tot, va dir El Viatjant, un dels seus alter egos.

A la vida mai ens aventurem prou. Atreveix-te a provar-ho tot, però després, i això és el més difícil, atreveix-te a deixar-ho tot.

Què ha après amb aquest atreviment?

Un no aprèn mai res, va constatant les coses que ja intueix. Té el seu atractiu, però també és una font d'angoixa inesgotable. Ara aspiro a no ser ningú. Alliberar-se d'un mateix, de la biografia, és molt enriquidor.

Ha viscut vostè com ha volgut o com ha pogut?

Ser amo del teu destí exigeix ​​dedicació constant, però hi ha moments en què un es veu embolicat en el fragor de les ones i el vent solar, llavors fas el que pots. Tot i això, una de les coses que més em disgusta és sentir queixar-se a algú, penso que no hi ha motiu.

Els seus personatges eren necessitats comercials o anímiques?

Una barreja de les dues i potser alguna cosa més.

I al final va tornar al principi: El Viatjant.

És que el viatjant sóc jo quan amb 16 anys anava amb una maleta plena de mostres d'articles de ferreteria en nom del meu pare, orgullós de ser el fill del senyor Sisa El Viatjant.

¿Se segueix sentint un foraster?

Sempre, un foraster avorrit, aquell que pot estar en qualsevol lloc de l'univers i fer qualsevol activitat o no fer res i ser feliç.

És vostè feliç?

Sí, entenent per feliç l'equilibri intern del sentit de la vida que oscil·la entre l'alegria de viure i el dolor de viure.

Vostè a què té por?

Tinc tantes pors que si li digués la veritat l'estaria enganyant. La por és una altra de les ficcions en què ens movem. Tenim por de gairebé tot: dels altres, de nosaltres mateixos... Fa mal, moltíssim mal viure, jo no sé com som capaços.

Potser aprenguem amb el temps.

Si un aprengués alguna cosa de veritat, fent-ho vitalment seu, amb tot el rigor, encara que fossin ocells de paper, ens portaria una existència i estaria justificada.

Vostè ha entès força coses.

He entès que és molt difícil sobreposar-se a aquesta sensació d'estranyament, d'allunyament, d'estar surant en el buit; quan la sents dins, com una agulla, fotre!, hi ha persones que no es sobreposen mai, i això, ho entenc perfectament.

Fa 18 anys em va dir que calia viure el present com una carxofa.

Je je je, ara li diria que cal viure-ho com una albergínia.

Rigui, però és una reflexió de fondària.

Inobjectable. Viure el present és l'únic que en realitat sabem fer, tota la resta ja és poesia, filosofia, ciència, matemàtiques, coses estupendes per entretenir-se.

Deme la seva visió de l'ésser humà.

Una combinació bastant defectuosa d'àngel, dimoni i animal.

Els altres animals sembla que en saben més.

Saben el mateix, el que passa és que nosaltres intentem portar-ho tot al terreny de la raó, la consciència i el llenguatge, i en aquesta trampa mortal ens fem un embolic. Jo aspiro a convertir-me en un idiota perfecte, un beneït innocent.

"Tot el que puguis comprar amb diners, compra-ho, perquè és barat", recomana.

És baratíssim, allò altre requereix un compromís amb la vida, amb els altres; requereix treball, i el treball no forma part de la nostra naturalesa, ens han enganyat. Els animals es busquen la vida, i quan ja han menjat, controlen el seu territori i tenen la seva reproducció assegurada, no fan més, això és ser savi.

D'acord.

La degradació de l'ésser humà és de proporcions gegantines. "Mori el treball, visca la vida i l'alegria de viure!", Aquesta és la meva màxima.

¿I vostè per què no s'ha reproduït?

Em considero tan poca cosa, tan indigne que millor no insistir. A més, ja hi ha molta gent que ho fa.

Què ha estat el difícil?

L'inexplicable. I arribar als 71 anys sense assabentar-me de res cal reconèixer que és un mèrit. Cada vegada em sorprenc més fàcilment de tot, en això anem millorant. Sorprendre del que coneixes, del que has vist mil vegades, no és senzill, és un principi de visió galàctica, és a dir d'actitud vital oberta i poètica.

Acomiadem-nos doncs amb un vers.

He viscut en un mar de quimeres anhelant, fins al dia final, la ferotge alegria vital i el retorn de cent mil primaveres.