Jean-Paul Sartre, a la Universidad de la Sorbona el maig de 1968.  
No podem oblidar, però, que la democràcia ha tingut sempre una peculiar relació amb la veritat. La democràcia és el govern de l'opinió, no el dels filòsofs platònics o el dels científics. I encara que aquells sempre podran il·lustrar-nos, al final decideix l'opinió majoritària, que no té per què ser la més fundada en raó. Per això mateix els teòrics de la democràcia han advocat per la necessitat de sotmetre les diferents opinions a la prova de la deliberació pública. I aquí és on són benvinguts els intel·lectuals, els que ens alerten sobre dimensions de la realitat que de vegades se'ns escapen. El problema és que la majoria d'ells s'han deixat portar per la polarització i s'han adscrit a alguna de les parts d'aquesta nova política de faccions irreconciliables. Amb això passen de ser intel·lectuals a convertir-se en ideòlegs, en racionalitzadors d'unes o altres opinions. El pensament autònom s'esvaeix o perd la seva ressonància darrere del soroll de les xarxes. Altres s'entesten en disquisicions pedants digeribles només per als que estan ben ancorats en la cada vegada més minoritària subcultura humanística.

 Amb tot, tinc per a mi que els que han donat el cop de gràcia als intel·lectuals han estat, curiosament, els tertulians, si és que podem generalitzar entre tan ampli i variat grup. Per la pròpia dinàmica de l'invent, el fugaç i gairebé improvisat anàlisi -el "pensament ràpid"- i el foment del contrast de parers, el missatge que es transmet és que tot és opinable. I sense fer grans esforços. Fins i tot en aquells temes que requeririen el recurs al coneixement expert. Qui són, doncs, aquests intel·lectuals -o experts- que s'atreveixen a imposar-nos una única visió de la realitat quan jo ja tinc la dels "meus"? No és estrany, doncs, que s'estigui abandonant als altre temps "sacerdots impecables" per seguir acríticament a líders populistes implacables. La raó argumentativa es va suplint poc a poc per la cacofonia d'opinions sense fonament o el reforç emocional de les noves consignes. Sí, em temo que el final dels intel·lectuals té tots els aspectes de ser una profecia autocomplerta.
Fragment de l'artícle de Fernando Vallespín a el País: "Cómo los tertulianos suplantaron a los intelectuales".