Aquest escrit és de l'11 de septembre de 2017, he cregut oportú recuperar-lo perquè en ell hi ha algunes de les claus del desecontre entre Catalunya i Espanya, i perquè en ell s'explicita que no hi ha encaix possible, ni dialeg possible, ni entesa possible; estem en un cul-de-sac del que no podem ni sabem com sortir-ne.

 MEREIXEM PERDRE CATALUNYA

 Llegesc a Twitter: “Merecemos perder Cataluña. Esa cochina prensa madrileña está haciendo la misma labor que con Cuba. No se entera. Es la bárbara mentalidad castellana, su cerebro cojonudo (tienen testículos en vez de sesos en la mollera)”. La queixa és de Miguel de Unamuno en una carta dirigida a Azorín l’any 1907, i a hores d’ara resulta sorprenentment actual. Ja Ortega y Gasset va dir allò que havia que “conllevar” Catalunya, com qui arrossega un jou o un mal matrimoni. Així les coses, els castellans i catalans porten no se sap els anys extraviats en aquesta relació impossible, amb una actitud bel·ligerant per part de la premsa madrilenya cada vegada més ferotge. No hi ha hagut didactisme, ni tampoc cap tipus de curiositat intel·lectual respecte a la riquesa cultural d’Espanya. Els intel·lectuals castellans no llegeixen català (ni molt menys gallec o euskera), i al capdavall no els interessa gota. Que en la premsa madrilenya es parle d’un llibre que no s’haja publicat en espanyol és una entelèquia. Iñaki Gabilondo advertia en una de les seues cròniques que “Cataluña se va”, i al meu parer ha estat l’únic periodista de Madrid que ha fet una tasca reconciliadora i que ha animat de veres al diàleg. La resta s’ha mantingut, en general, en la trinxera.
Sobta també la manca de simpaties que causa el procés entre la intel·lectualitat espanyola, i com cap de les seues patums ha escrit una ratlla a favor del dret a decidir dels catalans. Comptat i debatut, tots van a la seua, i veuen els esforços de la societat catalana com una mena d’anorreament mental, com si hagueren estat abduïts per alguna mena de secta fanàtica. Certament, tot moviment secessionista té molt de populista, i de vegades poden sorgir dubtes. Però el que és innegable és que el recolza gran part de la intel·lectualitat catalana, més o menys activament. Per tant, com és possible que no s’haja obert un debat real als mitjans espanyols sobre la legitimitat del procés, sobre el dret a decidir dels pobles, sobre la multiculturalitat de l’Estat espanyol, sobre tot el que ens uneix i el que potser ens separa? La veritat és que no he llegit gran cosa, i tret de Suso de Toro i de Ramón Cotarelo, el silenci ha estat —com diria un mal escriptor— espès.

És apatia? És desinterès? Jo, com a escriptor en català, que té obres publicades en espanyol, tan sols he estat una vegada convidat a Madrid per a parlar de les meues novel·les. I fou en el centre Blanquerna...Molts altres escriptors catalans segurament poden dir el mateix: de vegades resulta més fàcil anar a Guadalajara (Mèxic) que a Madrid. Ja no és sols una qüestió de centralisme, és un visió tan reduccionista de la realitat del seu país que resulta esgotadora. Molts amics meus catalans, que abans eren maragallistes i federalistes convençuts, ho han donat per un impossible i ara tenen l’estelada onejant al balcó. Com s’ha produït aquesta metamorfosi? Qui és el responsable? És conseqüència de la “bárbara mentalidad castellana”? És hora que algú a Madrid es plantege aquestes qüestions.


MARTÍ DOMÍNGUEZ
EL PAÍS CULTURA