Per tant, hem de procedir a més recerques. I una de les que ens ha semblat més prometedora és la intuïda per Jordi Pérez i Ballestar, en plena jovenesa intel·lectual, cap allà l'any 1953. En un esforç per plantejar-se la meditació sobre la grandesa i la servitud de Catalunya i conspirar cap a una caracterització progressiva del que és «el català típic», el nostre autor establia «les quatre possibilitats de l'actitud típicament catalana davant la realitat», uns punts cardinals que cobrien les diverses variants de la nostra rosa dels temperaments. Seny, embadaliment, rebentada i tot o res, eren les tiges mestres de la seva concepció. Partint d'aquestes dades hom podia arribar a conclusions ben satisfactòries des d'un punt de vista rigorosament científic. 
De bon antuvi, el seny. Situem-lo, no en un dels punts cardinals, sinó ben al centre de la rosa temperamental catalana, amb la mateixa intenció inicial de Ferrater i Mora quan assevera que «escolliríem aquesta paraula com l'única que ens permet de situar-nos al bell mig de la vida catalana». En la meva visió històrica-psicològica importa més la realitat objectivada que no l'abstracció filosòfica, i per tant, per bé que reconegui que és molt cert d'afirmar que el seny és la capacitat per a fer-se càrrec de situacions concretes i es manifesta en el judici correcte i en l'acció eficaç sobre aquestes situacions, i també que s'ajusta a la mesura d'or dels pensadors mediterranis, no em deixo arravatar per l'enlairament d'aquests mots i prefereixo l'observació del que s'ha esdevingut i del que s'esdevé. I així, planyent-me'n, m'haig d'esllavissar cap a una definició menys falaguera del seny que la que s'acostuma. 
El seny, l'hem adquirit a través de la possessió d'una terra aspra i de la perfecció de l'eina en el treball. És fruit d'una experiència secularment transmesa i heretada en la difícil conquesta de la riquesa, sobretot en els moments cabdals del segle XVIII, quan ens redreçàrem, amb un gest titànic, de la nostra misèria física i espiritual. Per això el seny no pot ésser la mesura d'or, ni l'exacta apreciació de les coses, ni l'audàcia calmosa. Ferrater i Mora l'ha desviat immediatament cap al bastiment de la continuïtat en la mesura, desempallegant-se'n com ha pogut, perquè s'abocava, en contemplar-lo com a sentit comú, a una tendència irreprimible vers la vulgarització, la supressió de l'esperit, l'eliminació de l'ideal i el rebaixament col·lectiu. Per a mi, només l'experiència històrica assegura al seny català una vàlua transcendental. Malgrat això, és la reducció de la realitat de la vida als nostres interessos immediats; és apamar la terra abans de trepitjar-la; és abstenir-se d'aprofitar les ocasions favorables per la temença d'allargar més el braç que la màniga; és repetir-se adesiara que no es pot dir blat que no sigui segat, garbellat i al sac; és fugir de cabòries que enerven i d'entelèquies que flamegen. Per això el seny no dóna una lògica d'acord amb el món real, que evidentment copsa, sinó una tendència al compromís, amb perill de derivar cap al cofoisme conformista. Retenim avarament les nostres emocions, àdhuc les més fines, per no comprometre les possibilitats immediates de pau o prosperitat. «No t'hi emboliquis» - aquesta sembla ésser la divisa del seny davant qualsevol conjuntura vital. I, per no embolicar-nos-hi, tanquem amb pany i forrellat les portes exteriors i ens complaem en una insociabilitat aparent, esquerpa i sorruda, mentre, casa endins, conreem el jardí dels refinaments més insospitats. 
Es així, per aquest viarany, que anem a parar a una relació directa entre el seny i la sensualitat. Ens plauen el món, la vida que fem en aquest món, el nostre paisatge humà i mediterrani, els colors del cel i la bona taula. Assaborim el nostre petit terrer amb la impudicícia del dionisíac. La forma, el color, la llum, tot entra dintre nostre, amb un baf deliciós, que ens emplena els sentits. Com perdre tot això? ¿Com capficar-se per causes perseverants i que volen una tensió i que potser faran córrer un risc? Si .no es treu un català de polleguera , - la qual cosa, com veurem immediatament, no és pas difícil-, adopta generalment la línia de la mínima resistència. Afluixa i amolla, per satisfer els seus sentits, la seva existència confortable, el seu egoisme d'ésser privilegiat per la natura. L'estètica, en aquests moments, ens ofega. 
Ben poca cosa hauríem dit al món si el seny ens hagués oprimit d'aquesta manera, si haguéssim d'ésser esclaus del panxacontentisme i.de la sensualitat. Però el seny actuant en funció de l'experiència històrica - o sigui el seny que persegueix la claredat i la correcció a través de la mesura- provoca una realitat vital: la tendència que hom es captingui bé. El just capteniment és la nostra fórmula d'or, el nord dels catalans en els nostres afers públics i privats. Es el seny més la mesura, que asseguren la continuïtat de la terra. En això el català és l 'hereu directe de I 'home antic. Captenir-se bé és desitjar que les coses rutllin amb harmonia, sense entrebancs, i si pot ésser amb un mecanisme gairebé previst; que tots, xics i grans, tinguin el que els pertoca i, sobretot, que ho sàpiguen. És, també, purificar-se del llast de prevencions que arrossega el seny. És marxar d'acord amb una realitat precisa, gairebé lineal, sense fer trontollar la terra amb injustícies ni travar la vida amb obstacles. Es sentir-se responsable de tot el que s'ha esdevingut, comprendre-ho, refermar les amistats i evitar els odis. El just capteniment ha donat dies de glòria a Catalunya, perquè la seva història ha estat pastada amb molts jornals de suor i no solament amb quatre efemèrides de sang. 
En l'eix ideal de la mentalitat catalana, a l'extrem oposat del bon capteniment hi ha l'arrauxament. Tot pol positiu en comporta un altre de negatiu, i la rauxa s'oposa si-multàniament al seny i a la mesura. En la parla popular és l'antítesi de la prudència i del seny; i així ha recollit el mot la verba culta. «Vanitosa, arrauxada i traçuda», així Maragall qualifica Barcelona, en l'Oda Nova; i després hi toma: «passada l'estona i el dia i la rauxa, i el vent de disbauxa». Ésser arrauxat és, precisament, estar mancat de seny, obeir els impulsos emocionals, actuar segons determinacions sobtades. En aquestes circumstàncies ens deixem portar per la passió, sense sospesar les realitats ni mesurar-ne les conseqüències. Llavors som els homes de la flamarada i de les actituds extremistes. El nostre sentit d'ironia falla, i sortim al carrer devorats per un excés de pressió sentimental. Totes les precaucions del seny, totes les temences del «no t'hi emboliquis», cedeixen davant la resolució de fer alguna cosa, de palesar que s'és home i que es dominen les circumstàncies exteriors   - malgrat que la processó vagi per dintre- . Perquè la rauxa no és un atac de follia - hi ha rauxes de boig específiques -, sinó una claudicació de l'esperit de mesura davant el fanatisme i la passió sense límits. L'arrauxament és la base psicològica de les accions subversives catalanes, la justificació històrica del tot o res, la negació de l'ideal de compromís i pacte dictat pel seny col·lectiu. 

Les rauxes, però, són transitòries. Són com el vent de disbauxa maragallià, que també passa enmig d'un decebut «desdir-se'n». Després de la riuada, canalitzem les aigües i refem els horts. Sortosament, les nostres forces de resistència són superiors a les de disgregació. 

Com diu Lluis Foix: Llegir Vicens Vives es fa feixuc, però cal fer-ho.
nació catalana (fragment) - Jaume Vicens Vives.