Page Nav

HIDE

Grid

GRID_STYLE

Classic Header

{fbt_classic_header}

ÚLTIMS ESCRITS:

latest

MEREIXEM PERDRE CATALUNYA

Aquest escrit és de l'11 de septembre de 2017, he cregut oportú recuperar-lo perquè en ell hi ha algunes de les claus del desecon...


Aquest escrit és de l'11 de septembre de 2017, he cregut oportú recuperar-lo perquè en ell hi ha algunes de les claus del desecontre entre Catalunya i Espanya, i perquè en ell s'explicita que no hi ha encaix possible, ni dialeg possible, ni entesa possible; estem en un cul-de-sac del que no podem ni sabem com sortir-ne.

MEREIXEM PERDRE CATALUNYA

Llegesc a Twitter: “Merecemos perder Cataluña. Esa cochina prensa madrileña está haciendo la misma labor que con Cuba. No se entera. Es la bárbara mentalidad castellana, su cerebro cojonudo (tienen testículos en vez de sesos en la mollera)”. La queixa és de Miguel de Unamuno en una carta dirigida a Azorín l’any 1907, i a hores d’ara resulta sorprenentment actual. Ja Ortega y Gasset va dir allò que havia que “conllevar” Catalunya, com qui arrossega un jou o un mal matrimoni. Així les coses, els castellans i catalans porten no se sap els anys extraviats en aquesta relació impossible, amb una actitud bel·ligerant per part de la premsa madrilenya cada vegada més ferotge. No hi ha hagut didactisme, ni tampoc cap tipus de curiositat intel·lectual respecte a la riquesa cultural d’Espanya. Els intel·lectuals castellans no llegeixen català (ni molt menys gallec o euskera), i al capdavall no els interessa gota. Que en la premsa madrilenya es parle d’un llibre que no s’haja publicat en espanyol és una entelèquia. Iñaki Gabilondo advertia en una de les seues cròniques que “Cataluña se va”, i al meu parer ha estat l’únic periodista de Madrid que ha fet una tasca reconciliadora i que ha animat de veres al diàleg. La resta s’ha mantingut, en general, en la trinxera.
Sobta també la manca de simpaties que causa el procés entre la intel·lectualitat espanyola, i com cap de les seues patums ha escrit una ratlla a favor del dret a decidir dels catalans. Comptat i debatut, tots van a la seua, i veuen els esforços de la societat catalana com una mena d’anorreament mental, com si hagueren estat abduïts per alguna mena de secta fanàtica. Certament, tot moviment secessionista té molt de populista, i de vegades poden sorgir dubtes. Però el que és innegable és que el recolza gran part de la intel·lectualitat catalana, més o menys activament. Per tant, com és possible que no s’haja obert un debat real als mitjans espanyols sobre la legitimitat del procés, sobre el dret a decidir dels pobles, sobre la multiculturalitat de l’Estat espanyol, sobre tot el que ens uneix i el que potser ens separa? La veritat és que no he llegit gran cosa, i tret de Suso de Toro i de Ramón Cotarelo, el silenci ha estat —com diria un mal escriptor— espès.

És apatia? És desinterès? Jo, com a escriptor en català, que té obres publicades en espanyol, tan sols he estat una vegada convidat a Madrid per a parlar de les meues novel·les. I fou en el centre Blanquerna...Molts altres escriptors catalans segurament poden dir el mateix: de vegades resulta més fàcil anar a Guadalajara (Mèxic) que a Madrid. Ja no és sols una qüestió de centralisme, és un visió tan reduccionista de la realitat del seu país que resulta esgotadora. Molts amics meus catalans, que abans eren maragallistes i federalistes convençuts, ho han donat per un impossible i ara tenen l’estelada onejant al balcó. Com s’ha produït aquesta metamorfosi? Qui és el responsable? És conseqüència de la “bárbara mentalidad castellana”? És hora que algú a Madrid es plantege aquestes qüestions.


MARTÍ DOMÍNGUEZ
EL PAÍS CULTURA

8 comentaris

  1. Malgrat l'autocrítica que es pugui fer sobre el que ha passat per aquí, aquest senyor té tota la raó. Però em temo que la cosa ja s'arrossega des de fa anys i panys...

    ResponElimina
  2. Te escribo desde otra terminal, hoy es festivo y mi ordenador se niega a trabajar. Lleva su punto de razón.
    Aquí estoy con Júlia; por otra parte, la idea federalista, creo es la mejor, pero veo que ningún partido político habla de ella, ni los del Pesoe, ni los de Podemos, ni tan siquiera IU cuando el Garzón va por libre.
    Penoso.
    Salut
    Miquel (Tot Barcelona)

    ResponElimina
  3. el federalisme li va costar el càrrec a Pasqual Maragall, cal no oblidar-ho, i els primers que el varen questionar foren els del seu propi partit i no nomès els del PSoE.

    ResponElimina
  4. Doncs jo que crec que si realment tots haguéssim fet una bona autocrítica no estaríem com estem. El nacionalisme per mi és comparable al "la mate porque era mía" i com et pots imaginar per mi és de troglodites el tema, no hi ha diferències morals per mi entre un nacionalista català o un espanyol i a mes no hi ha res que els faci canviar d,opinió, ni una guerra, ni una transicio...res, per ells és la unitat, i de moment no hi ha més capacitat legal que això. La gent que vagi en contra d,això ho pagarà car, no és aquesta una apreciació de derrota és una realitat que cal saber assumir i apreciar perquè fa quinze anys enrera o vint érem una Espanya amb les seves diferències, però que ho sabiem portar, uns i altres i crec que no estàvem pas malament, per mi el balanç és que em perdut molt uns i altres. A mí m,agradaría estar com abans, i sempre votare per allò perquè no estàvem malament. Érem més lliures que ara i estàvem en conjunt bastant bé, les diferències es normal que hi fossin sempre hi seran però llavors les portàvem molt be, ara no, ara tots semblen tontos buscant la partida de naixement i jo n,estic molt farta perquè a mí no me,interessa i es es una pèrdua de temps i de llibertats globals, fonamentals, que no estic disposada. De què em serveix un tiu que em diu els drets humans són fonamentals i es incapaç de conviure amb un veí espanyol? No anem bé així no anem bé.

    ResponElimina
  5. ja! ERC ja esta últimament en aquesta línia que tu indiques, de fet, és el retorn de peix al cove de Pujol, el problema rau en que el procés ha desperat la fera nacionalista espanyola, i a aquesta no li agrada fer presoners. Ja no podem tornar a com era tot abans, a partir d'ara és, o tot o res, i passi el que passi anirem a pitjor.

    Salut

    ResponElimina
  6. Lo peor de todo esto es el carácter irreversible de una fragmentación motivada por dinero que viene arrastrándose desde tiempo inmemorial. Nadie va a conseguir demostrar a muchos catalanes que se equivocan en su desapego. Nada va a lograr recuperarlos, creo. Y nadie va a poder devolver a los presos sus años de encierro. Su tiempo.

    ResponElimina
  7. lamentablemente así es, por eso el problema no tiene solución.

    ResponElimina