Hi ha dues maneres de marcir l'esperit d'una cultura. Amb la primera -l'orwelliana- la cultura esdevé una presó. Amb la segona -la huxleyana- la cultura esdevé una parodia.
No cal recordar a ningú  que avui el nostre món està afligit per moltes cultures-presó que tenen una estructura com la que Orwell va descriure molt bé a les seves paráboles. Si hom llegís 1984 i Granja animal, i després, per arrodonir-ho, Darkness at Noon, d'Arthur Koestler, tindría una imatge bastant precisa de la maquinaria de control del pensament tal com funciona actualment a molts països sobre milions de persones. És clar, Orwell no va ser el primer en explicar-nos les destruccions espirituals de la tirania. El que és insubstituible de la seva obra és que va insistir en el fet que no hi fa res que els nostres vigilants siguin d'ideologies de dretes o d'esquerres. Les reixes de la presó són igualment impenetrables, la vigilancia igualment rigorosa i la veneració d'icones igualment penetrants.
El que Huxley ens ensenya és que és més probable que, en l'era de la tecnologia avançada, sigui un enemic amb cara somrient el que ens dugui a la destrucció espitirual i no pas un que ens  mostri sospita i odi. En la profecia de Huxley,  el Germà gran no ens vigila per voluntat seva. El vigilem nosaltres, per pròpia voluntat. No calen vigilants ni reixes ni Ministeris de la Veritat. Quan una població està distreta amb trivialitats, quan la via cultural es redefineix com una roda perpètua  d'entreteniments, quan la conversa pública seriosa és una mena de parla infantil, quan, en resum, un poble esdevé en públic i els seus afers publics en un vodevil, llavors la nació corre un risc; la mort de la cultura és una possibilitat real. - neil postman - divertim-nos fins a morir.